El pròxim diumenge 18 de desembre se celebren eleccions a Bolívia. Es tracta d’un moment transcendental per a la història d’aquest país llatinoamericà. Atesa la importància de la fita, el web de Casa América Catalunya publicarà durant tota la setmana una documentada anàlisi de la situació a Bolívia efectuada sobre el terreny, des de la regió de Cochabamba, per l’antropòleg i periodista Josep Maria Deop, un profund coneixedor de la realitat del país andí. (A la imatge, Tuto Quiroga i Evo Morales. Amb tota probabilitat, un d'ells serà el pròxim president de Bolívia)
12/12/2005 / Barcelona
Eleccions a Bolívia: la supervivència de la classe política tradicional
“D’aquí a pocs dies, una de les grans incògnites de la política llatinoamericana s’haurà esclarit i coneixerem el nom del vencedor de les eleccions generals bolivianes i, potser, el del futur president. I dic potser perquè només si un dels candidats obté la meitat més un dels vots en joc podrà autoproclamar-se president la mateixa nit de les eleccions.
En cas contrari, cosa bastant probable, seran les aliances dels partits les que determinaran en qui recau la presidència. Avui el dilema es troba entre Evo Morales, convertit cada vegada més en un símbol de l’antiglobalització, i Tuto Quiroga, el gran valedor del neoliberalisme a Bolívia i l’home de les transnacionals i l’ambaixada nord-americana.
De prop, però, les eleccions bolivianes es presenten carregades de matisos que cal analitzar detingudament.
1.- La supervivència de la classe política tradicional.
Després de les massacres d’abril del 2000 (“Guerra de l’Aigua” a Cochabamba) i d’octubre del 2003 (“Guerra del Gas” a La Paz i El Alto) ja res ha tornat a ser el mateix en un país dominat per unes estructures socials heretades directament dels temps colonials. En pocs anys el vell sistema polític s’ha vist sacsejat per la irrupció en escena de les classes més marginades, encapçalades per dos veritables outsiders de la política boliviana: Felipe Quispe, més conegut com el “Mallku”, i Evo Morales, bregat a la zona cocalera del Chapare i una autèntica “bèstia negra” per a les elits bolivianes. Al cap dels anys, el primer ha perdut bona part del seu carisma i ho té difícil per tornar a repetir l’exitós paper de les eleccions de l’any 2002, mentre que el segon ha sabut aplegar al seu voltant les restes del naufragi de la vella esquerra tradicional i l’emergent moviment indigenista, fortament arrelat a les valls i les selves de Cochabamba. Si en algun moment va semblar que el “Mallku” i Morales podrien construir una aliança amb possibilitats, avui aquesta opció és més llunyana que mai. Amb tot, però, ambdós comparteixen un mateix esperit: el repudi del vell sistema polític i la seva voluntat de “refundar” l’Estat bolivià.
Però malgrat les aparences, la força dels moviments populars bolivians és limitada o, per dir-ho d’una altra manera, la capacitat de supervivència de la vella classe política sembla ser il·limitada. Tot i el fort desgast que van suposar les dimissions de Gonzalo Sánchez de Lozada (després d’un reguitzell de morts) i de Carlos Mesa, molts dels diputats que integraven la coalició governant (MNR, NFR i MIR) s’han integrat sense cap mena de problemes en els nous partits creats per mirar de sortir del pas: PODEMOS (Poder Democrático y Social), que recull les restes de l’ADN del dictador Hugo Bánzer, i UN (Unidad Nacional), que fa el mateix amb el MIR de Jaime Paz Zamora. El primer està encapçalat per Tuto Quiroga, un home que va governar el país durant uns mesos després de la mort d’Hugo Bánzer, ja que havia estat el seu vicepresident durant quatre anys sota el govern d’ADN (un govern conegut com la “pegacoalición”, és a dir, la coalició dels que només busquen un lloc on col·locar-se, ja que en total, van ser quatre els partits que la van integrar: la governant ADN, el MIR, la UCS i CONDEPA, deixant sol en “l’oposició” a l’MNR). El segon, liderat per en Samuel Doria Medina, un històric del MIR que ha trencat amb la seva formació de tota la vida, i que va ser un dels artífexs del procés de “capitalització” dels anys 90, és a dir, de la venda massiva de totes les empreses estatals (curiosament, una d’aquestes empreses, dedicada a la producció de ciments, és avui propietat seva i l’ha permès esdevenir un dels empresaris més rics del país). Tant l’un com l’altre sobreviuran a la crisi del vell sistema polític i hauran demostrat, una vegada més, la inesgotable capacitat de supervivència de les elits llatinoamericanes, tot i el seu imparable desprestigi social. De fet, un d’ells, en Tuto Quiroga, té serioses possibilitats de proclamar-se president”.
Josep Maria Deop.
És periodista i antropòleg. Membre del Comitè de Solidaritat amb els Pobles Indígenes d’Amèrica.
