Aquesta web utilitza cookies pròpies i de tercers per oferir-te un millor servei. Al navegar, considerem que n’acceptes el seu l’ús. Més informació

Acceptar
25/12/2005 / Barcelona

Els adversaris d'Evo Morales (I)

(Per JOSEP MARIA DEOP, periodista i antropòleg que segueix tot el procés des de Cochabamba). La victòria a Bolívia d’Evo Morales i el Moviment cap el Socialisme (MAS) ha estat tan inapel·lable que les forces que s’hi oposaven es troben francament desconcertades, però això no significa que no hagin ja posat fil a l’agulla a la tasca de desgast de qui, de fet, encara no s’ha proclamat president –ho farà el pròxim 22 de gener–. Així, mentre els canals de televisió –en mans de l’elit– parlen de “preocupació al món” i es fan ressò de qualsevol declaració del govern Bush, als carrers es respira un ambient molt més relaxat i festiu del que hom pugui imaginar-se.

La victòria a Bolívia d’Evo Morales i el Moviment cap el Socialisme (MAS) ha estat tan inapel·lable que les forces que s’hi oposaven es troben francament desconcertades, però això no significa que no hagin ja posat fil a l’agulla a la tasca de desgast de qui, de fet, encara no s’ha proclamat president –ho farà el pròxim 22 de gener–. Així, mentre els canals de televisió –en mans de l’elit– parlen de “preocupació al món” i es fan ressò de qualsevol declaració del govern Bush, als carrers es respira un ambient molt més relaxat i festiu del que hom pugui imaginar-se.

Malgrat la “depuració” de més de 800.000 persones del cens electoral –la majoria d’elles pertanyents a les classes més humils- el MAS ha assolit el 51,1% dels vots, un percentatge aclaparador que, sens dubte, obliga als seus opositors a replantejar les coses. L’esforç de Quiroga, amb una presència enorme als mitjans de comunicació i un desplegament tècnic molt superior al del MAS, l’ha conduït al 31,3%, és a dir, pràcticament una diferència de 20 punts. La distància ha estat tanta que a Quiroga no li va quedar més remei, la mateixa nit de les eleccions, que reconèixer el triomf del MAS.

1.- Tuto Quiroga. És un home jove i ambiciós que, sens dubte, seguirà esperant la seva oportunitat. La seva estratègia es dirigirà ara a presentar-se com el referent d’estabilitat davant d’un govern al que contínuament acusarà de “perdre mercats”, “d’estar poc preparat” i de “no generar llocs de treball” (tot el contrari, s’entén, del que ell faria). El seu partit, PODEMOS, o el que és el mateix, les restes de la vella ADN del general Bánzer, ha obtingut 48 diputats sobre un total de 130 (el MAS n’ha aconseguit 53) i fins i tot compta amb majoria al Senat (13 sobre 12, a més dels senadors de l’MNR i d’UN). És a dir, Tuto Quiroga i els interessos que ell representa –de les elits i de les transnacionals- estaran fortament representats a les institucions polítiques bolivianes. La principal tasca del MAS consistirà en governar evitant els constants “paranys” que es trobarà en una Cambra de Diputats i un Senat dividits pràcticament a parts iguals. L’MNR, el partit de Sánchez de Lozada, no només ha aconseguit sobreviure, sinó que ha obtingut una més que digna quarta posició, amb onze diputats, mentre que l’altre candidat “neoliberal”, Samuel Doria Medina, n’ha assolit catorze. Tècnicament, doncs, el MAS només podria comptar amb el suport hipotètic dels dos diputats del FREPAB (Frente Patriótico Agropecuario de Bolivia) i de l’únic del MIP (Movimiento Indígena Pachakuti), absolutament enfonsat després d’haver viscut uns anys de “glòria”.

2.- Les elits empresarials. De moment, no han desenterrat la destral de guerra i s’han limitat a demanar “estabilitat” i “obertura dels mercats”. En això, els empresaris bolivians es mostren més prudents que no pas els seus polítics “a sou”, com el nou prefecte de La Paz, José Luis Paredes (PODEMOS), que ja ha exigit al govern de Morales (i ni tan sols s’ha possessionat!) que signi el Tractat de Lliure Comerç amb els Estats Units. De fet, parlar d’un risc de “fugida de capitals” a Bolívia seria reiteratiu, perquè no hi ha un sol empresari bolivià que mantingui els seus fons al país –exceptuant, és clar, els d’ús diari–.