L'antropòloga Irma Alicia Velásquez Nimatuj és una de les primeres guatemalenques maia quitxé que ha fet peritatges per al sistema de justícia del país des que es va iniciar el procés de justícia transicional. A Guatemala, fa deu anys era impossible trobar dones maies pèrites o advocades tirant endavant judicis, però avui ja és una realitat. “Això ens permet construir una altra Guatemala, canviar l'imaginari, mostrar que els indígenes no som com es diu: ximples, estúpids, incapaços, males dones que estarem ubicades a la servitud”, expressa Velásquez. Per a ella, la presència de cada cop més dones indígenes en espais de poder demostra que “no és que no hi hagi capacitats, sinó que són les condicions les que no han permès que els pobles indígenes estiguin en una altra posició”.
29/04/2024 / Casa Amèrica Catalunya
Irma Alicia Velásquez Nimatuj: “La memòria és un camp de batalla”
Segons la comissió de la veritat recolzada per les Nacions Unides el 1999, durant el conflicte armat intern el 83% de les persones assassinades eren del poble maia. És per això que a Guatemala la recerca de la justícia està en mà dels pobles indígenes. “La justícia no és revenja, només vol que se sàpiga la veritat”, opina Irma Alicia Velásquez Nimatuj, que el mes de febrer passat va visitar Casa Amèrica Catalunya per conèixer la institució i conversar sobre la seva feina i la situació al país.
Velásquez va ser la primera dona indígena maia del poble quitxé que va tenir accés a fer un doctorat. Els seus pares eren comerciants i tenien un excedent econòmic que van poder invertir en la formació. Per ella això no comporta privilegis sinó “una responsabilitat enorme”, ja que “la majoria de gent no ha tingut la mateixa sort”. “Els pocs professionals indígenes que estem al sector tenim la responsabilitat històrica de servir aquests espais de justícia transicional”, afegeix.
Guatemala, juntament amb l'Argentina, és un dels països que més judicis per justícia transicional ha fet. Amb la diferència que al país centreamericà han estat els pobles indígenes els que han començat aquest procés. “Hem aconseguit portar a judici gent molt poderosa, que anys abans era impossible pensar que fossin a ser davant d'un tribunal”, explica Velásquez. És el cas del general Efraín Ríos Montt, que va governar el país entre 1982 i 1983. Durant els trenta-sis anys que va durar la guerra interna, Guatemala va tenir 200.000 morts, la meitat dels quals van ser assassinats durant els disset mesos en els quals Ríos Montt va ostentar la presidència.
Els supervivents al genocidi guatemalenc són ara els que continuen demanant justícia. La tasca d'Irma Alicia Velásquez com a pèrita consisteix a documentar el relat d'aquestes víctimes des de l'antropologia, seguint un disseny metodològic, perquè els jutges tinguin evidències per poder jutjar els crims atroços que es van cometre. “La meva feina és estar amb els supervivents, amb els actors de les comunitats, amb els advocats, i treballar en conjunt per produir aquests materials”, detalla Velásquez.
Quina lògica es pot trobar a la violència atroç que va exercir l'estat de Guatemala contra el poble? Per a l'antropòloga quitxé, hi ha un racisme profund, exacerbat, històric i institucional cap als pobles indígenes, que representen la meitat de la població del país. “El racisme ha estat permanentment exercit per l'elit guatemalenca i l’exèrcit, que volien acabar amb tots els indígenes, i el conflicte armat va ser el moment que els va permetre fer-ho”, explica. Aquest odi respon a una qüestió territorial i mediambiental contra la qual els pobles indígenes sempre s’han rebel·lat. “El racisme va acompanyat de la presa dels territoris indígenes”, afegeix Velásquez, ja que “són els únics que tenen els recursos naturals”.
Encara hi ha molts judicis pendents i, tal com comenta la pèrita guatemalenca, és molt important continuar buscant responsabilitats perquè molts dels perpetradors estan envellint i morint, quedant impunes. “La memòria és un camp de batalla”, opina Irma Alicia Velásquez, i, malgrat que molts dels culpables no rebran justícia, “el que va passar quedarà documentat i a la memòria històrica, i els documents són claus perquè al futur altres ho puguin saber”.
