Casa America Catalunya

Tot en paraules, més o menys textuals d’en León: “La nit de la final del Mundial tenia concert a Baiona. Quina nit més meravellosa, inoblidable!. Fins que no va acabar la pròrroga i es va calmar la celebració, no vaig poder començar a tocar. Normal, era la primera victòria d’Espanya. Jo? Soc fanàtic d’Independiente d’Avellaneda, mirá, cadascú porta el seu equip a l’ànima. Acompleixo 40 anys de carrera. Als vuit em vaig comprar una guitarra. Ja a l’escola era ‘l’alumne que sempre cantava i ballava’. Jo què sé. Tot: Danses tradicionals, balls... Tot. Els primers escenaris son els que et marquen, els més heavies”.  “Als dotze anys ja alternava els quartets folklòrics, amb tres guitarres i bombo, i els rockers, tocant en les anomenades ‘confiteries’ les cançons més problemàtiques de Beatles, Rolling Stones o Spencer Davis Group, aquella banda d’Steve Winwood… A l’interior de l’Argentina, es feien ‘salts’. Els nois portaven la beguda, les noies el menjar i ens trobàvem a les societats rurals. Escoltàvem l’‘Experience’ d’en Jimi Hendrix, quina bogeria, Patti Smith, els Who… El 65, sorgeix el rock nacional, amb bandes com La Balsa, Los Gatos, Almendra. Abans, cantàvem en anglès per fonètica. Vaig saltar a Buenos Aires amb 18 anys i em vaig decidit pel castellà i el rock”. “Aquell any d’arribada va ser decisiu a la meva vida: La capital, em vaig lliurar de l’exèrcit, aparegué Gustavo Santaolalla a la meva vida i Claudio Gabis m’ensenyà una harmònica amb atri. De sobte, vaig recordar que havia sentit “Mr. Tambourine man” de Bob Dylan, després d’escoltar la versió de The Byrd a Buenos Aires. Vaig comprar el vinil  ‘Freewhelin’ i vaig començar a composar. Aquí va néixer “Hombre de hierro”, la primera de les meves 250 cançons. Em va obrir el cap per a crear…”. “Bob Dylan, Joan Manuel Serrat i Silvio Rodríguez. Em quedo amb aquests tres. Per quantitat, qualitat, lletres i ideologia. Pel meu gust personal. M’agrada la seva càrrega de poesia. Després, Chico Buarque i Milton Nascimento. Sí, és clar, McCartney i Lennon foren una revolució, però son una altra cosa. El meu cor es troba en allò contestatari. La meva dualitat en el rock i folklore és natural. L’altre dia vaig enregistrar amb Kepa Junquera en euskera, no et dic res més, i també amb Metallica… Vaig tocar i gravar amb tota mena de gent i músics per la meva obertura mental, perquè m’agrada, m’agrada sobretot variar. No et creuries la de música del món que tinc encara per escoltar, la que en queda només de la part celta, per exemple...”.     “Quan vaig arribar a Buenos Aires, Lanusse, un militar light, es trobava al poder. Volíem el retorn d’en Perón i ens polititzarem amb el mendozazo. Silvio o Pablo Milanés eren prohibits i portàvem els seus discos en portades de Pink Floyd... Aparegué Serrat. El paio tenia valor com cantant i era tot un poeta. La última creació que ha fet amb Miguel Hernández és una meravella, serveix per a rescatar la memòria, per a que se’n recordin del dictador Franco i del que va fer”.    “Lluito per la memòria i pels humils. Em preocupa la gent, els indígenes, històricament maltractats pels europeus, per exemple, el deute que encara mantenim amb ells per les seves terres arrabassades...” I els punts suspensius podrien anar a perpetuïtat. León Grieco no dóna treva al seu articulat discurs. No es cansa de parlar i tracta a qualsevol interlocutor com si fos el seu íntim amic. Serà per simple confiança en el gènere humà. Tornant-li el detall, ja saben: Documental “Mundo Alas” dijous, concert a la Sala Bikini divendres. Plat doble d’un ídol argentí anomenat León Gieco a Barcelona.