Casa America Catalunya

"Hi ha un fenomen històric que avui fa que Colòmbia mantingui una presència permanent en les cròniques vermelles dels mitjans de comunicació en molts països: el narcotràfic. Aquesta exportació nacional de primer ordre, alimentadora de tota mena de corrupció nacional i internacional -corrupció en la política, en els negocis, en les forces de seguretat, en els aparells judicials- distorsiona i perverteix qualsevol esforç que es faci a Colòmbia dirigit a combatre els seus mals interiors, socials, econòmics i polítics.
El procés colombià cap al narcotràfic va començar de manera gairebé ingènua, quan a finals dels anys seixanta i inicis dels setanta grups de joves nord-americans, a la recerca d'aventura i atrets per l'exotisme de les tribus indígenes i de les perfectes platges de la regió, van arribar a Colòmbia darrera d'una marihuana d'estupenda qualitat que es cultivava en els estreps de la Sierra Nevada de Santa Marta, al peu del Carib colombià, i que van anomenar “Santa Marta Golden” (“La Daurada de Santa Marta”), la fama de la qual havia transcendit les fronteres nacionals. Venien a fumar-la en companyia dels natius i després es portaven a casa l'excedent, pagant-se el viatge al vendre-la allà, i creant-se d'aquesta manera una petita llegenda per a si mateixos en la seva terra nord-americana, especialment a Califòrnia. A poc a poc, i ajudats per la tradició centenària del contraban existent a la costa nord del nostre país, els petits compradors de marihuana van anar derivant cap a la compra de la cocaïna per emportar-se-la de tornada als seus Estats Units. El raciocini no podia ser més simple: “si estem portant a casa, a Califòrnia, a la Florida, tants quilos de marihuana, que ens produiran tants dòlars en ser venuda, per què no ens portem el mateix pes però en cocaïna, que ens reportarà cinc o deu vegades més guanys que la marihuana?”. CultiuPer aquelles èpoques, Colòmbia no era pràcticament productora, en sentit estricte, de la cocaïna que compraven els viatgers nord-americans. Tampoc sembrava la planta de la coca, excepte a les regions indígenes del país, on els grups indígenes cultivaven (i cultiven) aquest arbust, per al seu consum tradicional i centenari. La cocaïna per a l 'exportació es produïa a Bolívia i Perú, fins a assolir el que s’anomena “la base”, i arribava a Colòmbia per ser processada en l'última etapa del seu refinament, que la convertia en la millor cocaïna del planeta. Però com tota demanda crea una oferta, i la cocaïna colombiana era cada vegada més desitjada al mercat nord-americà per la seva puresa i bona qualitat, en pocs anys els empresaris colombians del narcotràfic estaven desenvolupant varietats de la planta de coca per cultivar-la a Colòmbia, per no haver de comprar la base als productors originals a Bolívia i Perú (originàriament la planta de coca, mil·lenari arbust sagrat dels pobles indígenes sud-americans, troba el seu hàbitat ideal en les terres altes i fredes de les nostres serralades andines, i com a Colòmbia la majoria de les terres altes estan densament poblades i, per tant, són de difícil condició per cultivar l'arbust, es va fer necessari desenvolupar una varietat de la planta que pogués créixer en les terres baixes i càlides del país - en aquesta època més marginals i solitàries que en l'actualitat -, principalment en les grans extensions veïnes a les selves de l'Amazones i de l'Orinoco. Així s'arriba a la condició d'una planta capaç de créixer en totes les altures, encara que amb diversos graus de productivitat depenent de l'altura). A poc a poc es creen refineries clandestines, de totes les mides i capacitats, per processar el full de coca, i els empresaris colombians acaben fent-se els amos de tot el procés productiu, desplaçant els seus col·legues del Perú i Bolívia. CàrtelsInicialment, aquests empresaris provenien principalment de la ciutat de Medellín i de les seves zones veïnes, però en uns pocs anys van sorgir arreu del país. Tots, segurament, hem sentit parlar del càrtel de Medellín, i fins i tot del càrtel de Cali, que es van solidificar com els dos més poderosos càrtels del narcotràfic per ser els més històrics. Però no només aquests dos famosos càrtels omplen les pàgines dels mitjans: cal afegir als anteriors els avui anomenats càrtel del Nord de la Vall, càrtel de la Costa, etc., que són els majors supervivents després de les ofensives policials i de l'exèrcit colombià durant els anys noranta, substituint d'alguna manera els dos primers, i que es caracteritzen, aquests darrers, per ser menys cohesionats, més dispersos, amb capitostos que en molts casos es disparen entre sí fins a inundar de sang regions senceres en les seves àrees d'influència. (Per cert, aquesta característica fa que siguin més difícils de combatre, per la seva condició atomitzada). El narcotràfic està, doncs, saludable i segueix endavant, i constitueix encara un dels pilars fonamentals de l'economia colombiana, així les nostres autoritats econòmiques ho neguin i els mitjans de comunicació colombians pretenguin ignorar-ho".