Casa America Catalunya

Matías Bize va presentar a Casa Amèrica Catalunya La vida de los peces, la última pel·lícula del jove cineasta xilè de 30 anys, l’obra més madura d’aquest talent llatinoamericà que, amb només quatre films, destaca com pocs en el panorama de la direcció mundial. Hi ha alguna cosa a Bize que recorda Messi, un do natural per despuntar en el seu camp, que ni cal anomenar feina. Candidat a l’Oscar i al Goya, prefereix, segur, rodar a xerrar, observar i callar a convertir els seus pensaments en paraules per a publicar en boca aliena. El seu film es va estrenar al nostre auditori precedit per grans crítiques gràcies a un doble passi. A les sis i a les vuit. I en Matías hi era allà.

Julio Villanueva Chang tancà a finals de novembre les jornades que Casa Amèrica Catalunya dedicava als Nous Cronistes d’Índies, amb notícia incorporada: Qui fou director- fundador de l’emblemàtica Etiqueta Negra, torna a fer-se càrrec de l’edició de la revista peruana, líder del nou periodisme llatinoamericà, del periodisme literari, de les publicacions de qualitat o de com la crítica prefereixi anomenar-lo. Però, davant de tot, d’un dels millors i més cridaners fenòmens de les lletres hispanes viscuts en els darrers anys. Sigui periodisme, literatura o crònica d’alta qualitat, ha valgut per llençar Villanueva Chang com gran esperança blanca al tron dels pesos pesants de les lletres. El que toca es magnifica per a bé, quasi per a sublim i sense cara de voler-ho.

Arturo Ripstein és pura història del cinema mexicà i amb una forta tirada entre el públic, com va quedar demostrat a finals de novembre en el passi de la seva celebrada El lugar sin límites, pel·lícula dirigida el 77 que figura al número 9 entre la llista de les 100 millors de la història, segons opinió dels crítics del seu país. L’auditori de Casa Amèrica Catalunya s’emplenà per a la projecció i posterior debat sobre aquesta història de marginats socials que aixecà polèmiques a la seva estrena i que el seu director recorda com “una transgressió absoluta, que generava monumentals escàndols a despit meu, perquè aquesta no era la meva intenció”.

Gervasio Sánchez, el fotoperiodista espanyol de major prestigi, amb guardons a les seves esquenes com el Premi Nacional de Fotografia o l'Ortega y Gasset, se sent especialment il·lusionat pel premi Joan Alsina de Drets Humans que li acaba de ser concedit. Assegura que no és un premi més i ressalta la seva vinculació amb Xile, on va començar la seva prolífica trajectòria com a corresponsal de guerra. En la següent entrevista, Sánchez aprofundeix en la situació actual dels Drets Humans i exigeix que també s'investigui i es conegui el paper d'Occident en temes com la corrupció al Tercer Món o la venda d'armes i els quantiosos beneficis que se n’obtenen.

Novembre. Antonio Skármeta va estar a Casa Amèrica Catalunya per parlar dels seus poetes favorits i de la seva devoció per Neruda, Gabriela Mistral o Jorge Manrique al costat del seu germà petit Juan Villoro. I ho va fer amb la seducció d’aquell actor frustrat que un dia fou, capaç de captivar al públic amb les seves paraules i el seu discurs tal i com ho aconsegueix amb la seva obra, de la que va desvetllar íntims secrets en el decurs de quasi dues hores tancades amb una massiva celebració dels seus primers 70 anys de vida. Un Skármeta en estat pur, deliciós i encertat. Bellesa literària de pròleg a epíleg.

Algú tan fora de mida com Carlos Monsiváis havia de generar una reflexió tan fantàstica i sensacional des del punt de vista intel·lectual com la viscuda a les jornades d’homenatge organitzades per Casa Amèrica Catalunya el passat mes de novembre. Aquest cop, li cedim el protagonisme al caricaturista Rafael ‘El Fisgón’ Barajas, acompanyat pel periodista i escriptor Jenaro Villamil, una altra parella d’íntims col·laboradors d’en Monsiváis. Ells es van centrar en la vessant del personatge dedicat a liderar tota mena de causes justes, dotant-les de contingut intel·lectual i raonaments per a la lluita dialèctica.

El periodista i escriptor mexicà Jenaro Villamil, íntim col·laborador del traspassat Carlos Monsiváis, assistí el mes de novembre a l’homenatge a l’intel·lectual fet per Casa Amèrica Catalunya i ens descobrí, en el decurs d’una sincera entrevista, tots els detalls d’una enlluernadora personalitat. La d’un home cabdal per entendre la cultura popular mexicana del darrer mig segle, la d’un observador bàsic per conèixer el bo i millor de Latinoamèrica en les darreres dècades. Villamil compartí la redacció d’aquella emblemàtica columna setmanal a La Jornada, “Por mi madre, bohemios”, durant deu anys, que tanta reflexió generà i tanta opinió generà enmig del progressisme mexicà.

Després de 50 anys d’intens exercici al món del cinema, el muntador cubà Nelson Rodríguez rebè el passat 28 d'octubre un homenatge a Casa Amèrica Catalunya en el decurs de la quarta edició a Barcelona del Festival del Cinema Pobre Humberto Solás. Mà dreta del prestigiós director ja mort, Rodríguez ha participat des de la “sala de màquines” en la materialització d’algunes de les pel·lícules més importants del cinema contemporani llatinoamericà com ara “Lucía”, “Memòries del subdesenvolupament” o “La primera càrrega del matxet”. “Al cinema tot ja està fet. Fan falta pel·lícules amb missatge i no superproduccions beneites” reivindicava aquest artesà del setè art en aquesta entrevista.

El 8 d’octubre, El Periódico de Catalunya publicà un article d’opinió d’Antoni Travería, director general de Casa Amèrica Catalunya, en el que traçava una aproximació a la figura del nou premi Nobel de Literatura hores després de fer-se pública la decisió de l’Acadèmia sueca. Aquest n’és el text complet: “Mario Vargas Llosa seria, potser, el millor exemple amb què poder demostrar que l'èxit de l'ofici d'escriure, la intel·lectualitat i la fama adquirida, en el seu cas fama universal, no té per què conduir al triomf en altres facetes de la vida, i menys en l'activitat política”.

Fins el 27 de març de 2011 es podrà visitar al Museu Nacional de Colòmbia l'exposició Fer la pau a Colòmbia. Ya vuelvo. Carlos Pizarro, impulsada per Casa Amèrica Catalunya i el Ministeri de Cultura d’aquell país. Comissariada per María José Pizarro, filla de Carlos Pizarro, la mostra retrata l'evolució de l'històric líder de la guerrilla de l’M-19. El seu abandonament de les armes i posterior conversió en organització política va impulsar la Constitució de Colòmbia de 1991, un dels apartats històrics que l'exposició també aborda amb profunditat.