Casa America Catalunya

Algú tan fora de mida com Carlos Monsiváis havia de generar una reflexió tan fantàstica i sensacional des del punt de vista intel·lectual com la viscuda a les jornades d’homenatge organitzades per Casa Amèrica Catalunya el passat mes de novembre. Aquest cop, li cedim el protagonisme al caricaturista Rafael ‘El Fisgón’ Barajas, acompanyat pel periodista i escriptor Jenaro Villamil, una altra parella d’íntims col·laboradors d’en Monsiváis. Ells es van centrar en la vessant del personatge dedicat a liderar tota mena de causes justes, dotant-les de contingut intel·lectual i raonaments per a la lluita dialèctica.

El periodista i escriptor mexicà Jenaro Villamil, íntim col·laborador del traspassat Carlos Monsiváis, assistí el mes de novembre a l’homenatge a l’intel·lectual fet per Casa Amèrica Catalunya i ens descobrí, en el decurs d’una sincera entrevista, tots els detalls d’una enlluernadora personalitat. La d’un home cabdal per entendre la cultura popular mexicana del darrer mig segle, la d’un observador bàsic per conèixer el bo i millor de Latinoamèrica en les darreres dècades. Villamil compartí la redacció d’aquella emblemàtica columna setmanal a La Jornada, “Por mi madre, bohemios”, durant deu anys, que tanta reflexió generà i tanta opinió generà enmig del progressisme mexicà.

Després de 50 anys d’intens exercici al món del cinema, el muntador cubà Nelson Rodríguez rebè el passat 28 d'octubre un homenatge a Casa Amèrica Catalunya en el decurs de la quarta edició a Barcelona del Festival del Cinema Pobre Humberto Solás. Mà dreta del prestigiós director ja mort, Rodríguez ha participat des de la “sala de màquines” en la materialització d’algunes de les pel·lícules més importants del cinema contemporani llatinoamericà com ara “Lucía”, “Memòries del subdesenvolupament” o “La primera càrrega del matxet”. “Al cinema tot ja està fet. Fan falta pel·lícules amb missatge i no superproduccions beneites” reivindicava aquest artesà del setè art en aquesta entrevista.

El 8 d’octubre, El Periódico de Catalunya publicà un article d’opinió d’Antoni Travería, director general de Casa Amèrica Catalunya, en el que traçava una aproximació a la figura del nou premi Nobel de Literatura hores després de fer-se pública la decisió de l’Acadèmia sueca. Aquest n’és el text complet: “Mario Vargas Llosa seria, potser, el millor exemple amb què poder demostrar que l'èxit de l'ofici d'escriure, la intel·lectualitat i la fama adquirida, en el seu cas fama universal, no té per què conduir al triomf en altres facetes de la vida, i menys en l'activitat política”.

Fins el 27 de març de 2011 es podrà visitar al Museu Nacional de Colòmbia l'exposició Fer la pau a Colòmbia. Ya vuelvo. Carlos Pizarro, impulsada per Casa Amèrica Catalunya i el Ministeri de Cultura d’aquell país. Comissariada per María José Pizarro, filla de Carlos Pizarro, la mostra retrata l'evolució de l'històric líder de la guerrilla de l’M-19. El seu abandonament de les armes i posterior conversió en organització política va impulsar la Constitució de Colòmbia de 1991, un dels apartats històrics que l'exposició també aborda amb profunditat.

27 de setembre. La vigília de la presentació mundial de l’únic concert - recital titulat Del Amor que el poeta Juan Gelman, el bandeonista Rodolfo Mederos i el seu  Trío i l’escenògrafa Cristina Banegas van oferir a la sala Oriol Martorell de L’Auditori de Barcelona estava marcada pels assajos i les darreres correccions. Només una estona d’alliberament per tal d’atendre als periodistes i definir les sensacions que genera aquests esdeveniment en els seus extraordinaris protagonistes. Després, sala plena com un ou per veure un esdeveniment únic: La recreació musicada en escena dels poemes d’amor escrits per aquell que els hi donarà veu. El millor poeta d’avui dia.

Setembre, Barcelona: Cristina Banegas és molta, molta dona. Superlativa, extrema. N’hi ha prou amb dir que li té guanyada la batalla al temps en tots els sentits. Actriu de teatre, cinema i televisió de reconegut prestigi a l’Argentina, quasi membre de cada família. Premis?. Repassat el seu currículum, diríem que no li en falta gairebé cap. Ara, en la seva vessant com a directora d’escena, situa el fons al seu íntim Juan Gelman i a Rodolfo Mederos en “Del Amor”, la bella trobada de poesia i bandoneó a L’Auditori d’aquell dimarts, 28 de setembre. Impossible dir no a l’amic poeta. I encara menys si la Banegas és hiperactiva i els seus dies semblen de 100 hores. Casa Amèrica Catalunya organitzà l’enorme reunió de talent.

León Gieco va aterrar a Barcelona com aterren els rockers, fent soroll encara que no volgués fer-lo. A cavall entre la presentació del seu documental Mundo Alas a Casa Amèrica Catalunya i a l’espera del seu concert Íntimo – Interactivo, a la Sala Bikini, el gran cantautor argentí celebrà un seguit d’entrevistes amb periodistes acreditats a la capital catalana. A totes elles, hi era present el denominador comú de la seva abassegadora energia, ànsies de viure, carisma i felicitat per gaudir de la vida a cada moment tal i com León l’entén, la sent i la gaudeix. Aquesta és una compilació de frases pronunciades per l’artista. Quasi una autoentrevista.

Una altra vegada, mitjançant juliol, l’auditori de Casa Amèrica Catalunya es va emplenar per veure la projecció del fantàstic documental “Mundo Alas”, creat per León Gieco i dedicat a narrar la gira per Argentina d’un grup d’artistes i músics discapacitats. En el seu any i mig de vida, ha collit ja 35 premis i es va emportar de Barcelona un aplaudiment i una col·lecció d’elogis com pocs cops s’havien sentit abans a la nostra seu. A més, el carismàtic i captivador Gieco va tenir el detall de regalar als assistents quatre cançons del seu repertori i la complicitat d’un pròleg sobre el film farcit d’entranyables anècdotes.   

Estela Barnes de Carlotto, presidenta de Abuelas de Plaza de Mayo, y Carlota Ayub de Quesada, presidenta de la Comisión de Solidaridad con Familiares de Desaparecidos en Barcelona, van tornar el passat mes de maig a la que és “la seva casa”, segons pròpia definició. Casa Amèrica Catalunya organitzà amb elles una xerrada sobre “Cultura i Drets Humans” en la que les veus d’aquests símbols argentins es centraren en aspectes concrets de la seva lluita històrica i també de la que aleshores era pura actualitat, com la situació del jutge Baltasar Garzón.