El 17 d’octubre de 1945, les multitudinàries manifestacions dels “descamisats” forçaven l’ascens al poder de l’Argentina del coronel Juan Domingo Perón, probablement la figura més transcendental del segle XX en aquest país. Amb motiu de l’efemèrides, l’ICCI/Casa Amèrica Catalunya va programar un “Docufòrum” sobre Perón i la resposta del públic va ser espectacular corroborant l’apassionament que la figura de Perón continua provocant entre fidels i detractors.
18/10/2005 / Barcelona
60 anys després de la seva arribada al poder, la figura de Juan Domingo Perón continua provocant passions
El 17 d’octubre de 1945, les multitudinàries manifestacions dels “descamisats” forçaven l’ascens al poder de l’Argentina del coronel Juan Domingo Perón, probablement la figura més transcendental del segle XX en aquest país. Amb motiu de l’efemèrides, l’ICCI/Casa Amèrica Catalunya va programar un “Docufòrum” sobre Perón i la resposta del públic va ser espectacular corroborant l’apassionament que la figura de Perón continua provocant entre fidels i detractors.
La sala de projeccions de l’ICCI/Casa Amèrica Catalunya es va omplir de gom a gom per veure el documental de Jorge Gaggero, “17 de octubre de 1945: el día que la Argentina cambió” i assistir al posterior debat –moderat per la professora universitària Gabriela Dalla Corte– amb l’artista plàstic Fernando Molina, antic membre de les Juventudes Universitarias Peronistas.
Al documental es reflectia la importància de Juan Domingo Perón en la història de l’Argentina del segle XX en incorporar el concepte de justícia social a l’ideari del país. Fernando Molina, però, va matisar que el peronisme “és un tema molt controvertit i més, vist des d’Europa”. La celebració d’eleccions legislatives diumenge pròxim a l’Argentina també va planar sobre el debat i al respecte, Molina va subratllar la vigència del peronisme tot calculant que hi arreplegarà entre el 70 i el 80 per cent dels sufragis tot i que en diferents candidatures.
Molina va assenyalar que Perón va donar identitat a una classe obrera que a l’Argentina dels anys 40 no en tenia apropiant-se el seu moviment de la representació política del proletariat del país. En aquest sentit, Molina va apuntar certes similituds entre Perón i el president de Veneçuela Hugo Chávez i va remarcar com des d’Europa, amb el record del patiment provocat pels feixismes, “no es veu amb bons ulls aquesta mena de líders”.
Molina va subratllar que Perón no era un dictador ja que entre altres aspectes va impulsar el vot femení i va consolidar un estat del benestar, fort i protector, que es va beneficiar del caos generat per la Segona Guerra Mundial. “El Partit Justicialista -peronista- ha donat representació política a la identitat nacional argentina en front de la identitat colonial”, va concloure Molina en al·lusió al tradicional intervencionisme dels Estats Units a l’Amèrica Llatina.
