Antanas Mockus, exalcalde de Bogotà (1995-1997 i 2001-2003), filòsof i matemàtic, ha participat a Barcelona en el Fòrum Iberoamericà sobre Seguretat Ciutadana, Violència i Polítiques Públiques en l'àmbit local. Aquest atípic polític d'ascendència lituana és un dels principals experts del món en seguretat ciutadana i convivència i artífex de l'espectacular transformació de la capital colombiana durant el seu mandat. Tot i que se’l postula com a candidat a la presidència del país al 2010, en la següent entrevista assegura estar més inclinat pel treball de camp amb col·lectius en risc d'exclusió social. Una conversa en la qual Antanas Mockus ens ofereix lúcides reflexions sobre la trepidant actualitat colombiana: el rescat d’Ingrid Betancourt i els altres ostatges; els mètodes del Govern del president Álvaro Uribe; els escàndols de la ‘parapolítica'; el clientelisme i les ‘dreceres’, i la situació de la guerrilla de les FARC.
Antanas Mockus, exalcalde de Bogotà: “És tal el grau d'angoixa a Colòmbia que s'accepta qualsevol mètode utilitzat pel Govern”
Quin és el seu diagnòstic sobre la situació de Colòmbia després del rescat d’Ingrid Betancourt i els altres 14 ostatges de les FARC?Hi ha un primer escenari que simplificat diu: els bons es permeten alguna que una altra trampa i el bé triomfa. Em preocupen molt els mètodes. El que acaba d'aparèixer sobre l'ús dels símbols de la Creu Roja (en l'operació de rescat) és un frau majúscul a la tradició de la institució. Una regla bàsica del Dret Internacional Humanitari és no utilitzar els símbols de la Creu Roja. Un pot dir que el fi justificava els mitjans, però em toca citar a Kant quan deia que no havia res que admirés més que el que havia aconseguit la Revolució Francesa, però que de cap manera això justificava el terror i altres mètodes problemàtics utilitzats durant la Revolució Francesa. És a dir, que bé pels resultats, malament pels mètodes. I no és una estructura aïllada a Colòmbia sinó freqüent: el paramilitarisme; amb altres protagonistes i actors, l'atac a l'Equador; la captura de Granda a Caracas... El resultat justifica els mitjans, i és tal el grau d'angoixa que la societat colombiana accepta els mètodes. És una mica com Guantánamo per a la política nord-americana: quan succeeix l'11-S, els primers dies, el president Bush declarava que capturaria als terroristes i els posaria a disposició dels jutges. Era una formulació absolutament sana, legítima, pedagògicament molt valuosa. Però va emergir el discurs de l'enemistat total, on el terrorista no té territori comú i no té regles compromeses amb el costat dels “bons”, digue’m-ho així.Tem pel futur dels 700 ostatges que resten en poder les FARC? Dolorosament, les FARC han intentat construir una fama de cruels. Esperem que la resposta en aquest cas no sigui la de la crueltat. Si hagués una resposta de crueltat s’accentuaria el procés de polarització existent al país i l'enemistat que gran part de la societat sent cap a les FARC. Però encara en moltes enquestes la gent prefereix una solució negociada al conflicte. És una paradoxa: Uribe, que tampoc rebutja una solució negociada però que quan la proposa no sembla gaire creïble, no ha aconseguit que la societat colombiana abandoni com a desitjable la negociació. Ara mateix, el president Uribe gaudeix d'índexs de popularitat del 90%. És això bo per a la democràcia?El que posa en situació de risc la democràcia a Colòmbia és la lenta dissolució dels pesos i els contrapesos. Molts analistes preveuen per als pròxims sis mesos l'intent de reforma de la justícia, en part inspirada per un ànim pal·liatiu. La Cort Suprema de Justícia va destapar els escàndols de la ‘parapolítica'. Al grup ‘uribista’, més del 30% dels diputats són investigats per ‘parapolítica'. No tots aquests judicis acabaran en condemna, però també dia rera dia es destapen nous testimonis d'aliances amb el paramilitarisme. El que alguns creuen és que darrere de la popularitat d'Uribe s'erosionen la legitimitat i credibilitat de les institucions colombianes. Estem en transició cap a un poder cada cop més personalitzat i menys lligat a la legitimitat de les institucions. Es legitima el resultat i es produeix una delegació creixent de les esperances i de les decisions en el senyor president. A penes unes hores abans del rescat d’Ingrid Betancourt i dels altres ostatges vostè reclamava la renúncia d'Uribe pels escàndols de la ‘parapolítica’. Segueix pensant el mateix?Si estigués en la situació d'Uribe renunciaria perquè s'hauria revelat que la meva legitimitat al guanyar les eleccions (de 2006) va dependre de nou d'un sacrifici de la puresa en els mètodes amb tal d'obtenir els fins. Amb l'escàndol de la “Yidispolítica”, (en al·lusió a Yidis Medina, l'excongressista colombiana condemnada a 43 mesos de presó domiciliària per un delicte de suborn, a l'acceptar obsequis a canvi de votar favorablement a la reforma que va permetre la reelecció del president Álvaro Uribe), amb una congressista que avui dia encara reclama l'incompliment d'un pacte culturalment d'aparença normal, que no expressa la seva singularitat com a persona sinó la força d 'una pràctica social que és el clientelisme, intercanviar decisions de vot per favors. Ella, encara avui, està castigant Uribe i el seu Govern per no haver complert, està reclamant-li... Ella, que va prendre una decisió tan històrica, no s'adona com és d'escandalós reconèixer les seves ànsies de reciprocitat!. On radica l’escàndol, el que resulta inacceptable?En la norma cultural, un favor es paga amb un favor. En les regles de la democràcia la gent no vota per pagar favors. Hi va haver un debat històric, fins a altes hores de la matinada, sobre clientelisme, entre Gustavo Petro (senador de l'opositor Pol Democràtic Alternatiu) i el Ministre de Defensa (Juan Manuel Santos). Va ser una situació d'empat guanyada per la punta del nas pel Ministre de Defensa dient: “aconsegueixi un congressista que reconegui que va canviar el seu vot”. Perquè la pura coincidència temporal entre aprovar un projecte i la votació del congressista encara no és prova de res. És malpensar injustament i violar la presumpció d'innocència creure que el congressista va canviar el seu vot pel favor... Yidis era la baula que faltava, la congressista que, per ressentiment, perquè va donar un vot tan important i no s'ho van recompensar prou, surt i denúncia, encara que es perjudiqui a ella mateixa jurídicament. Jo sí tindria un problema de consciència al seguir governant després de descobrir que els meus col·laboradors han tramat semblant “mercat” per permetre la reelecció. És massa casualitat que en el moment de major debilitat del president es produeixi aquesta operació de rescat d'ostatges tan aparentment immaculada?Uribe aplica un principi que jo també vaig aplicar a la meva manera com a rector i com a alcalde i que és no tenir por de torejar diversos toros al temps, en contra de la recomanació clàssica d'anar un a un. Uribe, quan en té a un mig controlat ja deixa anar a l'altre... Però insisteixo en la puresa dels mètodes perquè molts dels problemes colombians es deuen a les dreceres. Els ‘narcos’ són ‘dreceristes’, les FARC són ‘dreceristes’ –volen prendre's el poder i fer transformacions sense passar pel consens i el suport popular–; els paramilitars van ser una drecera, en lloc d'esperar que l'Estat i la justícia aconseguissin derrotar, dins de l'Estat de Dret, netament, a les FARC... És un concurs de dreceristes. El que he plantejat després del rescat d’Ingrid és que no dubto de la radicalitat del president com a antiterrorista, però si volgués ser anticlientelista, com és antiterrorista, aquí tindria l'ocasió perfecta per dir: “jo, que sóc tan estimat per la meva societat, reconec un frau majúscul”. I deixaria una lliçó d'altíssim impacte a Colòmbia: ni ‘drecerisme’ violent ni ‘drecerisme’ polític. Estic segur que part de l'elit colombiana considera el ‘drecerisme’ polític menys greu que el ‘drecerisme’ violent i potser en termes morals alguna cosa de raó hi ha. Però crec que a Colòmbia part del ‘drecerisme’ violent és una reacció a l 'hegemonia del ‘drecerisme’ polític. Vostè es postula com a candidat presidencial per a les eleccions de 2010?No, no. Això és tema per a altres converses, en un altre moment.Encara que advoqui per la cultura com element fonamental en la seva forma d'entendre la política... És possible que fent un balanç general de la meva vida hagi ajudat a canviar alguns aspectes de la cultura colombiana. I és possible que en algun moment això segueixi una dinàmica de l'alcaldia a una posició de Govern nacional. Però la meva vida està plena de sorpreses, amb portes inesperades que s'obren i em permeten fer pedagogia on em trobi. A Popayán vaig entrevistar una vegada a un sacerdot de 82 anys que em va mostrar amb enorme gust les escales que pugen al púlpit. Jo li vaig dir que ha de ser molt saborós donar sermons des d'allà. I em va respondre: “No senyor. A la gent el que li agrada ja és que li parlin d'igual a igual”. Què vol dir?Que pot ser que no necessiti púlpit i que aconsegueixi altres canals d'influència. Ara mateix, cada tres, quatre setmanes viatjo a l'estat brasiler de Alagoas, amb alts índexs de violència. I puntualment estem començant a modificar el ritu d'enterrament. Creiem que si el ritu d'enterrament recupera la seva complexitat, més gent respectarà més la vida. Aquí potser s'involucrin elements del folklore de la regió, el ball del bou, que és un derivat de mite de resurrecció. Una societat que banalitza els enterraments banalitza el tabú al voltant de la vida. Allà hi ha sicaris i moltes morts de joves addictes al ‘crac'. I també acabaré enguany a Barranquilla, a Cartagena, i a Santa Marta, recolzant als governs locals i a l'empresa privada en programes de cultura ciutadana. Hi ha un seguit de contes de Kafka que diuen: “aquesta porta t'estava reservada però, o no la vas buscar, o no la vas copejar amb suficient decisió, o aquesta no era la porta”. La vida ho dirà, però mai m'ha agradat ser assetjador.
