Casa America Catalunya

Encara que les xifres de morts violentes han disminuït de forma notable a partir de la firma dels acords de pau del 24 de novembre del 2016 i la posterior entrega de les armes per part de les FARC, les amenaces i execucions de líders populars es produeixen precisament en les regions on la guerrilla ja és història.

La guerra bruta segueix present a Colòmbia; cada quatre dies assassinen un líder social, segons la Fundació Pau i Reconciliació. La inseguretat es manté com una de les màximes preocupacions del conjunt de la societat. Els estudis més avançats insisteixen en la relació existent entre violència política, debilitat de les institucions, impunitat i un cert enfonsament de l’acció de la justícia.

Encara que des del mateix govern s’insisteixi a restar importància i influència a les agressions dels grups paramilitars –de la mateixa manera ho expressen també els partits polítics tradicionals– el que ningú pot negar és que segueixen actius, no desmobilitzats i impunes, actuant com a ocupants amb la força de les seves armes en zones que fins fa menys de dos anys estaven sota control de la guerrilla de Timochenko.

Aquesta sensació majoritària d’inseguretat, fins i tot en regions amb baixos nivells de violència, genera paràlisi i por, i tenalla o anul·la de forma intencionada iniciatives de transformació i canvi de les anquilosades estructures polítiques legislatives i executives.

Una filla de la diàspora
Permetin-me que comparteixi amb vostès vivències personals que, potser, puguin servir com a exemple, per a la reflexió. En el context dels anys de la diàspora colombiana va arribar a Barcelona, com tants altres milers de compatriotes seus, una jove carregada de somnis marcada per l’assassinat del seu pare, la clandestinitat i l’anonimat des que era nena. Es tractava de la filla de l’advocat, líder de la guerrilla de l’M-19, Carlos Papito Pizarro; neta de l’almirall Juan Antonio Pizarro, únic integrant de l’Armada que va arribar a ser comandant en cap de les Forces Armades de Colòmbia.

María José Pizarro Rodríguez no va trigar a integrar-se a la seva nova terra d’acollida. La vam arribar a conèixer juntament amb Xavier Vinader, quan estudiava l’art del disseny en joieria a l’escola Massana, cuidava nens, netejava cases, repartia propaganda; tot el que sortia per poder educar la seva filla Maya, llavors de només 2 anys, crec recordar.

La seva presència a la Casa Amèrica Catalunya era molt habitual. Aquí naixeria precisament una exposició dedicada a la figura de Carlos Pizarro, a l’M-19 i a la decisió d’entrega de les armes portada a terme el 8 de març del 1990. Una mostra que visitaria el juliol de 2009 a Barcelona l’encara actual president Juan Manuel Santos; inaugurada poc temps després al Museu Nacional de Colòmbia, a Bogotà, per la Ministra de Cultura, Mariana Garcés Córdoba.

Recuperar la memòria
María José Pizarro va saber definir des d’aleshores a Barcelona la que ha sigut la seva tasca de compromís de vida a futur, de recuperació de la memòria personal, familiar i col·lectiva fins a arribar a involucrar-se en el desafiament que suposa assumir el lideratge d’una llista electoral transversal amb destí a obtenir un lloc a la Cambra per Bogotà, sota el rupturista enunciat de llista de la Decència, en les eleccions legislatives del pròxim 11 de març.

I al seu costat, o en altres candidatures oposades a la seva, apareixen ara per fi noms que formen part d’una nova generació de colombianes i colombians que estan disposats a contribuir definitivament al final cert de la violència política, a erradicar el rancor o la intransigència com una lògica de resignació. Superar els odis, la indiferència i la mort, com exposa la mateixa filla de qui va ser assassinat per buscar el camí de la pau.”