Va ser a l’any 2006 que Casa Amèrica Catalunya va celebrar l'arribada del primer President indígena-aimara a l´Amèrica Llatina amb unes jornades que sota el nom Bolívia: la refundació d'un país van tractar els desafiaments històrics que el país andí confrontava després del 54% dels vots per al Moviment Al Socialisme (MAS), el partit d'Evo Morales. A les jornades es va destacar l'oportunitat sense precedents que suposava la composició del nou govern per construir una nació en pau. Molts eren els fronts oberts: distribució de terres, llei d'hidrocarburs, autonomies, Assemblea Constituent...
21/11/2019 / Barcelona
‘Bolivia davant del precipici’, per Marta Nin, directora de la Fundació Casa Amèrica Catalunya
En posteriors cites, van passar per la nostra Casa l'opositor a Morales a les últimes eleccions realitzades, l'ex president Carlos Mesa; la Primera Dama de Bolívia, Esther Morales, germana de l'aleshores president. O l'ex ministre d'Exteriors Juan Ignacio Siles. I l'ex ministre de l’Aigua, pioner internacional en un ministeri d'aquest tipus i naturalesa, Abel Mamani. Tots ells van tornar a destacar aquesta Bolívia de dos rostres que tan sols aspiraven a suportar-se mostrant vessants de la política boliviana absolutament oposades i destinades - però - a cedir en les seves posicions per poder construir país. A La Paz, ens va rebre un flamant Álvaro García Linera (Ex viceministre, avui també refugiat a Mèxic) que va disculpar el seu retard per una situació de mediació en una manifestació de miners. Recordo el seu comentari en saludar-nos: "Nosaltres no fem servir les porres per dissoldre protestes. I parlar porta més temps".
Avui, el desafiament per a Bolívia segueix sent en la seva matriu el mateix, per això torna la violència extrema als seus carrers. El país sembla tornar a enquistar-se en una profunda crisi d'identitat, a trencar el pacte nacional comú de convivència i a utilitzar la bandera nacional i la wipala de set colors per defensar projectes i relats contraris, que es mostren excloents entre si.
Dotze anys enrere, s'entreveia una possibilitat de canvi de cicle històric, Bolívia semblava poder refundar-se com a país, activant un pacte social que aconseguís la pau i resolgués les demandes indígenes arrossegades des de l'època colonial. La pau torna a estar en entredit amb un exèrcit als carrers d'El Alto, La Paz o Cochabamba, amb dret a violentar sense ser jutjat. I una població organitzada disposada a bloquejar la quotidianitat de país, provocant l'escassetat d'aliments o combustible. D'acord amb els últims esdeveniments i de com s'està operant la pacificació del conflicte, sembla que l'escalada de la violència seguirà en inèrcia. Després de la obligada renúncia d'Evo Morales i el seu exili a Mèxic, Bolívia sembla transitar més per un temps de revenja que de transició cap a unes noves eleccions democràtiques.
Caixa de Pandora
Amb actors armats i altres disposats a armar-se, la situació és en extrem volàtil. Aturar i descompondre aquesta volatilitat és sobretot responsabilitat del govern actual de la presidenta Áñez, però també ho és de l'ex president Morales. La defensa del relat i de la nomenclatura dels fets no pot derivar en un confrontament armat. El frau electoral no pot justificar-se amb un cop d'estat i el cop d'estat no hauria de justificar un enfrontament civil. Però en unes societats cada vegada més polaritzades, i polaritzants, el discurs d'ells o nosaltres guanya terreny. El govern d’Añez haurà d'assumir l'arriscada senda de portar al país a unes noves eleccions, amb acord parlamentari i en les que hi concorri el MAS. Serà suficient per calmar els carrers? Tot país té la seva caixa de Pandora que un cop oberta deslliga tempestes suposadament calmades en la foscor del seu tancament.
En aquesta dècada llarga, Bolívia ha estat exemple de creixement econòmic sostingut, sempre un bon indicatiu d'estabilitat política i social. Però aquest novembre sembla haver-se despertat igual de racista i inestable socialment com abans d'escollir democràticament al primer president indígena de la història d'Amèrica que ha contribuït a canviar l'economia andina. També les macro xifres econòmiques i les seves contorsions amaguen pors atàviques i massa drames quotidians, que de sobte esclaten als carrers. Xile és potser, l'exemple més paradigmàtic. El país, tot un exemple d'estabilitat econòmica i creixement, ja du un mes incendiat en protestes. L'Institut Nacional de Drets Humans (INDH) ha comptabilitzat 6.362 ciutadans detinguts, entre ells 759 nens i adolescents. Saquejos, destrosses, repressió, i denúncies de tortura i abusos sexuals. I novament, Víctor Jara com a banda sonora de la història xilena amb la seva cançó: "El dret a viure en pau". El dret a viure a en pau, el dret al bon viure de la cultura indígena, on prima l'harmonia amb la natura, la convivència, la reciprocitat i la igualtat.
La desigualtat
Malgrat els molts esforços socials i polítics realitzats als últims anys, l'Amèrica Llatina segueix lluitant la batalla contra la desigualtat. La necessitat de consolidar societats pacífiques, justes i inclusives que es basin en el respecte dels drets humans, inclòs el dret al desenvolupament, va ser una de les declaracions signades per tots els representants d'Exteriors de la XXVI Cimera Iberoamericana reunida a Guatemala el 2017. Com venim comprovant en aquests últims mesos d'inestabilitat recorrent diferents focus a Llatinoamèrica, aquesta necessitat continua sent un assumpte pendent per a la regió. I hi segueix en l'origen de l'conflicte.
