Matías Bize va presentar a Casa Amèrica Catalunya La vida de los peces, la última pel·lícula del jove cineasta xilè de 30 anys, l’obra més madura d’aquest talent llatinoamericà que, amb només quatre films, destaca com pocs en el panorama de la direcció mundial. Hi ha alguna cosa a Bize que recorda Messi, un do natural per despuntar en el seu camp, que ni cal anomenar feina. Candidat a l’Oscar i al Goya, prefereix, segur, rodar a xerrar, observar i callar a convertir els seus pensaments en paraules per a publicar en boca aliena. El seu film es va estrenar al nostre auditori precedit per grans crítiques gràcies a un doble passi. A les sis i a les vuit. I en Matías hi era allà.
22/12/2010 / Barcelona
Desembre (i 30): Matías Bize, el ‘Messi’ del cinema xilè que va sorgir per generació espontània
Primera obvietat. No se li ha tret la cara de nen, seran coses de la genètica. Ni tampoc es dóna cap importància. Ni s’ho té gens cregut, ni s’ha inventat una llegenda. Ans el contrari: “El cinema no era vocacional. M’hi vaig ficar als 18 per estudiar una carrera entretinguda. Abans, la veritat, n’hi havia vist poc, de cinema. Ara, veig una o dos pel·lícules per dia. Quan vaig començar a rodar, no estaven condicions fàcils i precisament, potser per això, em va sorgir el repte. Ara, ja és més fàcil. Allò meu era pura inconsciència, però crec que, quan ho ha reflexió, et frenes”. Matías reconeix que roda ràpid per estil. Només es va bregar amb dos curts de 16 mil·límetres a l’escola a manera de pràctica. Li encanten els guions al voltant de parelles en temps real: Una nit en un espai concret. Bize esmenta Stanley Kubrick, cert moment d’‘Eyes Wide shut’, la referència de Woody Allen, a l’Adrián Biniez de ‘Gigante’, quant li va agradar la romanesa ‘4 mesos, 3 setmanes i 2 dies’…. I a la manera de parèntesi, passió de futbol en aquest seguidor de la Universidad Católica xilè que escolta i somriu davant les velles anècdotes del pas per Barcelona de Carlos ‘El Gerente’ Caszely, quan ell ni havia nascut. Veient-lo reaccionar, el suposem vacunat davant tant de guardó recollit tan aviat en la seva meteòrica carrera: “Amb ‘Lo bueno de llorar’ no vaig rebre elogis massius, ni de bon tros. No em va anar tan bé com amb ‘En la cama’ i el meu ego va conèixer el que és la divergència de criteris. Del 2005 al 2007 vaig passar dels aplaudiments a les queixes. Amb ‘La vida de los peces’ em sento més satisfet, més director, amb més aprenentatge de l’ofici fet, més temps passat. Abans rodava ràpid. Ara, em prenc el meu temps amb el rodatge, el guió, so, postproducció. Atenc al detall”. Del perfil psicològic dels personatges que apareixen als seus films, millor precisar que “mai ho parlo a fons amb els actors. Aleshores seria més important que la pròpia pel·lícula. Es queda pautat al diàleg i que ho construeixi l’actor amb llibertat plena. Sí, puc ser intervencionista, però és més simple que estigui a l’argument i punt. No fa cap falta conèixer la vida completa del personatge, ni que se li donin massa tombs”. Ja li va trobar el plaer en Matías a compartir signatura en els guions, “no em suposa cap problema si ho faig amb gent brillant i complementària. Jo soc més disciplinat i metòdic i necessito gent amb guspira, diferent, al meu costat”. I ara, Matías?. “Em ronda fer alguna cosa similar, de l’estil, sobre relacions personals, però ara mateix em queda encara la promoció de ‘La vida de los peces’ a Espanya per als Goya i als Estats Units de cara als Oscar. Anirem al Festival de Palm Springs perquè allà hi viuen membres de l’Acadèmia amb dret a vot. Només tenim 14.000 dòlars per la campanya, quan ‘El secreto de tus ojos’, per exemple, disposava d’un milió. A Xile no existeix cap consciència de recolzament a l’artista, per molt que cada any algun artista, intel·lectual o esportista faci una meravella i sobresurti. Així és tot. Qui triomfa ho fa per generació espontània, contracorrent, sense suport oficial. El país, per exemple, no ha sabut traure’n profit positiu d’imatge amb el rescat dels miners i mira que es va fer bé. Només vam veure una sobreexplotació personal del president cap a l’interior”.
