Casa America Catalunya

Cometierra, la seva primera novel·la, ha impactat per la seva denúncia de determinats fenòmens socials que s'estan produint a l'Argentina.
--Estic supercontenta de mostrar la novel·la Cometierra aquí a Catalunya i participar en BCNegra, véns i et trobes a un munt d'escriptors que llegeixes i admires. D'altra banda, la novel·la aborda una problemàtica comuna a tota l'Amèrica Llatina, i que no s'esgota aquí. Potser per això s'està publicant en tants llocs. La violència de gènere i els feminicidis són un problema de totes les dones. Per això també va tenir tanta lectura a Espanya: només fa 4 mesos que va sortir la primera edició i ja anem per la segona. La novel·la es va publicar a Espanya amb l'editorial Sigilo.

Quina és la trama?
--Parla d'una noieta que és vident. Ella ho descobreix menjant terra amb la qual acaba de cobrir el cos de la seva mare. Se l'enduen contra la seva voluntat a un cementiri a deixar la seva mare que acaba de morir sense saber-se el per què. Quan l’enterren, la cobreixen, ella posa les mans per acomiadar-se'n i també per guardar una mica d'aquesta mare que s’enduen, aleshores tanca el puny i menja la terra per incorporar alguna cosa de la seva mare dins d'ella. Tanca els ulls i pot veure, és aquí on descobreix que té aquest do de la vidència... I el que veu justament és què va passar amb aquest cos, veu l'escena del feminicidi on el pare està matant la mare a cops. I aquí comença d'alguna forma a aproximar-se, a dominar i a dirigir aquest do per ajudar a totes aquelles persones que s'hi acosten preguntant on són els éssers estimats que els falten, comença a esdevenir una vident que treballa al costat de la policia en la recerca de cossos, en la resolució de casos... Casa seva és un punt de referència perquè comencen a portar-li ampolles amb terra, petites cartes on hi ha la història de la persona que falta, el seu nom... És tal la demanda que se sent enormement aclaparada. En la mesura que pot pren un cas, ajuda, percep la història d'una persona, la rastreja d'alguna manera retornant als éssers estimats el tancament de la història, saber on són, els mou de la tortura permanent de no saber què va passar.

Darrera aquesta vident que aclareix assassinats, s'hi amaga una crítica a la justícia i una denúncia de la impunitat?
Absolutament. A l’Argentina el 33% dels feminicidis són amb armes de l'estat, són dones mortes amb armes de la policia o de la gendarmeria. Quan tinc a la policia implicada en les xarxes de tràfic, quan tinc a la policia implicada en els feminicidis, és molt difícil que quan em falti la meva filla o em falti la mare, presenti la denúncia, la trametin i facin alguna cosa. Generalment no accepten la denúncia o no busquen les víctimes, i si hi han recerques són lentíssimes i ineficaces. Una cosa que es repeteix i es repeteix és la pèrdua de proves. Hi ha una nena violada, fan les proves mèdiques i misteriosament es perden, en el viatge al laboratori i altres. Generalment hi ha algun efectiu involucrat en totes aquestes qüestions. A més, darrere de tot plegat sempre hi ha la impunitat i això la novel·la també ho treballa, ja que tots els buscadors i familiars que acudeixen a la Cometierra abans han esgotat les instàncies prèvies que tenen a veure amb l’estat. No hi ha resposta, i atés que aquesta persona no oblida al seu ésser estimat sinó que vol recuperar-lo, van a ella perquè vegi el parador d'aquest ésser que falta.

Vostè és mare de 7 fills. Com s'atreveix a escriure sobre tot això?
--És a l'inrevés. La meva mirada cap als adolescents i cap als nens és superamorosa. Tinc 4 filles i em sento angoixada estant aquí i pensar que només al gener hi ha hagut més de 30 feminicidis a Buenos Aires. Més d'un crim per hora que nosaltres sapiguem, perquè fins i tot moltes vegades declaren que la dona va marxar i ningú la busca, de manera que les xifres han de ser majors. Llavors la meva mirada és a l'inrevés, cap a aquests cossos de persones que estimem, aquests joves que volem que tinguin un altre futur que no sigui el de la violència, el de l’absència d’un endemà perquè no hi ha projectes, perquè no hi ha possibilitats per a aquests nens i adolescents. Justament és a l'inrevés, no puc creure que a nivell estatal no s’instal·lin polítiques reals que afrontin aquest problema per tal de solucionar-lo. Em sembla inconcebible, perquè els feminicidis i la violència ens afecten a tots, no és pas una problemàtica només de les dones. Mor la teva mare, la teva germana, la teva filla, el teu fill, perquè fins i tot hi ha feminicidis associats en els quals l'agressor mata la dona, els fills, la mare. Una violència desfermada en molt poc temps. Perquè, a més, la resolució final de l'escalada és rapidíssima. La meva mirada està allà, en aquest problema que no es resol. A l'hora de posar-me a escriure, això em resulta molt més prolífic que no plantejar coses que ja podem considerar tancades.