Amb motiu de la tercera edició a Catalunya del Festival del Cinema Pobre d'Humberto Solás, el director de cinema espanyol Benito Zambrano va visitar Casa Amèrica Catalunya. En la següent entrevista, el premiat artífex de pel·lícules tan prestigioses com “Solas” o “Habana blues” aborda el moment actual del cinema llatinoamericà, marcat per la necessitat de rendibilitzar al màxim els seus escassos recursos. Una realitat que Zambrano, format en la cubana Escola de Cinema de San Antonio de los Baños, coneix prou bé. “Aquest cinema és una finestra al món, a la vida i a la diversitat i caldria protegir-lo”, sosté Zambrano qui està treballant en el seu proper projecte, l'adaptació de la novel·la de Dulce Chacón “La voz dormida”, sobre la vida de les dones a les presons de l'Espanya del dictador Franco.
El millor del nostre 2009 – Novembre (23). Les reflexions del director de cinema Benito Zambrano
-Què li sembla aquesta iniciativa de dur a Catalunya el Festival de Cinema Pobre d'Humberto Solás?Totes les possibilitats que hagi de mostrar i exhibir el cinema que es fa a l’Amèrica Llatina o a Espanya són una experiència lloable i meravellosa. Hem de tenir en compte que els canals d'exhibició estan molt reduïts a una cinematografia concreta. Qualsevol espai per exhibir aquest tipus de pel·lícules és molt ric i interessant perquè podem veure el que es fa a Llatinoamèrica. Em sembla admirable el que esteu fent des de Casa Amèrica Catalunya, intentant dur aquest cinema tan curiós com és el que representa el Festival de Cinema Pobre d'Humberto Solás. - Molts cops existeix la percepció de que una pel·lícula de baix pressupost pot ser menys pel·lícula que una gran producció. Què en pensa?El cinema té unes referències molt potents que estan situades al model de Hollywood. Perquè enganyar-nos? És veritat que estem acostumats de sempre a que aquest és “El Cinema”. Quan hom veu una d'aquestes pel·lícules li impressiona tot: la factura, l'acabat, la història. Ens quedem embadalits veient una gran producció americana. Quan hom veu “Gladiator”, el cinema de Spielberg, Coppola, “La guerra de les galàxies” o “El senyor dels anells”, seria estúpid dir que no et quedes fascinat. Són pel·lícules que valen gairebé el que es pot gastar tota Llatinoamèrica en cinema. Això impressiona. I quan les coses t'impressionen, et creus que això és el cinema i la resta un succedani. Tanmateix, hi ha pel·lícules amb menys recursos que són una finestra al món, a la vida, a la diversitat, a la cultura d'altres llocs. Aquest cinema és molt interessant i cal protegir-lo.- Per què bones pel·lícules fetes a Llatinoamèrica no arriben al gran públic?Cada any, de l’Amèrica Llatina surt un grapat de pel·lícules, igual que a Espanya, que estan molt bé i que haurien de tenir un recorregut més gran. Però és difícil perquè el cinema és un negoci que mou molts diners i hi ha unes sales i uns espais molt delimitats per cobrir un seguit de pel·lícules. Costa moltíssim que les pel·lícules espanyoles es vegin fora d'Espanya; costa moltíssim que una pel·lícula mexicana, ja no que es vegi a Amèrica Llatina, sinó que es vegi fora de Mèxic, o que una pel·lícula argentina es vegi fora de l'Argentina. Normalment, les pel·lícules tenen un recorregut dins del seu propi país i un escàs recorregut fora. Després estan les quatre o cinc excepcions de pel·lícules que de sobte “trenquen” i es converteixen en pel·lícules transfrontereres, com ara la mexicana “Como agua para chocolate”, l'argentina “El hijo de la novia” o la colombiana “La estrategia del caracol”.- Creu que la revolució digital ha complert les expectatives a l'hora de assolir un cinema amb menys recursos? No. Recordo que en la meva època d'estudiant a l'Escola de Cinema de Cuba es va començar a parlar d'utilitzar el vídeo com una possibilitat de rodatge que abaratiria els costos. Hi va haver un director cubà, Julio García Espinosa, que es va arriscar a fer una pel·lícula en vídeo, molt abans que ningú, al 1993. No vull entrar en valoracions artístiques però la pel·lícula podia haver estat més interessant... El problema ara mateix no és el format o la manera de fer una pel·lícula sinó els canals d'exhibició. Tot i que que és veritat que amb Internet tot està canviant molt i et pots trobar amb gent que ha fet un “curt” o alguna cosa interessant amb un milió de persones que ho han vist al ‘Youtube’ o la xarxa. Cap de les meves pel·lícules en cinema les han vistes un milió d'espectadors!. - No serà que per part del gran públic hi ha una mena d'autocomplaença en el sentit d’exigir un tipus de cinema alternatiu que després no es consumeix?Si, pot passar. La gent pot estar cansada de veure la mateixa merda per televisió, però no fa res per canviar-ho. Per això crec que espais alternatius com el Festival de Cinema Pobre que difon Casa Amèrica Catalunya o els ‘milions’ de festivals que hi ha són interessants perquè són els petits granits que poden formar una roca. A la cap i a la fi, la gent som molt còmodes i no ens arrisquem a veure una pel·lícula que no coneixem. És el que passa en la vida. Per exemple, hi ha molt bona literatura i tanmateix portem un any llegint el mateix: a la platja, als trens, als avions. Són fenòmens que a poc a poc passen. No cal tenir vocació de masses sinó vocació de fer les coses bé.- Quin és el seu proper projecte?Estem armant financera i econòmicament l'adaptació d'un llibre que es diu “La voz dormida”, un llibre meravellós de Dulce Chacón que recomano a tothom. Ens parla de les dones a les presons durant el franquisme i tota la repressió brutal d'aquesta època. És una pel·lícula que espero rodar l'any vinent. No és un film complicat, encara que més costós, perquè és una pel·lícula d'època. - Li interessa especialment la temàtica femenina?Treballar en històries de dones m'encanta. Em resulten més interessants que les d'homes. En aquest cas ha estat més aviat una casualitat perquè quan vaig llegir la novel·la em va fascinar. Però a dia d’avui, les dones em resulten més interessants que els homes.
