Casa America Catalunya

Al 1897, des d'algun lloc de Cuba on aparentment s'avorria, el corresponsal de la cadena Hearst, Frederic Remington, li comentava en un despatx al seu patró, William Randolph Hearts, que no tenia res interessant que informar. El Senyor de la premsa nord-americana li va respondre en to imperatiu: “!Vostè posi les fotos, que jo posaré la guerra!”.

Aquesta contundent expressió prèvia al desenvolupament de la guerra hispanoamericana de 1898 va simbolitzar els últims moments de l'imperi espanyol i el naixement d'un nou imperi acompanyat per una gegantina i global maquinària de propaganda. Trenta-nou anys més tard de la data assenyalada, Orson Wells va produir la pel·lícula que alguns cinèfils anomenen “la millor de tots els temps”: “Ciutadà Kane”. Veritablement, és als Estats Units on es fa la primera gran denúncia contra el poder abusiu dels mitjans.

Va dir Joan Pau II: “Quan els altres són presentats en termes hostils, se sembren llavors de conflicte que poden fàcilment convertir-se en violència, guerra i fins i tot genocidi. En comptes de construir la unitat i entesa, els mitjans poden ser usats per denigrar a altres grups socials, ètnics i religiosos, fomentant el terror i l'odi. Els responsables de l'estil i del contingut del que es comunica tenen el greu deure assegurar que això no succeeixi. Realment els mitjans tenen un potencial enorme per promoure la pau i construir ponts entre els pobles, trencant el cercle fatal de la violència, la venjança i les agressions sense fi, tan esteses en el nostre temps”.

Al segle XXI els veneçolans hem patit les escomeses del poder mediàtic nacional i internacional. Des de “El Mundo” i “El País” disparen hostils als nostres canvis democràtics, prenen “La Vanguardia” de la desinformació i ens dicten l'ABC del neoliberalisme. Són la negació de “La Razón”*.


Oh Rupert Murdoch, quants crims es cometen en el teu nom!.

(* Es tracta de cinc diaris espanyols de sistemàtica línia editorial antichavista)


Estem parlant implícitament d'integració i desintegració. Molt abans de 1898 s'havien desintegrat els somnis i projectes de Simón Bolívar per constituir una Amèrica forta, actora de primera als escenaris internacionals. La idea integradora d'una amfictionia a Panamà es va evaporar entre les calors tropicals estimulants del cabdillisme i els vents gelats que bufaven des del nord. La frustrada concepció de Bolívar portava el respecte a iguals i diferents i la voluntat de trobar espais comuns en la imbricació d'interessos coincidents, diversos i plurals. El mexicà Leopoldo Zea (¡México lindo y querido!) va interpretar que Bolívar procurava “comunitat, no associació, basada en la unitat dels que tenen alguna cosa o molt en comú. La unitat l'aconsegueixo amb el manteniment de la llibertat i altres valors humans no menys alts i nobles; no l'associació obligada per simplement sobreviure o imposar-se” i “va somiar també en una gran comunitat que, començant per ser hispana, podrà
arribar a ser, simple i purament, humana… La meta, com totes les autèntiques metes dels somnis de comunitats ibèriques, és la llibertat i la glòria, no l'extensió ni l'enriquiment. Un ideal de comunitat somiat per a tot el món que podria ser iniciat a Amèrica”.

La idea democràtica tenia de socialista un compromís d'interlocució i interacció entre els pobles, constituïts en Estats i independitzats del poder espanyol, que procuraven una nova legalitat nacionalista i internacionalista simultàniament, que feien de la gent la seva raó de ser i servir i serien contrapès als qui s'integraven, no per ser més forts i millors, junts, sinó per exercir la força, intimidar i desintegrar.

Avui la història es repeteix: el terratrèmol polític que va sacsejar a Veneçuela ha estabilitzat la seva base institucional on floreixen idees i projectes de redempció social i creixement econòmic. L'esclat de la creativitat democràtica acomiada resquills d'exemple contagiós que atemoreixen als propietaris del poder mundial, els qui s'han valgut de mitjans violents i il·legals per frustrar el canvi i amansir als esperits. Per això proposen esquemes d'integració químicament impurs per dividir i regnar. Volen veure'ns, units sí, però no integrats. Units com els prestatges d'un gegantí supermercat on les regles de joc neoliberals disposin el repartiment d'engrunes disfressada de prosperitat, com per infestar de misèria el nostre continent americà en nom de la llibertat, com ho va predir Simón Bolívar. Enfront d'aquesta concepció de supermercat que ens proposa l'ALCA, proposem un camí solidari d'integració amb l'Alternativa Bolivariana per a les Amèriques que és l'ALBA i aurora.

El continent americà està despertant; el despertar s'aixeca i el temor a l'aixecament condueix als intents de repressió social, a la manipulació mediàtica i a l'exaltació del Déu neoliberal, el Déu del mercat.

A Veneçuela, el nostre respecte i reconeixement a la iniciativa privada amb responsabilitat social, ens porta a estimular el sorgiment d'una nova classe empresarial. Al llarg del procés de descomposició de la nostra democràcia representativa arribem a identificar als qui m'he capficat a batejar com “els últims socialistes del Segle XX”, als empresaris veneçolans d'abans. Van viure feliços amb el suport de l'Estat i van resistir heroicament per evitar que aquest els alliberés a la seva pròpia sort. Mai van voler que l'Estat els deixés de la mà; se sentien bé respirant l'oxigen dels mercats captius. Vam tenir capitalistes que no arriscaven, ni competien, ni pagaven impostos. Per prosperar bastava tenir amics en el govern o entre els dos partits polítics de l'estatus. Les regles bàsiques del capitalisme, la violació de les quals als països més desenvolupats condueix a la bancarrota o a la presó, els generaven pànic. Per això van atacar la llei quan vam estimular l'economia i la iniciativa privada per a tots.

La dinàmica que vivim a Veneçuela ens porta a la reinvenció del socialisme, conservant la seva inspiració de solidaritat i buidant-lo dels errors i les limitacions del Segle XX. Per això propiciem un debat participatiu, per assegurar un grau superior de democràcia social que generi pensament i pensaments, que produeixi i enriqueixi, que sensibilitzi i solidaritzi i que ens faci somiar realitats amb nom i cognom: educació, com a instrument d'alliberament, democràcia, aliment per al cos i l'esperit, recreació, salut, generació de riquesa i ocupació, seguretat, benestar, llibertat i pau.

Les nostres fantasies són realitzables. Les nostres lluites les portem a terme empunyant un llibret blau que ens diu: “Veneçuela es constitueix en un Estat democràtic i social de Dret i de Justícia, que propugna com valors superiors del seu ordenament jurídic i de la seva actuació, la vida, la llibertat, la justícia, la igualtat, la solidaritat, la democràcia, la responsabilitat social i, en general, la preeminència dels drets humans, l'ètica i el pluralisme polític”. Potser aquestes paraules llueixin romàntiques, perquè res de romàntic té el món al qual ens oposem; el de la pobresa i l'exclusió, el de la violència i la injustícia social, el de la guerra i el terrorisme.

El nostre pensament i acció, la nostra inspiració i el nostre compromís, en el meu criteri personal, ens identifiquen amb una visió cristiana de la societat. Els valors cristians que nodreix la definició política a partir del respecte de la dignitat de la persona humana, amb totes les seves conseqüències i implicacions, em permeten opinar, en el debat obert pel President Chávez sobre el Socialisme al segle XXI, que estem construint una democràcia socialista d'inspiració cristiana, la primera obligació de la qual és amb la gent (estimeu-vos els uns als altres); que per això promou la democràcia participativa i lluita per la justícia social, per fer-nos a tots més lliures i més justos. En teoria, molts cristians als qui ja coneixem, abraçarien aquests principis i objectius, mentre es donen cops de pit o criden eufòrics: “alabat sigui el Senyor”. No obstant això, ocorre un xoc entre cristians quan alguns es prenen seriosament la paraula divina i enfronten als senyors de la guerra, de la violència, de l'egoisme i de la cobdícia.

Bolívar va dir: “Moral i llums són les nostres primeres necessitats”. Assegurem que a Veneçuela totes dues marxin juntes; les llums sense la moral són una bomba de temps. En altres paraules de Bolívar: “El talent sense probitat és un assot”.

La justícia social i la democràcia són els grans activadors de la pau i la llibertat, però no podrem acostar-nos a aquests objectius mentre estiguem sotmesos a la dominació monopolar. La comunitat internacional necessita que el món sigui multilateral, d'integració.

Les paraules poden ser ambigües. En el diccionari de la comunitat internacional trobem dos termes aparentment emparentats, però que expressen idees contradictòries: “balcanització” i “multilateralisme”.

L'expressió “balcanització” és sinònim de divisió, de fragmentació, de separatisme, d'escissió, i en conseqüència, de debilitament, habitualment conflictiu o violent.

La paraula multilateralisme devem veure-la en el sentit de multiplicació d'alternatives, d'acumulació, de juxtaposició i d'enfortiment.

Una cultura unilateral o monopolar, caracteritzada per un únic centre d'irradiació i de poder, es pot sentir confortable amb un procés de balcanització que redueixi la pluralitat i asseguri el debilitament de les contraparts o socis.

La multiplicació d'alternatives, de possibilitats, de vies i canals de comunicació assegura un enfortiment del col·lectiu en benefici de cada singularitat. La definició de singularitats legítimes, dins d'un espai polític i geoestratègic internacional, limita els ímpetus expansionistes i opressors d'un centre únic de poder, fa de balança de l'exercici arbitrari del poder i facilita la llibertat de moviment i l'aparició d'opcions. És la llibertat per a la integració.

D'aquesta manera, els conceptes polítics de “balcanització” i “multilateralisme” s'exclouen, mentre que els de pluralisme i singularitat, en la realitat política de la comunitat internacional, es tornen complementaris i convergents.

No sempre el multilateralisme és amistós. També és balcanització, disfressada de multilateralisme, la proliferació d'organitzacions no governamentals, que si bé en coneguts casos responen a interessos legítims i nobles, gran part d'elles van ser dissenyades, amb visió teleològica, com una alternativa sofisticada, de cara amable, per debilitar actors intermediaris o protagonistes de la societat democràtica, com són els partits polítics, sindicats, moviments socials, governs legítims, etc.

Nombroses ONG són internacionals multilaterals, amb seus principals assentades en els centres globals del poder. Són una alternativa multilateral al multilateralisme però no són el multilateralisme del qual estem parlant. Són un poder per delegació. La seva legitimitat és ambigua i misteriosa. Amb les seves excepcions, ningú sap com elegeixen a les seves directives, a qui rendeixen compte ni qui els finança. Són sospitoses de monopolarisme.

Al nostre país, on lluitem en la nostra política exterior per enfortir les institucions multilaterals internacionals, hem constatat a partir de 1999 la progressió geomètrica de les ONG existents per a l'època i la creació de moltes altres noves per crear la il·lusió d'un col·lectiu social majoritari unit i plural que suma la seva força artificial a una oposició colpista minoritària que es va embarcar en una aventura criminal i avui plora la pèrdua del poder com el nadó a qui li arrenquen el biberó.

El multilateralisme democràtic és a la comunitat internacional el que la democràcia participativa és a la comunitat nacional. La democràcia participativa és superior a la democràcia representativa. Garanteix la representació, però sota la democràcia participativa el representat, és a dir el poble, acompanya l'elegit, el supervisa o vigila i el recolza perquè compleixi els propòsits de la seva representació, sense menyscabar les seves pròpies aportacions directes.

Unilateralisme:
La cultura unilateral és l'avantguarda de la dictadura global, amb la particularitat que l'exercici del poder militar, econòmic, mediàtic, etc., no és una representació perquè els components multilaterals de la comunitat internacional no se l'han conferit. Aquests components són exclosos de la participació pel poder unilateral i com no hi ha representació, ens trobem enfront d'un autoanomenat totpoderós mandatari sense mandant. Capaç de desencadenar la guerra en contra de la voluntat del col·lectiu internacional, sense regles i sense compassió, exerceix la força o amenaça del ús de la força. La justícia que reconeix és la que aplica als altres. No accepta ser sotmès a la justícia internacional, sense rubor dóna lliçons de bona conducta a tort i a dret.

El poder unilateral balcanitza, fragmenta, dispersa i exclou; no admet dissidències, no reconeix legitimitat que no sigui la seva pròpia, castiga la llibertat d'expressió adversa, promou separatismes i separacions mundials, regionals i nacionals per desintegrar allò integrat, o impedir la integració.

Veneçuela i la seva vocació integradora:
Hauríem de remuntar-nos a l'origen mateix de la República veneçolana per trobar el compromís permanent del nostre país amb la integració i amb polítiques de diversificació de socis, de fonts i d'aliats. D'allà les primeres missions diplomàtiques veneçolanes enviades en 1810 al Regne Unit, encapçalada per Simón Bolívar, i a Estats Units per Juan Vicente Bolívar. Però encara abans hem de recordar a Miranda, El Precursor, a la recerca d'aliances amb Rússia, amb Anglaterra i amb França, tot obrint espais en benefici de l'interès nacional. I si ens anem més endarrere, trobarem els contactes internacionals del líder de la Revolució d'Esclaus de 1795, José Leonardo Chirinos, qui va aprofitar els viatges del seu patró per les Illes per establir vincles amb els seus iguals oprimits en altres territoris del Carib; però com parlem del Carib, com oblidar la vocació internacionalista dels nostres indígenes caribenys, que li van donar el seu nom i gènesi històrica al nostre mar comunitari i participatiu.

La nostra lluita per la independència va ser multilateral i integracionista. No ens hauríem sentit lliures i potser no hauríem estat lliures, si no haguéssim abraçat amb esperit d'integració, amb vocació multilateral el compromís de llibertat dels nostres germans i veïns sotmesos al poder colonial. El multilateralisme és un compromís històric i una resposta inicial a l'unilateralisme neototalitari que va veure venir Simón Bolívar. Això és el que explica la convocatòria al Congrés de Panamà; per integrar-nos i enfortir-nos. ¡Vam fallar llavors!, i per això avui reprenem aquesta vocació per garantir la nostra llibertat individual i de conjunt. En aquesta lluita que no comporta hostilitat contra cap nació, no inventem traidors ni amenaces.

L'OPEP, la idea primigènia de la qual va néixer al nostre país cap a finals dels anys quaranta, va començar a cobrar vida al costat dels nostres germans àrabs i perses a l'alba dels anys seixanta i es va fer Institució en el bressol de la civilització, a Bagdad, en 1961. Allà va estar el geni visionari d'un gran patriota anomenat Juan Pablo Pérez Alfonso.

Un altre visionari veneçolà, Manuel Pérez Guerrero, amic dels nostres germans àrabs, va ser un dels pares del Grup dels 77 i també el seu President. Avui són molts més que 77 i al seu títol original se li agrega sempre “més la Xina”.

Continuem lliurant les nostres batalles multilaterals per unir-nos a MERCOSUR i abonar a la Comunitat Sudamericana de Nacions com a interlocutor de pes en les taules de negociació internacionals. Els acords de cooperació multilateral al camp energètic i petrolier amb Centreamèrica i el Carib asseguren beneficis econòmics i socials i poden enfortir a la democràcia independent que volem per a tots els nostres països.

L'obertura d'un canal internacional de televisió TELESUR, com una alternativa cultural i informativa enfront dels monopolis mediàtics, és una iniciativa integracionista d'Argentina, Cuba, Uruguai i Veneçuela.

En el pla hemisfèric són coneguts els esforços que hem fet per contribuir a reformar i independitzar a l'OEA i per defensar la democràcia i els drets humans en aquest Continent. La Carta Democràtica de l'OEA, concebuda per alguns com un instrument de protecció de la legitimitat democràtica i per altres com un arma per frustrar el procés de canvi democràtic a Veneçuela, va acabar sent un recurs en suport al Govern legítim del President Hugo Chávez, encara que amb alguns regatejos sospitosos.

Ara, per iniciativa veneçolana, ens trobem en la fase final de negociació de la Carta Social de les Amèriques, document que reconeixerà el valor d’allò social i les obligacions implícites en el sistema interamericà.

Terrorisme:
La lluita antiterrorista és una obligació ètica, jurídica i política dels Estats. No adaptable a necessitats o interessos circumstancials on es pretén imposar la idea totalitària que “qui no està amb mi està contra mi”. El compromís contra el terrorisme és contra tots els terrorismes i contra tot terrorisme. No podem dividir als terroristes entre enemics i útils. Tots són enemics de la humanitat.

La lluita contra el terrorisme no pot deslligar-se de la lluita contra les causes del terrorisme, com la lluita contra la delinqüència no pot separar-se de les causes del crim. Estem parlant de prevenció i repressió. Necessitem d'un compromís nacional i internacional contra la injustícia social, la pobresa, la tirania, l'exclusió, la balcanització i la guerra.

Hem de vèncer els prejudicis i el pensament que ens porta a assenyalar a unes cultures i nacions com generadores de terrorisme i a altres com les seves víctimes. Una sola ha de ser la solidaritat amb els caiguts en l'holocaust sobtat de Nova York, a Madrid, Londres, Nairobi, Bogotà, Buenos Aires, Caracas, Dar Es Salaam, Moscou, Irlanda del Nord, Txetxènia, Bagdad, Tel Aviv, Kabul, Karachi, Aràbia Saudita, Egipte, Indonèsia, Líban, Palestina, Jordània, la frontera veneçolana amb Colòmbia, etc.

Els crims terroristes comesos per fanàtics musulmans, no podem carregar-los al compte de l'Islam, com tampoc nosaltres els cristians podem acceptar que se'ns classifiqui com violents, dictatorials o terroristes pels crims comesos per individus, autoritats o organitzacions fanatitzades o fonamentalistes dins de la nostra cultura occidental cristiana.

És inadmissible que mitjançant la manipulació de la informació la gegantina maquinària de propaganda monopolar presenti a la cultura musulmana com generadora del terrorisme i a la cultura cristiana com innocent de la barbàrie. Sense oblidar les Croades i la Inquisició, no van ser musulmans els que van iniciar, però si van ser els qui van acollir a la diàspora jueva en 1492 en els Balcans, a Turquia i en el pròxim i Mig Orient, però si van ser cristians els qui els van acollir a Holanda, a Aruba, Curaçao i Bonaire i finalment a Veneçuela.

No van ser precisament musulmans fanàtics els que van decidir l'extermini del poble jueu, sota la bogeria nazi: van ser cristians. Va ser musulmà el Rei Mohammad V de Marruecos qui va oferir refugi i protecció als jueus escapats de l'holocaust. També són cristians els únics que han utilitzat la bomba atòmica contra éssers humans. Tampoc són musulmans els que van dinamitar, en 1947, la seu de les autoritats britàniques a Jerusalem, ni els terroristes catòlics assassins de protestants a Irlanda del Nord i als carrers de Londres, ni els terroristes protestants que maten catòlics a Belfast. En aquest moment podem recordar que els terroristes catòlics irlandesos durant molts anys van rebre suport moral, polític i financer de l' altre costat de l'Atlàntic Nord. Tampoc musulmans, els terroristes japonesos o les Brigades Roges d'Itàlia, ni l'anomenada banda Baader-Meinhof d'Alemanya, ni els terroristes Sikh de l'Índia, ni els membres de l'ETA. També són cristians els religiosos membres del Ku Klux Klan. Cristians els pares de l'Apartheid, però cristians també Nelson Mandela i Desmond Tutú. I què dir dels catòlics croats que van exterminar serbis ortodoxos i dels serbis ortodoxos que van exterminar musulmans a Bòsnia Hercegovina? Alguna cosa similar vam dir en l'àmbit multilateral de l'OEA a Santiago de Chile fa tres anys. Els mitjans colpistes veneçolans ens van acusar d'anticrist. Una setmana després, a Sarajevo, el Papa Joan Pau II va demanar perdó pels crims catòlics contra els musulmans.

Recordem també la història de crims i de terrorisme d'Estat comesos per governants civils i militars al llarg de molts anys a Amèrica Llatina, en alguns casos amb els cristians com còmplices i en altres com màrtirs.

Nosaltres els cristians ens sentiríem víctimes d'una injustícia si algun musulmà o budista o hindú o animista, etcètera, pretengués que tenim naturalesa terrorista. Som centenars de milions de cristians que no tenim res en comú amb Hitler, amb Stalin o amb Joseph Mac Carthy; que ens sentim prop de Joan Pau II, de Martín Luther King, de la Mare Teresa de Calcuta i de Mahatma Ghandi, de l'Abat Pierre a França, de Monsenyor Romero al Salvador, de Dom Helder Cámara a Brasil, i de Raúl Silva Henríquez, el Cardenal bo i solidari que a Xile es va enfrontar al catòlic Pinochet.

Per ser falsa una guerra de civilitzacions, idea que ens vol vendre septentrió, devem restar alerta davant l'amenaça d'una dictadura de pensament únic en el nom d'un Déu borsari i bel·licós. El que hem de procurar, com bé va proposar el President Zapatero, és una aliança de civilitzacions; proposta oportuna i sàvia que nega la idea de l'unilateralisme i coincideix en la proposta multilateralista amb països com França i Brasil. L'aliança de civilitzacions, constructora de ponts que poden servir per a la recerca comuna de la justícia social, la democràcia i la pau; per a creients i no creients.

L'unilateralisme, a més d'arbitrari, irracional i dictatorial, és també avorrit. És monocromàtic. Té un sol pensament: el pensament únic. Per la seva inspiració religiosa fonamentalista, pel seu caràcter excloent, pel seu immens egoisme, el món monopolar genera o esvalota la pobresa, la guerra i el terrorisme.

La globalització, bel·licista i totalitària, enemiga del multilateralisme, ha de ser neutralitzada. Ara la batalla és per la pau. No la pau de les mordasses ni de l'asfíxia econòmica, sinó la pau de la tolerància, de la justícia social, de la democràcia i de la integració. Enfront de la cultura dels violents i babaus superherois de les historietes monopolars, hem d'oposar els nostres propis herois multilaterals: ¡Asterix, Mafalda i Don Quijote!.


Roy Chaderton Matos
Ambaixador de la República Bolivariana de Veneçuela a França.