Casa America Catalunya

Per gentilesa d'Aurelio Major reproduïm l'escrit del crític hispanouruguaià Fernando Aínsa dedicat a la figura d'Enrique Fierro.

Aquest matí -22 de maig- ens ha sorprès la notícia de la mort d'Enrique Fierro, el poeta i amic de tota la vida.

Aurelio Major, exègeta de l'obra de l’Ida Vitale i també amic de molts anys d'aquesta parella tan singular com exemplar, ens ho anunciava en un breu correu acompanyat d'un poema d'Enrique que havia rescatat de la seva obra. Fa tot just 48 hores havíem compartit a la Universitat de Salamanca una jornada sobre l'obra de l’Ida, XXIV Premi Reina Sofia de Poesia Hispanoamericana organitzat per la professora i crítica María José Bruña.

Sabíem del seu mal, recentment diagnosticat, que els havia impedit venir a aquesta Jornada, com estava previst. Però n’ignoràvem la seva gravetat i aquest sobtat desenllaç que ens ha commogut a tots aquest matí.

Embargat per l'emoció, els records s'amunteguen a la memòria: aquelles vetllades interminables a casa del carrer Timbó a Montevideo als anys seixanta del passat segle, la comuna i gradual comprovació del deteriorament de la vida política de l'Uruguai fins al cop d'estat del 27 de juny de 1973 que ens aniria dispersant a tots, els retrobaments a Ciutat de Mèxic, París, Nova York, Madrid, Saragossa, Oliete i novament Montevideo, restablerta la democràcia el 1985, en els seus successius domicilis del Bulevard Artigas i carrer Ellauri.

Amistat i retrobaments als que es sumaria joiosa la Mònica, la meva companya i esposa des del 1974, integrada amb naturalitat a aquesta vella amistat. Retrobaments amb la vitalitat espurnejant de l’Ida i l'humor incombustible de l'Enrique, pautats per converses telefòniques que no semblaven tenir fi. Atesa la diferència horària entre Austin (Texas) i París o Saragossa, les seves trucades podien sorprendre'ns en plena nit, el que trobarem a faltar a partir d'aquest trist dia d'avui.

Sabent del seu mal, en la meva intervenció a Salamanca sobre "La Generació del 45, crítics, lúcids i ...poetes", vaig referir-me breument a la seva poesia. Reprodueixo a continuació les meves paraules i el poema que l’Aurelio Major ens ha enviat amb la luctuosa notícia.

Les meves paraules a la Universitat de Salamanca (20 de maig)
"Lluny de la festa dels sentits, però no per això menys metafòric, es situa l’Enrique Fierro. En la seva poesia -i més enllà de tot magisteri o vocació de fundador de escola- es reconeixen els poetes més joves amb els quals ha establert un enriquidor diàleg d'anada i tornada.

En el seu tenaç i perseverant procés creatiu Fierro concilia el succint i l’el·líptic amb l’espurnejant, el condensat i mòbil amb el lacònic. Això és possible gràcies al fet que fa servir una sintaxi astuta i sinuosa i utilitza "recursos de activació com ara les bretxes o les preguntes sobtades, vivaç complexitat que la torna gairebé conceptista" (Saül Yurkievich).

Poesia deseixida originalment de tota familiaritat, formalista, la "abstinència verbal" i el "dejuni de colors" va derivar cap a una soterrada burleta, mirada distanciada que pot preguntar-se on són "els somnis de Fourier". No obstant això, no implica una opció a favor de "esperit crític", lluny de la utopia, aquest esperit que no accepta "la veritable festa dels bojos" i corromp "els signes que són aire i copes dels arbres".

Per contra, la lacònica paròdia en què s'ha anat refugiant, convida a l'humor, encara que es descobreixi "en els cinquens inferns" i es llança a la veritable utopia de l'experimentació avantguardista.

Poesia ideogràfica, diagramada, on la disposició del text és essencial, la poesia de Fierro explora les possibilitats gràfiques i fòniques, en un grau més decantat que l'esplendor inaugurat per la tradició dadaista i més propera de les tècniques publicitàries.

Poesia que tot i que no es pretén via privilegiada de coneixement, sinó desconfiada i irònica exploració, convida, però, a una reflexió sobre el propi acte de l'escriptura que es du a terme. En aquesta reflexió no hi ha delectació estetitzant i el "luxe literari" s'ha abolit. És el que s'ha anomenat "un exercici auster d'anti-epifania".

POEMA D’ENRIQUE FIERRO

Todos los aires pasan.
Es el puente de plata.
pasan los malos modos.
Pasa la hiel, pasa el vinagre.
Pasan peores. Peces pasan.
Pasa la madrugada.
Pasa un día de sol. Pasan lugares,
alas para volar. Fatigas pasan.

A oscuras y de prisa
pasa la mala vida.
Pasa el cielo de otoño.
Pasan espumas. Pasan
muerte y resurrección.
Pasa el último gato. Y pasa
lo que nunca pasa.

Queda (2004)