Arran de les conseqüències provocades per l'expansió mundial de la pandèmia de la COVID-19, a Casa Amèrica Catalunya abordem aquesta situació des de diferents punts del continent americà. En parlem amb Daniel Samper Ospina (Bogotà, 1974), periodista, escriptor i YouTuber colombià. Va dirigir la revista Soho durant 13 anys i ha estat columnista de la revista Semana fins a principis del 2020. El 2016 va començar a treballar com a YouTuber i avui és un referent en la creació d'innovadors formats de sàtira política, amb presentacions en viu o el videojoc del seu canal a Youtube. És el primer rector d'una escola d'influencers al seu país.
Daniel Samper Ospina, 'influencer' colombià: 'El veritable virus que ens corca és la desigualtat'
Com percep que s'està vivint al seu país la crisi sanitària internacional provocada pel coronavirus?
Ens va posar en escac com a qualsevol altre país i va permetre al govern d'Iván Duque tenir un relat que abans no tenia. Ara el seu relat consisteix en com vèncer el coronavirus, un enemic comú que pot tenir junt amb qualsevol altra persona. I sobretot li permet també canviar de tema, perquè el coronavirus arriba a Colòmbia quan ell estava sent assetjat per diverses i múltiples cassolades i per un escàndol de finançament de narcotràfic a la seva campanya a la costa Carib.
Quines reaccions, impactes o lectures li generen les notícies que arriben des d'Europa?
Doncs moltíssima inquietud ... aquí van impressionar moltíssim aquestes notícies, però jo diria que al mateix temps van ser una forma de veure el nostre futur si no fèiem alguna cosa. Llavors Europa va ser el nostre conillet d'índies paradoxalment.
¿Sent que la ciutadania mostra confiança cap al govern de la nació?
La ciutadania ha mostrat una mica de confiança cap al govern. Els índexs de popularitat d'Iván Duque han millorat moltíssim, estava com en un 30 per cent de popularitat i està ara en un 60 per cent o alguna cosa així. Creuríem que és un fenomen general, perquè davant la por la gent tendeix a acostar-se al seu govern. Veurem com segueix evolucionant l'assumpte. Val a dir que l'alcaldessa de Bogotà ha brillat pel seu lideratge i li ha marcat una mica la pauta al govern nacional. L'alcaldessa està en un exhorbitant 89 per cent de popularitat mai vist, i va ser la que va confinar Bogotà i va posar el país en mode de confinament després de la mesura, perquè Iván Duque es va veure d'alguna manera amb el pas marcat per haver de fer el mateix a nivell nacional.
Quina opinió li mereix el sistema sanitari del seu país?
El sistema sanitari és molt pobre. I crec que aquí respondré diverses preguntes en una mateixa resposta. El sistema sanitari ha quedat despullat en la seva fragilitat, però el que de veritat ha portat la pandèmia ha estat l'oportunitat de mirar-nos al mirall de debò, d'observar la tenebrosa desigualtat social en què viu Colòmbia: els molt seriosos problemes del sistema de salut i en termes generals els molt seriosos problemes de desigualtat social, perquè el confinament ens ha permès adonar-nos que més de la meitat del país viu del que produeix a diari i que tancar el país provocava una onada de fam gairebé automàtica.
Quines reflexions personals li sorgeixen arran d'aquesta situació?
D'alguna manera el que ja he dit, que la pandèmia ens va permetre veure de cara la desigualtat social que hi ha al país i al mateix temps també corregir un discurs molt neoliberal que havia enarborat el poder, perquè a la fi l'Estat està complint una funció fonamental en el repartiment d'ajudes de mercats etcètera i no ho ha deixat tot a les forces de mercat. D'altra banda, en primer pla queden ara les millores urgents que s'han de fer al sistema de salut i hospitals de les regions, etcètera.
Aquests dies, ¿pensa en algun llibre, alguna cançó, obra de teatre, pel·lícula...?
Penso en L'assaig sobre la ceguesa de José Saramago que he tornat a llegir, tot i que tinc molts amics que han pensat en El amor en tiempos de cólera.
Quines repercussions pot portar amb si aquesta crisi en el seu àmbit professional?
Doncs segons la faceta. En creació de contingut no l'afecta, sinó que a més ara hi ha moltíssim consum de contingut digital. En les tasques que compleixo amb la creació de l'escola de contingut digital, de l'Escola de YouTubers, el mateix, moltes marques ens estan demanant ajuda per capacitacions en un moment en què el món sobtadament s’ha tornat virtual. En les presentacions que acostumo a fer del monòleg d'humor sobre la política colombiana... doncs anava a llançar un xou i tenia possibilitats de fer-ne altres, però naturalment la pandèmia va avortar qualsevol opció de trobada amb el públic.
La pandèmia pot aguditzar tensions entre els països llatinoamericans? És d'esperar el conflicte entre fronteres?
De fet ja està succeïnt a Colòmbia amb Veneçuela i també d'alguna manera amb el Brasil, perquè el virus va arribar a peu per aquestes dues fronteres, a part òbviament des d'Europa en avió fins a Bogotà. Però amb aquestes dues fronteres especialment hi ha hagut embolics, i ha permès reviure aquesta baralla que té Iván Duque amb Nicolás Maduro i aquesta constant tensió que hi ha entre els dos països, entre els dos governs.
El coronavirus pot sufocar la futura empenta dels importants moviments socials que van sorgir en nombrosos països de la regió llatinoamericana?
Doncs potser sí. Jo crec que ha servit de distractor als governs dolents, i també ha permès que aquests governs fessin un encís en els seus països, davant la por, per així poder prendre mesures autoritàries amb el pretext de estar protegint les persones de si mateixes i del propi virus. Llavors sí, ha portat moltíssimes conseqüències i aconseguirà sufocar molts moviments socials que estaven sorgint perquè ara es replanteja completament tota l'agenda de país. Alhora, si som intel·ligents aquest replantejament hauria de fer-nos comprendre que l'agenda social i ambiental ha de prevaler per sobre de qualsevol altra agenda. Que la natura està disposada a perdonar les barbaritats que hem comès contra ella, que han estat suficients un parell de mesos de confinament perquè ressorgís i que el veritable enemic, el veritable virus que ens corca, és la desigualtat. Que si no som capaços de ser un país menys desigual, no hauríem de ser capaços de poder-nos mirar al mirall sense sentir la vergonya que ara sentim.