Casa America Catalunya

Eugenio Polgovsky va estudiar direcció de cinema i fotografia al Centro de Capacitación Cinematográfica (CCC) de Mèxic. És a Barcelona amb motiu de la 14a edició del Festival de Cinema Independent, L'Alternativa, del qual forma part del jurat en la Secció Oficial de Documentals. A més a més, ha presentat el seu treball “Trópico de Cáncer” (2004) en el marc de la Secció Paral·lela “Jove Cinema Mexicà”, un documental premiat en nombrosos festivals (Cinema du Réel, Morelia, FICCO) i guardonat amb un premi Ariel per l'Acadèmia Mexicana de Cinematografia, amb el que va participar també als festivals de Cannes i Sundance. “Trópico de Cáncer” es va projectar a Casa Amèrica Catalunya, una de les seus de L'Alternativa, amb presència del director. Durant la conversa que reproduïm a continuació, Polgovsky es va mostrar crític amb la política pública cultural mexicana: “El suport a la cultura no és política d'estat”.
 
Durant tota aquesta tardor, a Barcelona, hem assistit a molts festivals dedicats a l'art i la cultura mexicana. En ocasions, es posa a Mèxic com a exemple de país que està invertint en la promoció de la seva cultura a l'exterior. Hi estàs d'acord?
Jo no puc jutjar això perquè no conec l'abast internacional de la inversió pública, en concret. En alguns sectors, per exemple en cinema, l'Institut Mexicà de Cinematografia sí que dóna el seu suport a obres i les difon en festivals. A mi no m'ha recolzat, perquè de moment tampoc no ho he demanat, però en aquest cas seria una inversió pública. No obstant això, no conec com és en literatura o en altres camps. Però jo diria que el suport a la cultura no és política d'estat. El suport a la cultura en índexs econòmics és per decebre, si bé es va mantenir més o menys el pressupost. Jo vaig demanar suport per a un nou projecte al Fons Nacional per a la Cultura, i no me’l van donar. En canvi, per al mateix projecte, que succeeix a Mèxic i que parla de Mèxic, sí que vaig rebre el suport d'Holanda. Jo entenc que molta gent demana suport i que no li poden donar a tothom. Hi ha molta gent molt talentosa, i no dic que jo ho sigui, però molts amics molt talentosos tampoc no han rebut res. Crec que sí podrien donar molt més, i que ho haurien de fer, perquè això és el que nodreix la societat. Jo crec que l'abast internacional de Mèxic no és tant pel sector estatal. Els únics artistes que estan aconseguint arribar, moltes vegades han estat recolzats des de l'exterior, per institucions o galeries estrangeres. No és que Mèxic et porti a l’exterior.
 
Com es viu a Mèxic, a nivell cultural, la proximitat amb els Estats Units?
Tota la classe pobra de Mèxic –que és la majoria de la població, amb diferència–, la gent del camp mexicà, la mà d'obra, tothom s'ha dedicat a emigrar per poder sostenir a les seves famílies. Els homes se'n van al nord a treballar, i envien diners amb els que es mantenen les comunitats. Això ha creat tot un fenomen cultural, perquè juntament amb la migració d'aquests homes, quan envien coses i quan tornen, porten dels Estats Units la qüestió cultural, les aspiracions, uns valors que transmeten a la família i als nens. No sé si és un fenomen o una reacció col·lectiva cultural, però ja ha permeat i ha transformat el camp i la ciutat i a tothom. El 90% de les pel·lícules que es projecten a Mèxic són nord-americanes. Els productes que es venen són de Wal-Mart, o d'altres transnacionals nord-americans. A Mèxic troben el seu mercat de consum per a productes nord-americans de tota mena: consum artístic, consum visual, tot. I entre la classe més baixa existeix una gran aspiració de poder arribar als Estats Units, perquè així se salven molts de la pobresa, si aconsegueixen travessar la frontera.
 
En ocasions, has afirmat que “a Mèxic ha de passar alguna cosa”.
Està passant ja alguna cosa, cada dia passa alguna cosa. Hi ha molta desigualtat social, hi ha molt disgust entre la gent, i jo crec que això significa que ha d'haver un canvi, un canvi en la forma de pensar. Tots volen que el país progressi: d'esquerra, de dreta o de centre, tots volen que vagi cap a endavant. Aquesta “cosa” que ha de succeir és una qüestió col·lectiva. La gent ha d'aprendre a discutir, a treballar en conjunt, a no tancar-se en grups. La situació mexicana és molt complexa, hi ha molts factors. Políticament, és un país dividit, polaritzat. També pot ser que no passi res. Jo voldria que passés alguna cosa bona, que hi hagués menys pobresa. Perquè hi ha molta pobresa.
 
Et refereixes a casos com les protestes de professors a Oaxaca, en 2006?
Veus, per exemple, aquí semblava que anava a passar alguna cosa. I va passar. Aquesta “cosa” estava passant, en forma de queixa social. I encara segueixen els problemes. En diversos estats hi ha hagut repressions i xocs entre el govern i la gent dels pobles, per moltes raons. Quan hi ha molta pobresa, la gent intenta trobar una altra manera d'aconseguir les coses. Si veus tots els índexs, índexs reconeguts pel Banc Mundial o el Fons Monetari Internacional, veuràs que Mèxic és el país que menys va disminuir la seva pobresa, el que més va pujar la desigualtat. En totes les xifres, també de la UNESCO i de l'ONU, veuràs que Mèxic està en el pitjor lloc de Llatinoamèrica. Està geogràficament a dalt de Llatinoamèrica, però en realitat està invertit. I a més a més, tenim l'home més ric del món. Hi ha molta desigualtat.
 
Com s'emmarca llavors Mèxic en el context llatinoamericà?
Al nord hi ha l'eix, els interessos, i cap a allà és on es dirigeixen les coses. Tant de bo Mèxic tingués una integració més cap al sud, perquè són amb els qui comparteix la sang, la cultura i tot. Allà és on està la força que ve de l'arrel mexicana, però perquè es faci alguna cosa així es necessita un govern que sigui pròxim a aquesta idea.