Casa America Catalunya

Ella és una i milers de dones negres, camperoles, indígenes que, des de les muntanyes, selves, camps i riberes de la Colòmbia profunda, des de molt jove es va aixecar per dir: Ja n'hi ha prou!, i amb valentia reclamar i defensar el seu territori, seva dignitat ancestral i el dret a viure en pau.

Una història de lluita que es va fonamentar no pas en el patiment, el dolor o la ràbia, sinó des de la força de l'amor i record d'una infància feliç de moltes llunes plenes a la vora del riu Ovejas, de la mà del seu avi, menjant plàtan i rostint peix.

Un vincle natural i ancestral d'un poble amfibi - com els milers que existeixen en aquest país- enclavat a les muntanyes de nord de l'Cauca i on els nens com ella creixien abraçats pels rius Ovelles i Cauca aprenent a conrear, a pescar ia fer mineria artesanal.

No en va França apunta amb freqüència que tenir el melic sembrat és el seu territori.

"Sóc perquè som. Formo part de la lluita històrica de la comunitat afrodescendent de Colòmbia, d'Amèrica, d'Àfrica, del món. Segueixo el llegat ancestral de lluitar per la llibertat, per la vida digna, pel benestar social, pel territori com a espai de vida en un procés continu i col·lectiu".

Territori que, com diu, és molt, moltíssim més que una simple extensió de terra.

"El territori són relacions que es teixeixen. És el meu cos, és tot el que m'envolta. És crear comunitat. Són els Altres. Són valors ancestrals com la solidaritat i l'espiritualitat".

Va ser en la seva comunitat on li van ensenyar a estimar i valorar el territori com a espai de vida, a lluitar-hi, fins i tot, posant en risc la pròpia vida. Als seus ancestres els va costar molts anys de treball i patiment a les mines i a les hisendes esclavistes.

"El territori ha estat el nostre pare, la nostra mare i ho seguirà essent per als nostres nens".

Tot just deixant la seva infantesa Francia ja comprenia, com una sentipensant neta, que el canvi social era una tasca de tots i no només dels polítics i governants. Què hi tenia a veure amb ella, i pren el camí que l'ha dut fins aquí.

Als seus 15 anys d'edat enfronta el primer dels atacs contra l'ànima del seu territori: la desviació del riu Ovejas per omplir una represa que li donaria energia elèctrica al seu poble, La Toma, fundat el 1636, promesa de desenvolupament que fins avui no han rebut.

El seu temps de joventut dansant al ritme de la marimba, jugas i currulaos, de fer teatre i de cantaora de les històries mítiques del seu poble, va quedar suspès en el temps per posar-se a estudiar Dret i seguir les petjades dels seus avantpassats esclavitzats i continuar avançant per condicions d'una vida digna, en defensa del territori, l'ambient i l'aigua.

Francia qüestiona i pressiona l'Estat i als seus governs; fa retirar la invasió de retroexcavadores il·legals al seu territori; s'oposa a la incursió de multinacionals mineres; marxa amb 200 dones des de la seva regió a Bogotà per exigir a la Cort Constitucional frenar l'explotació minera i denúncia a grups armats de les guerrilles, narcotràfic, paramilitars i delinqüència, a tots, per atacar la seva cultura amfíbia, destruir el teixit ancestral humà i la vida del territori que només han portat violència i pobresa a la seva comunitat.

S'aixeca per aturar la destrucció dels rius, els boscos i erms al seu país en nom del desenvolupament al costat dels que somien amb una Colòmbia humana que canviï el model econòmic de mort i doni pas a un que protegeixi la vida.

"Nosaltres som part de la natura, no pas els amos. Hem de fer consciència perquè estem veient els efectes del canvi climàtic. A Colòmbia hi ha al voltant de 80 rius enverinats amb mercuri. Això què hi significa, per a la vida dels colombians?".

Però a ella, també l'han volgut callar.

Com ho han fet amb més de 700 líders socials i 135 excombatents de les FARC des de la signatura de l'Acord de la Fi del Conflicte Armat (2016). Tots, assassinats anunciats i soterrats en la impunitat d'una justícia inoperant i un govern mut davant el genocidi.

El Cauca ha estat una regió molt castigada per la violència al llarg de la seva història. També és la que té la més àmplia biodiversitat de Colòmbia. L’habiten tots els pobles ètnics: indígenes, camperols i negres. Va ser casa de la colònia espanyola i bressol del racisme i l'exclusió. On avui més es castiga el lideratge amb la mort.

En el camí de la seva vida molts éssers estimats han estat assassinats i estigmatitzats pel seu treball.

"Ens veuen més com un destorb i no pas com a persones que contribuïm al benestar social, que construïm nació i país".

I, encara que el seu tarannà i lideratge siguin ja reconeguts al món, ella mai és fora de perill. Viu en desarrelament i continu desplaçament forçat intern al seu país, i la seva comunitat i territori són en perill.

Aquesta valerosa dona camperola de 36 anys i mare cap de família de dos fills, va i ve fugint de casa per denunciar la mineria il·legal, i ha sobreviscut a un intent d'assassinat i a constants amenaces (4 de maig del 2019).

És una altra més entre els milions de dones i homes, estudiants, mestres, indígenes, camperols, empleats, treballadors, intel·lectuals, artistes, famílies que, des del passat 21 de novembre, van prendre els carrers de Colòmbia en un Aturada Nacional Indefinida per exigir, al govern, que pari l'assassinat de líders socials, que es compleixin els acords de pau pactats, que acabi la corrupció i s'aturi tota mesura governamental que vulneri els drets humans, econòmics, socials i culturals de tots.

Francia no està disposada a ser una més. Que els fills dels seus ancestres estiguin als carrers, als semàfors, cuidant nens en cases de família perquè la 'gent de vestit i corbata els tracti com brossa'.

"Com comunitats negres portem 400 anys de crear i parir per a la pau homes i dones de bé. Avançar en la construcció de la pau implica el respecte a la veritat, honorar la paraula".

Somia que tota la societat del seu país sigui més activa i es mogui per protegir la vida a Colòmbia i a l’Amèrica Llatina, perquè entre tots ajudem a protegir el planeta i amb això, a la humanitat.

Una història de vida i lluita que li ha merescut ser destacada per l'Església Sueca amb el Premi Nacional a la Defensa dels Drets Humans a Colòmbia (2015), el Premi Goldman a la Defensa de la naturalesa i l'ambient (2018), el recentment reconeixement anual de la BBC com una de les 100 dones més influents de l'món (2019) i avui, honorar-la amb el Premi Joan Alsina de Drets Humans que li concedeix la Fundació Casa Amèrica Catalunya.

Francia Elena Márquez Mina és una líder extraordinària.

No es rendeix.

No renúncia.

Persisteix.

Resisteix.

6 de desembre del 2019. Bogotà, Colòmbia".

Gloria Ortega Pérez
Periodista

NOTA: Aquest text és un teixit fet a partir de declaracions de Francia Márquez, recollides en entrevistes, informes, vídeos i opinions, en mitjans impresos i digitals nacionals i internacionals. Així que l'autora és, realment, Francia Márquez. M'honra haver format part del equip de Casa Amèrica Catalunya mitjançant aquest privilegiat encàrrec.