Casa America Catalunya

Sobre La tierra de la gran promesa
És el títol de la pel·lícula que s'estava exhibint quan es va incendiar la Cineteca Nacional de Mèxic el 1982. Aquí es va perdre tot el cabal cinematogràfic del país i va ser un moment emblemàtic per a la meva generació: vam sentir que el cinema se'ns anava de les mans. El títol era particularment irònic: Mèxic no era la terra de la gran promesa i a més en aquesta pel·lícula, dirigida pel polonès Andrzej Wajda, el protagonista perd totes les seves il·lusions arran l'incendi d'una fàbrica... Vaig pensar que amb el temps aquest foc seguiria alimentant altres coses i de manera una mica casual em va sorgir la història d'un cineasta que parla adormit i està casat amb una sonidista que registra les seves paraules i adverteix que a través d'uns malsons recurrents ell intenta confessar una cosa que no li ha dit i que el té preocupat de manera urgent, no deixa de murmurar paraules sobre això... Em vaig preguntar què passaria amb aquest personatge a l'altra part de la seva vida, quan és a la vigília, amb els ulls oberts... Vaig decidir que seria documentalista en zones d'alt risc a Mèxic -gairebé totes ho són-, que tracta de purgar una culpa del seu passat, és molt agosarat, intrèpid, tot esperant que el destí ajusti comptes amb ell i el castigui per alguna cosa del passat... De sobte se n’adona que hi ha moltes coses que escapen completament al seu control, la realitat és tan difícil de manipular i administrar com la dels somnis mateixos. El discurs diürn esdevé tan conflictiu com el discurs nocturn. I a conseqüència d'un documental que fa en una casa de seguretat d'un cap del narcotràfic es veu implicat en una cruïlla ja que inadvertida i involuntàriament es converteix en delator d'un criminal significatiu, cosa que afavoreix altres grups rivals. El delicte també té interessos narratius. Capturar una persona significativa pot ser molt útil per a altres branques de la delinqüència que atribueixen els delictes que cometen a qui ja és a la presó. Aquesta lluita de narratives, les del son i les de la realitat, que creiem controlar però on ens hi convertim en còmplices o actors involuntaris d'altres persones, és sobre el que tracta La tierra de la gran promesa.

Hi ha algun missatge involuntari a la novel·la?
Luis Buñuel, que apareix un moment a la novel·la ja que va ser figura decisiva al cinema mexicà, deia que el seu ideal consistia a filmar com qui dirigeix un somni. Als somnis utilitzem una reserva de nosaltres mateixos, tots tenim una caixa de seguretat al nostre interior però ignorem la combinació que l'obre... Els somnis de sobte ens donen el password, la combinació perquè aflorin coses que ja estaven dins teu però no sabies com interpretar-les. Vaig tractar que a la novel·la hi hagués una revelació important ocorreguda durant un somni. El meu mestre del conte, Augusto Monterroso, deia que els somnis literaris sempre fracassen, els somnis són molt arbitraris i sempre és molt fàcil escriure coses boges tot justificant-les com un somni versemblant perquè cap somni ho és, de versemblant. Però els que filmen com si somiessin, com Buñuel, o els que escriuen com si somiessin, encara que no es tracti de somnis, com Kafka, saben que hi ha aquesta consistència estranya on pots descrubir una mica de tu mateix sense serr del tot conscient d’allòl que estàs fent. De sobte somies i ets major que el teu pare i el teu pare et diu alguna cosa en aquest somni, una cosa que et podria haver dit estant viu, i encara que el teu pare ja és mort et segueix ensinistrant des d'aquest somni. Volia posar en joc aquests misteris del nostre inconscient en una novel·la que té molt de thriller, que s’involucra amb la realitat mexicana, però les relevacions més significatives per al personatge principal ocorren sempre en passatges molt semblants al son.

La novel·la reflecteix la desesperança d’una generació?
Mèxic és un país on l'esperança s'ha inaugurat i promès moltes vegades. És un país extraordinàriament ric, amb recursos naturals molt potents, amb una cultura extraordinària, des de la popular fins a les formes més sofisticades de l'art, i no obstant no troba pas el seu rumb cívic a causa de la corrupció rampant, una impunitat terrible i la discriminació molt forta de la dona, dels índígenes, de l'altre en general. La novel·la passa per les esperances i els desencants, a la seva trama s’hi contraposen les il·lusions, les desaforades i excessives i les reals que puguem tenir. La meva generació va créixer en una època en què les utopies estaven en oferta: el socialisme democràtic, el moviment hippy, les portes de la percepció obertes per les drogues, l'amor lliure... Anys després, el socialisme que anhelàvem va acabar en autoritarismes lamentables; el retorn hippy a la natura en l'ecocidi; l'amor lliure en la pandèmia de la SIDA, i la porta de la percepció de les drogues en el narcotràfic. En no arribar a aquesta terra promesa hi va haver una gran decepció, conec molta gent desencantada. Però el meu protagonista, en Diego González, està relacionat amb una dona més jove, una mil·lenial, la Mònica, d'una generació que no ha conegut les utopies, només la crisi i el desencís. En estar ficada en un món més dur, en no proposar-se arribar a una arcàdia impecable, sinó en modificar allò que es pot canviar, s'adapta millor a les circumstàncies. La metàfora seria: La terra promesa no és pas lluny ni és un lloc impecable. És l'horror en el qual vivim, és l'horror que ens consta però que podem modificar d'alguna manera. És l'aprenentatge que el meu protagonista té. M’agraden les novel·les en què els personatges es transformen i m’agradaria pensar que en la lectura d’una novel·la extensa també el lector es transforma d’alguna manera.

Lliçons de la pandèmia de la Covid-19
Fa poc més de 10 anys vaig parlar aquí a Casa Amèrica Catalunya de la grip A, anomenada també grip mexicana, durant un temps vam viure en una situació d'enorme perill. Els científics i viròlegs ja sabien que podia venir una altra pandèmia. Inevitablement el món està interconnectat però no pas unit. Interconnectat i per això contagiem a tots els continents, no hi ha manera de frenar epidèmies en temps de globalització. Però no estem units, no hi ha manera de fer front a aquests drames de manera articulada. Només podrem ser immunes quan tinguem una comunitat que ens permeti protegir-nos entre tots. És un dels grans desafiaments de la pandèmia. Cada cop tenim més societats que apel·len a més regles i restriccions, que operen gairebé com un estat d'excepció, que pretenen tenir un control biopolític dels ciutadans. La resposta forta i duradora no és pensar en societats competitives hiperregulades sinó en tenir comunitats solidàries que transmetin valors i afectes. Ho vam veure a Mèxic, als pobles originaris de Chiapas i Oaxaca, són els que millor van resistir a la pandèmia i els que millor poden dirigir-se amb democràcies participatives, directes, no merament representatives. La idea de comunitat és el més important que podem treure com a lliçó d'aquesta pandèmia.

Malauradament, les restriccions econòmiques dels Governs amb la crisi per la pandèmia castiguen abans que res la cultura, l'educació i la ciència, les respostes de llarg termini als problemes que hem tingut. Si vam suportar el confinament i la convivència forçada amb altres persones va ser gràcies a la representació de la realitat que tenim a través de la cultura i l'educació. I si podrem enfrontar-lo de millor manera serà gràcies a la ciència. Però estem en un moment en què les societats conspiren contra la cultura i l'educació perquè les troben perilloses.

Què li semblen els 110 anys de Casa Amèrica Catalunya, el seu entresòl prodigiós?
Vaig tenir l'oportunitat d'estar amb l'inoblidable Toni Traveria al Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona, en un homenatge que se li va fer a Casa Amèrica Catalunya i on vaig poder dir unes paraules(*). Allà parlava de l'entresòl prodigiós perquè és admirable que s'hagin aconseguit tantes coses en un espai immobiliari tan limitat a una ciutat de palaus, torres i mansions pairals com Barcelona. Faig vots perquè aquest entresòl prodigiós sigui la plataforma perquè alguna vegada aquesta institució sigui completament digna del seu nom i tingui allò que es mereix: una casa.

(*): La casa al final del viaje, intervenció de Juan Villoro en l'acte de lliurament de la Medalla d'Or de l'Ajuntament de Barcelona a la Fundació Casa Amèrica Catalunya el 26 d'abril del 2012.