Una altra vegada, mitjançant juliol, l’auditori de Casa Amèrica Catalunya es va emplenar per veure la projecció del fantàstic documental “Mundo Alas”, creat per León Gieco i dedicat a narrar la gira per Argentina d’un grup d’artistes i músics discapacitats. En el seu any i mig de vida, ha collit ja 35 premis i es va emportar de Barcelona un aplaudiment i una col·lecció d’elogis com pocs cops s’havien sentit abans a la nostra seu. A més, el carismàtic i captivador Gieco va tenir el detall de regalar als assistents quatre cançons del seu repertori i la complicitat d’un pròleg sobre el film farcit d’entranyables anècdotes.
22/12/2010 / Barcelona
Juliol (17): León Gieco commou amb el seu meravellós i multipremiat documental “Mundo Alas”
“Mundo Alas”, hora i mitja de profunda humanitat feta cinema de gran alçària, es seguí entre profund i respectuós silenci. A més d’un espectador se li queien les llàgrimes i no era per menys, de gran com és aquest homenatge a la vida, a la solidaritat, a la superació d’uns personatges que passen a ser estimats des que els veus en imatge. No és d’estranyar que conquereixen premis i cors allà on vagin. León Gieco comentà que tot es va rodar amb naturalitat absoluta, sense segones tomes. Amb la complicitat de Fernando Molnar i Sebastián Schindel, co-directors en els crèdits, es va tirar endavant la producció d’aquesta road-movie a l’argentina. Per a ‘Mundo Alas’ val allò popularitzat pel lema publicitari: “Allà on va, triomfa”: Millor documental al Toronto Hispano-American Film Festival. Primer premi del festival EDOC. Premi del públic a Docúpolis. Convidat especial al festival de L’Havana. Premi Asdra concedit per l’Associació Síndrome de Down de la República Argentina… I això no s’atura. En síntesi, el documental mostra les aspiracions d’un grup de persones amb desitjos artístics i el handicap superat de les seves diverses discapacitats. De com atrapen el seu somni de donar un concert en el llegendari escenari del Luna Park de Buenos Aires, amb un repertori que barreja peces de rock, de folklore i de tango argentí, amb altres que son els clàssics del mateix León Gieco, tota una icona de la música rock argentina, de carrera ampliada en el decurs de les quatre darreres dècades a causa de començar com a professional gairebé quan era un adolescent. De l’experiència brindada per “Mundo Alas”, Gieco confessà a la premsa del seu país que va aprendre “a ser millor persona”, mentre concedia tot el mèrit de la seva producció als músics protagonistes del metratge. El projecte sorgí el 2006 durant la presidència d’en Néstor Kirchner, quan realitzaren un concert en el Saló Blanc de la Casa de Govern. A partir d’aquí, aquest grapat de músics del carrer, desconeguts pràcticament, no va parar de treballar. Es van enregistrar 200 hores en múltiples actuacions per tot el país, es van fer treballs per a un canal de TV per cable, i a partir d’aquest material, elaboraren el guió del documental. S’enregistrà un disc i es va pensar en una frase de Frida Kahlo, també discapacitada i amb greus problemes de salut: “Per a què vull peus si tinc ales?”. Però van creure que aquesta frase, molt popular i qui sap si amb drets d’autor i tot, costaria diners, fins que el trio artífex del projecte es va posar a recordar la gira del grup i les seves incomptables anècdotes. Algú diguè: “Quin món aquest!”. Ja no calia res més. Barreja perfecta: Món i les ales de Frida. Mundo Alas. Un fantàstic aperitiu del concert ‘Íntimo – Interactivo’ que León Gieco oferiria dies després a la Sala Bikini.
