Estela Barnes de Carlotto, presidenta de Abuelas de Plaza de Mayo, y Carlota Ayub de Quesada, presidenta de la Comisión de Solidaridad con Familiares de Desaparecidos en Barcelona, van tornar el passat mes de maig a la que és “la seva casa”, segons pròpia definició. Casa Amèrica Catalunya organitzà amb elles una xerrada sobre “Cultura i Drets Humans” en la que les veus d’aquests símbols argentins es centraren en aspectes concrets de la seva lluita històrica i també de la que aleshores era pura actualitat, com la situació del jutge Baltasar Garzón.
22/12/2010 / Barcelona
Juny (16): Estela Carlotto qualifica la situació del jutge Garzón com “un patiment i un escàndol”
Estela Carlotto, fidel al seu caràcter, va parlar del ‘cas Garzón’ sense embuts, amb claredat absoluta: “Ens va sorprendre la seva situació i ens sembla un patiment i un escàndol. Les Abuelas hem mantingut una llarga relació amb ell. L’advocat Carlos Slepoy ens brindà la idea de lluitar pels desapareguts espanyols durant la dictadura argentina i tinguérem aleshores la sort de que les demandes caigueren en el jutjat d’en Garzón. Sempre ens rebé i escoltà atentament. És un amic. Declarà el cas com genocidi i crim de lesa humanitat. Gaudirem de justícia a Espanya quan no la teníem al nostre país”. I seguí la carismàtica Estela amb preguntes retòriques que petaren fort a les oïdes de l’auditori: “Què passa ara a Espanya quan abans se’l va aplaudir sempre?. Quan toca la memòria històrica, se’l defenestra sense remei. D’on neix aquest impuls?. S’ha d’honorar als morts. I son els néts dels assassinats, aquells que ens demanaren consell quan veníem a Barcelona per primer cop, els qui activaren la reobertura de les fosses comunes, els qui van voler fer justícia finalment i honorar els seus avantpassats. No es pot sepultar la memòria. Resultaria un trauma per a les generacions posteriors d’espanyols. Ja hi ha, a la Plaça del Sol de Madrid, marxes tots els dijous de 400 persones en suport d’en Garzón i de la justícia històrica que recorden les nostres primeres concentracions a Plaza de Mayo”. Carlotto va explicar una anècdota rebuda de terceres persones: “Em van dir que, al veure’ls, un noiet de 12 anys preguntà ‘i qui era Franco?’. No es poden permetre aquest desconeixement de la seva història recent. Eduquin els seus joves perquè la salut d’un poble radica en la veritat i això té molt a veure amb el que passa amb Garzón. Quan ens assabentarem de la seva inhabilitació, posarem una querella criminal, avui en curs legal a l’Argentina. Perquè ho vam fer? Per tornar el que Garzón i Espanya van fer per Argentina quan nosaltres ho necessitàvem”. En suport a aquests arguments, Carlota Quesada va llegir trossos d’una carta al director tot just publicada aquí en la que es recordava que “Espanya és el segon país del món en nombre de desapareguts després de la Cambodja de Pol Pot. Ara poden demanar ajut a Xile i l’Argentina pels valuosos serveis donats abans”. Quesada va fer memòria dels 34 anys viscuts a El Masnou, quan canvià Buenos Aires per la tramuntana i el garbí. Veníem amb dues maletes i el cor destrossat, però érem ben acollits. Trobàrem un oasi de pau i la ma estesa cap a aquells que fugíem de la dictadura. Des d’aquí, sense gairebé res, vam recolzar Madres, Abuelas, Familiares de Desaparecidos, a quantes associacions vam poder…. Havíem sortit de l’infern només per trobar-nos a Europa i els ajudàvem amb col·lectes, fent pastissos, empanades, fins i tot carajillos gauchos fets amb mate i rom. Qualsevol cosa per donar suport a la seva lluita”. Antoni Travería les havia rebut recordant Estela i Carlota que la relació entre Casa Amèrica Catalunya i las associacions que encapçalen és la “d’un matrimoni que funciona des de fa molts anys”. Proposà Travería el primer tema per a debat, dissortadament desconegut entre el gran públic espanyol i apassionant a l’Argentina: Els dos fills adoptats del “Cas Noble”, una duríssima batalla legal que suma més de 20 anys i que entranya els majors poders fàctics del país. Tota una propietària del mediàtic “Grupo Clarín”, disposada per qualsevol medi a entorpir la feina de la justícia i la tasca de les Abuelas de Plaza de Mayo, tossudes per saber si aquests dos nens, que ja tenen més de 30 anys, son fills, com sembla, de desapareguts. N’hi hauria prou amb una gota d’ADN analitzada a laboratoris imparcials i, pel que sembla, els mateixos protagonistes desitgen saber la veritat, però la senyora Noble ha convertit el tema en qüestió d’Estat, literalment. Processos interminables, xantatges, jutges caiguts, recursos i més recursos, contínues distorsions, tergiversacions, i una situació, finalment, que té a l’Argentina amb l’ai al cor. Finalment, el dilema: Justícia o triomf del poder en majúscules. Carlotto insisteix que les Abuelas desitgen “que els nens en aquesta dura situació siguin lliures de fer el que vulguin, amb els seus pares adoptius o les seves famílies biològiques”. Ara, amb certa ironia, afirma aquest símbol dels drets humans que “d’Espanya em volen portar cap a l’Àfrica quan només desitjo tornar a casa de cansament”. I ho diu com si fos el més normal del món. Amb la mateixa naturalitat amb la que defèn els arguments de la que ha estat la seva causa en el decurs dels darrers 35 anys: Recuperar la dignitat dels desapareguts.
