Casa America Catalunya

Des de l’any 1981, la Generalitat de Catalunya lliura la seva distinció més rellevant, la Creu de Sant Jordi, a personalitats que han contribuït de manera destacada a l’enfortiment dels valors identitaris basats en el civisme i la cultura, i en què la memòria té un espai destacat en la construcció de les pròpies vides. Casa Amèrica Catalunya, institució centenària, comparteix aquests valors des que va ser creada l’any 1911. D’aquesta manera, el president Torra va expressar la seva satisfacció personal per haver-se atorgat la Creu de Sant Jordi a Roser Bru, una persona a la que sempre té molt present.

Roser Bru, que va néixer a Barcelona però es va haver d’exiliar a Xile acabada la Guerra civil espanyola, ha esdevingut un referent per les seves aportacions artístiques en l’àmbit de la identitat i la memòria. Roser va fer la travessia del Winnipeg, el vaixell noliejat pel cònsul i poeta Pablo Neruda i el canceller Abraham Ortega Aguayo que va dur 2.200 republicans espanyols a Xile, on van desembarcar el 3 de setembre de 1939. La Roser tenia aleshores 16 anys.

En països d’arreu del món, dictadures o conflictes tenen un punt i final que dóna pas a un període d’oblit forçat. La manca de reconeixement públic del dolor, el silenci, l’oblit... contra tot això ha treballat la Roser Bru, des del ferm convenciment que la memòria és l’antídot necessari contra la repetició. Ho hem vist en obres com Retrato de una desaparecida (1986), Mesa de la paz, mesa de la guerra (1985) o España en el corazón (1982).

Des de la pintura, el dibuix i el gravat, Roser Bru ha aprofundit en la preocupació pels conflictes socials i els fets històrics dramàtics, i ha plantejat un discurs crític davant les injustícies, el drama de la guerra i la tortura. El seu treball artístic beu d’aquestes inquietuds vitals, i el seu traç associa permanentment passat i present. La letra con sangre entra (1986) o 50 años después (1989) són dos exemples.

Com diu la crítica d’art xilena Adriana Valdés, l'obra de Roser Bru és una “meditació, pinzell en mà”, que busca provocar reflexions, perquè com és sabut “l’obra d’art té sentit, però no un sentit”. L’obra d’art és una porta oberta a pensar, imaginar i recordar... aquest és un altre concepte fonamental per comprendre aquesta artista: res ens reapareix igual, però tot reapareix. Així ho expressa Roser Bru amb la seva obra: els motius són recurrents, les formes diferents.

Xile, país on ha viscut Roser Bru gran part de la seva llarga vida, ha estat per a ella terra d’acollida i l’indret on ha seguit construïnt la seva identitat. Catalana i també xilena o llatinoamericana, doncs va participar en alguns grups artístics d’aquella banda de l’Atlàntic i es va interessar fins a l’obsessió per temàtiques compartides, en el seu cas la imatge de Frida Kahlo (amb obres dels anys 80 com Dos veces Frida Kahlo, Sueño de Frida Kahlo o Frida en la memoria clavetejada).

Així i tot, diu la crítica d’art María Lluïsa Borrás que “l’obra de Roser Bru em sembla fonamentalment arrelada a Catalunya i fins i tot emparentada amb artistes d’aquí”. Situa el conjunt del seu llegat artístic a mig camí entre les matèries d’Antoni Tàpies i els colors de Ràfols Casamada, i pel seu compromís històric propera a l’obra de Guinovart. Les arrels són el punt de partida del treball artístic de la Roser Bru i un fil conductor de tota la seva obra, que la durà a fer acrílics com La Identidad (1994) o La mirada cargada de lejanía (1994).

La Roser, que després de viure el seu primer exili a París torna a Barcelona a l’edat de 6 anys, explica que retornava amb “felicitat” a la seva ciutat i a l’Institut Escola de la Generalitat, una escola mixta que ensenya en català. Però anys després s’exilia a Xile i no tornarà a Barcelona fins el 1958, any en què retrobarà els seus orígens. La pintura catalana del segle XII i l’obra de Tàpies la colpeixen: d’ells aprèn el gest de la llibertat.