Ha vingut a Barcelona en representació d'una organització exemplar a tot el món: les Madres de la Plaza de Mayo argentines, un col·lectiu que viu dies d'especial intensitat amb motiu dels 30 anys del cop militar al país austral i la posterior Dictadura (1976-1983) que va deixar enrere seu el lúgubre balanç de 30.000 desapareguts. “Volem saber la veritat i l'aconseguirem”, reitera Lydia Almeida tocada amb el característic mocador blanc al cap i que en el seu cas l'acompanya des de fa 29 anys.
23/03/2006 / Barcelona
Lydia Almeida, “Madre de la Plaza de Mayo”: “Cal assaborir el moviment d'unitat llatinoamericana que s'està concretant a poc a poc”
Ha vingut a Barcelona en representació d'una organització exemplar a tot el món: les Madres de la Plaza de Mayo argentines, un col·lectiu que viu dies d'especial intensitat amb motiu dels 30 anys del cop militar al país austral i la posterior Dictadura (1976-1983) que va deixar enrere seu el lúgubre balanç de 30.000 desapareguts. “Volem saber la veritat i l'aconseguirem”, reitera Lydia Almeida tocada amb el característic mocador blanc al cap i que en el seu cas l'acompanya des de fa 29 anys.
El seu fill Alejandro tenia només 20 anys quan el ferotge aparell repressor de la Dictadura militar argentina va decidir que havia d'engrandir la llista de desapareguts. Però Lydia Almeida no es va resignar i es va convertir en una de les impulsores d'un moviment cívic, el de les Madres de la Plaza de Mayo, decisiu en la caiguda d'aquell tirànic règim en aconseguir sacsejar al món amb la denúncia, pacífica i eficaç, de l'horror que patia Argentina. “En 29 anys mai vam baixar els braços. És una trajectòria de lluita inclaudicable i seguirem resistint. Volem saber la veritat i l'aconseguirem”, sosté Almeida que recorda que a aquells 30.000 fills argentins “no vam poder enterrar-los ni fer-los el duel”.
Una veritat que, 30 anys després del fatídic cop, sembla estar més a prop que mai i a la qual pot ajudar la decisió del Govern de Néstor Kirchner d'obrir els arxius i expedients militars. “Aquest 2006 és una any esperançador per a Amèrica Llatina i per a Argentina en particular gràcies a la decisió de Kirchner en defensa dels drets humans” diu Almeida a la qual els ulls li brillen amb especial intensitat quan es refereix al mandatari argentí com un “president de la quinta dels 50 anys”, els mateixos que ara tindria el seu enyorat fill Alejandro.
“Amb els presidents de Xile, Bolívia, Veneçuela i Argentina hi ha un moviment d'unitat llatinoamericana que es va concretant a poc a poc i que les Madres mai ens imaginàvem que podríem viure'l, tocar-lo, assaborir-lo...”. “Utopia va ser la que van tenir els nostres fills, els 30.000 desapareguts argentins per aquest canvi pel qual encara falta molt”, afegeix aquesta lluitadora, una de les protagonistes de la primera jornada de record del trentè aniversari del cop militar a l'Argentina celebrada a l’ICCI / Casa Amèrica Catalunya en col·laboració amb el Foro América i en la que també han intervingut l'advocat del Centre d'Estudis Legals i Socials (CELS) de Buenos Aires, Pablo Ceriani i l'escultor argentí Fernando Molina.
