Finals de març, nova edició dels esmorzars literaris a Casa Amèrica Catalunya amb convidat excepcional, l’escriptor argentí Rodolfo Fogwill. Un Fogwill estel·lar, seductor, vidriòlic i irònic en el seu sentit de l’humor, lúcid i sense un sol pèl a la llengua que va venir a la nostra seu per presentar la publicació a España dels seus “Cuentos completos” (Anagrama) i “Los Pichiciegos” (Periférica). Mesos després, Fogwill deixava aquest món i es convertia en una de les grans pèrdues literàries d’aquest 2010.
17/12/2010 / Barcelona
Març (6): Un Fogwill en forma arrabassa amb els seus contes complerts mesos abans de deixar-nos
¿La fórmula emprada?. Vasta cultura, anecdotari amplíssim, franquesa absoluta i una imatge diametralment oposada al clixé que el persegueix. D’escriptor maleït, res de res. Ans el contrari. Qualsevol dels assistents hagués perpetuat l’esmorzar per continuar amb el dinar, berenar i sopar sense badar boca, només per seguir escoltant Fogwill, en forma als seus 69 anys, un allau de saviesa, coneixement i criteri propi, gens comú. Immens, formidable, Rodolfo. I sintetitzar 90 minuts de bombardeig dialèctic llençat per allò que els nord-americans anomenen una boca a motor donaria per emplenar un dels seus criticats suplements literaris. Per tant, centrem-nos només en els dos llibres presentats. Per començar, “Cuentos completos” en paraules del seu creador, el pibe de Buenos Aires de biografia ben densa i aprofitada: “És una antologia formada per 21 contes, inclòs Muchacha punk. Vaig descartar quatre o cinc perquè en feien més vergonya que els altres. Poden considerar-ho la meva obra complerta dins d’aquest gènere. El que no trobeu aquí, no cal que ho inclogueu dins de la meva feina. Vaig tractar de donar-li ritme i contrapunt. Si començo amb un personatge masculí, continuo amb un de femení. Si arrenco amb narració en primera persona, continuo amb un altre conte en tercera persona. Si parlo en un de mala fe política, el segueix un altre de tall humanista. A un de llarg, el segueix un de curt… Va així, la cosa. Només n’hi ha un de difícil de comprendre, el primer, un conte molt argentí sobre els temps de la guerra bruta i l’art de fer-se el boludo. El vaig posar aquí, precisament, perquè si el lector passa l’examen, continua fins el final....”. I dels “Cuentos completos” cap destacar la coincidència dels crítics al col·locar mitja dotzena de Fogwill entre els millors de tots els temps. Almenys, pel que fa a la producció argentina del gènere. Quasi bé res, la floreta. Salt cap a la mítica “Los Pichiciegos” en confessió iniciada amb humor pel seu autor: “Porto un munt de mesos explicant la gènesi del llibre i ja no sé el que explico. En especial, pel que fa al consum de drogues. Què hi farem... Jo estava amb un llibre sobre la Lògia P-2 italiana”. I aquí, Fogwill va estar ample en detalls de prodigiosa memòria, quan, de sobte, “un dia, enmig de la guerra de les Malvines, vaig entrar a casa de la meva mare, i ella em va cridar: “Nen, hem enfonsat un vaixell!”. A partir d’aquí, una bogeria desfermada: “Vaig començar a imaginar-me el que seria tenir un fill a les Malvines. Ell meu avi era un immigrant anglès. Jo coneixia l’aspre clima de la zona, hi havia navegat per allà. Era un infern: La sal, el vent, el fred humit d’abril. A partir de les meves nocions, em vaig adonar que allà hi havia una novel·la. El 99% de l’Argentina volia la intervenció militar i creia en la victòria. El 90% del món cultural hi era d’acord, malgrat la dictadura militar. Aquesta guerra no va deixar 10.000 morts per la mediació del Papa y la seva ascendència sobre els catòlics i les advertències dels Estats Units. Sabia que seria un conflicte breu, molt breu. Per tant, vaig voler acabar la novel·la ben aviat. En tres dies, ho tenia tot escrit, una altra bogeria. La resta, ho vaig dedicar a la correcció. Jo escrivia, les meves secretaries a l’empresa de publicitat ho passaven a màquina. No hi havia cap informació a la premsa que pogués emprar per la censura existent, però continua essent veraç. Més veraç que la realitat. Per què? Perquè jo soc escriptor....”. Continua el discurs de Rodolfo Fogwill: “Les cinc o sis editorials a les que vaig dur l’original es van morir de por, però jo intuïa que havia de ser el primer en publicar, abans fins i tot de que acabés la guerra. El títol el vaig treure de quan estava empresonat per raons polítiques. Me’l va donar sense saber-ho, ni voler, una frase en el seu dialecte d’un lladre de carteres nascut a Catamarca: Pichiciego és una mena de talp. Un dels meus propòsits era el de tancar amb clau, literàriament parlant, el tema de les Malvines i crec que ho vaig aconseguir. Qualsevol que vulgui escriure sobre allò, per força ha de pensar abans en el meu llibre. Aquella va ser una guerra molt tancada, quasi un sketch. S’ha perdut el seu subtítol: Visiones de una batalla subterránea. Nois joves que fugen de la guerra per una galeria, sota terra, morts de por i acaben intercanviant bateries, tabac, qualsevol cosa de subsistència amb l’enemic mentre no entenen res d’on s’han ficat. Avui, a l’Argentina, haver lluitat a les Malvines significa un estigma”.
