Casa America Catalunya

Miguel Repiso, “Rep”, (Buenos Aires, 1961) és un dels humoristes gràfics de major prestigi i recorregut d'Argentina, gran planter de professionals del sector. Acompanyat de l'artista plàstic i dissenyador Javier Mariscal i de l'escriptor Rodrigo Fresán, el 29 de novembre “Rep” presenta a Barcelona el seu llibre “Bellas Artes”, una combinació d'humor, denúncia i art sobre la història de les creacions artístiques. Una part substancial dels dibuixos de “Bellas Artes” es pot contemplar en una exposició que acull la Casa de América de Madrid fins a l'11 de desembre.

Què trobarà el lector en “Belles Arts”?
El llibre va sobre la història de l'art vista amb humor. Són dibuixos sobre la història de l'art, sobre les pintures que més m'han commogut des de la prehistòria en les cavernes fins ara, i que mostro amb humor. Són 6 anys de treball per arribar a una síntesi de 101 dibuixos sobre 250 treballs. En l'exposició, són 50 dibuixos al costat d'un paper de 13 metres, on davant el públic vaig dibuixar també sobre la història de l'art. És el meu costum: desplego un paper en la paret i dibuixo in situ.

Fins a quin punt l'art és una necessitat?
Hi ha una pregunta permanent sobre per què l'home s'expressa. Cal expressar-se?. I m'ho vaig contestar: sí. Ja l’homo sapiens, al costat de les coses més bàsiques, dibuixava encara que ningú s'ho demanava. L'art està en nosaltres, si bé no com a necessitat de supervivència, sí com a primera necessitat cultural. A més, en el llibre hi ha subjacent una crítica als que s'han apropiat de l'art: marxants, comissaris d'exposicions, responsables de museus, a tots els qui s'han apropiat del saber i no ho han difós. La conseqüència d'això és que anem als museus i no entenem res. Anem al museu a corroborar el que la crítica ens ha dit: passin i vegin això que és bo. No hi ha cap emoció i crec que amb coneixement apareix l'emoció. La gent no sap si això que està veient és bo perquè no té armes per poder jutjar. Per desmuntar-lo cal difondre la història de l'art perquè tots puguem entendre'l. No és una apropiació burgesa tenir un quadre o entendre l'art. El museu no és només per als entesos o per a la visita dels escolars que hi van avorrits i obligats. Els museus semblen cementiris, no estan vius. Cal saber història de l'art perquè l'art no és per als burgesos, els artistes treballen per a la gent.

Llavors l'art està només a l'abast de privilegiats?
Fa falta democratitzar la difusió de la història de l'art. No crec que tots haguem de fer art però que tots tinguem coneixement per elegir les nostres obres és urgent perquè és un canal de sensibilitat humana, és bo que estigui a flor de pell. No entenc com la gent no entén la urgència d'això. Quan jo vaig entendre l'art, em va obrir la cap, em va obrir la vida. No hi ha artista que no sigui pensador.

¿Com utilitza el poder a l'art?
Avui el poder utilitza més que mai el negoci de l'art i ja ha arribat perillosament als museus contemporanis on ja no s'utilitza un altre suport que no siguin les noves tecnologies. La pintura està “demodé” i això és un gran perill. És una epidèmia que, per imitació i vessament, també s'està començant a sentir a Llatinoamèrica on sempre s'elegeixen exemples dels països poderosos.
Cal estar preparats per a quan s'esgoti aquest model, aquesta imposició. I és bo que tots sapiguem, arribat aquest punt, què passa amb la història de l'art i amb la història del poder.

Quin paper juguen les noves tecnologies en la creació artística?
L'assumpte de les noves tecnologies és com quan va aparèixer la tela o el pinzell. És un instrument, però no més important que l'artista o que el receptor de l'obra. Per descomptat que les noves tecnologies són favorables, tots els instruments ho són. I les noves tecnologies estan generant uns instruments meravellosos per a l'expressió i per a la difusió.

L'humor gràfic és art?
“El Roto” em sembla art. “Crazy Cat” també. Però un 80% de la historieta en clau d'humor no és art perquè està regida pel mercat i no és lliure. Crec que l'humor gràfic té possibilitats molt grans de ser considerat art malgrat la seva joventut i de no aprofitar tota la seva potencialitat a l'estar regit pel mercat. La urgència dels diaris fa que els artistes siguin immediats i no reflexionin el que caldria. Han trobat fórmules amb les quals sobreviure, fet que suposa una conspiració contra la renovació de l'art.

Per què no hi ha humor en les obres d'art?
L'art gairebé sempre defuig l'anècdota. El més que s'arriba és al figuratiu. L'art pur vol trobar geni, no enginy. I l'humor, moltes vegades, té enginyeria. Per això jo tinc problemes quan em diuen artista. Estic tan viciat per l'enginyeria pròpia que per trobar un llenguatge absolutament desposseït i mut he de fer un gran esforç. Però hi ha exemples d'art amb humor:. Es pot dir que “Las Meninas” és un gran moment d'humor. Goya és ple d'humor. Però és un humor, una ironia finíssima. L'humor s'entén popularment per una altra cosa: Quino, Maitena, Mortadelo i Filemón...

La cosa més interessant de l'humor és no sacralitzar i no solemnitzar el tema de l'art. Aquí es cola bé el tema de l'humor en l'art. No fa falta que una anècdota sigui humorística: fa falta que l'artista no es cregui que és enorme, grandiós, que el que està fent és superior a la resta del món. L'artista és una persona com una altra qualsevol, només que quan està pintant és diferent... Sense comprensió del devenir humà i de la pròpia condició de l'artista no hi ha humor.

Què cal per fer humor polític?
Per fer humor, i sobre tot humor polític, fa falta molta indignació, pura indignació... per als que sotmeten i molta comprensió per als sotmesos. La postura del perdedor és sempre més interessant. Jo sempre estic al costat del perdedor. Tant que vaig renunciar a dibuixar als polítics. No vull dibuixar més als polítics. Només vull dibuixar a gent del carrer. Això és humor polític i no fer-li el favor... Ja tenen les fotos, per a què volen el dibuix? El dibuix humorístic els fa sempre simpàtics. Sempre ho van a voler: “Oh, ¡qué malo que sós, qué agudo! ¿Me regalás el original?” Quan et demanen l'original, has fracassat com humorista polític si vas voler ser sanguinari... L'única manera de fer humor polític és anar a la jugular i això ja no funciona: simplement, cal pintar el que passa, la rebotiga d'ells, que és la veritat. Els polítics són símbols, la gent no. Jo vaig elegir aquest camí, no dibuixar-los més, i no perquè siguin l'enemic sinó perquè em sembla que és llançar la sageta equivocadament.