Casa America Catalunya

En quina situació arriba a Barcelona i què li suposa el programa Escriptor Acollit?
Vaig arribar a Barcelona a finals de maig després de gairebé un any i mig a Madrid en situació força precària. A Madrid vaig arribar el 12 de desembre del 2016 després de tres mesos tancat a Tegucigalpa, a on em van traslladar en unes condicions complicades, sense que el mecanisme de protecció em brindés la seguretat necessària. Vaig decidir exiliar-me perquè em matarien. Ja m'havien segrestat al setembre d'aquest any. Pertanyia al PEN Hondures i també era el president de l'Associació de Comunicadors Socials Independents. Així fins que vam aconseguir entrar en aquest programa d'escriptors acollits. Des d'aquí seguim treballant en temes d’investigació, en un llibre sobre la llibertat d'expressió i també tinc un projecte en marxa, una crònica sobre els cordons de misèria a Hondures.

La seva situació a Hondures era dramàtica, límit...
A l'agost del 2016 em van intentar matar cinc cops. Des d'un vehicle en marxa em van disparar, em van intentar atropellar, tenia intervingudes línies telefòniques, correus electrònics, xarxes socials... Tenia un programa de ràdio i sabien els moviments que feia. Des del 2015 investigava l'anomenat Impost de guerra, un tipus d'extorsió als propietaris de petits negocis del transport públic: taxistes, propietaris d'antics autobusos escolars dels Estats Units que es reutilitzen a Hondures per a transport públic, o dels microbusos que allà són coneguts com els rapiditos. Les maras els hi cobren aquesta mena d'impost, però tot plegat va més enllà. Quan t’endinses en la investigació t'assabentes que hi ha involucrats ministres, diputats, líders d'Esglésies evangèliques i de l'Església catòlica. Són els que van amb jaqueta i corbata i reben aquests diners. Sempre he dit que no vull defensar els joves de les maras perquè són delinqüents, són un problema, però ells són unes víctimes més del sistema.

Els membres de les maras no s'enriqueixen amb aquest tipus d'activitats?
És un gran error la creença estesa a Europa que aquests joves entren en les maras per sortir de la pobresa. De fet, ells no perceben diners, els recullen i els lliuren, són com un correu. L'únic que reben és la marihuana, que és la droga més cara per a ells perquè no reben res més que això. Se senten en família perquè els líders d'aquestes organitzacions fan un treball psicològic, els acullen com una família, però un cop dins no poden sortir. Només hi ha dues formes d'aconseguir-ho: fer-se religiós (sobretot pertànyer a una Església evangélica) o fugir a un país neutre on no existeixin aquestes xarxes del crim organitzat. Aquests joves són màquines, estan alienats. Jo vaig endinsar-m’hi, vaig començar a publicar les meves investigacions en mitjans digitals i a divulgar en el meu programa de ràdio àudios distorsionats de testimonis. Tot això culminaria en un llibre i en un documental, però es van endur bona part de la documentació. Malgrat tot, no vull parar, vull que el meu exili sigui profitós per al país i per a la gent que pateix aquesta situació.

Dius que Hondures és un estat fallit on impera la impunitat...
La impunitat és el dia a dia per a la classe pobre a Hondures, que és el 85% de la població amb un 45% vivint en condicions de misèria. Més enllà de la violència al carrer i la corrupció, no hi ha un sistema sanitari digne per a les persones. Aquest cap de setmana, a un hospital públic de la meva ciutat, San Pedro Sula, ha mort un jove migrant sense papers retornat de Mèxic. Van tardar sis hores en atendre´l i després li van dir que havia d'esperar tres dies perquè l’examinés l'especialista malgrat tenir leucèmia i anèmia. Dues hores després va morir. Això són coses del dia a dia, hi ha ferits que moren com animals a les sales d'urgència, sona pesat i vulgar, però és així... Nosaltres en diem que mor com un gos del carrer. Tot això ho hem tractat com a defensors de drets humans. Però és terrible: si t’hi oposes al sistema, la teva vida no val res.

Què podria fer Europa més enllà de compadir-se davant el que està passant a Hondures i altres països de Centreamèrica?
Europa té un maquillatge sobre el tema dels drets humans. Sí s'impulsen molts programes, però des d'aquí hi ha grans multinacionals que provoquen les trames de corrupteles polítiques i empresarials que són les que més es beneficien del crim organitzat. Podria parlar de les companyies del senyor Florentino Pérez, un dels majors empresaris en l'explotació de les riqueses naturals a Centreamèrica i Chiapas, al sud de Mèxic. Les seves empreses persegueixen a defensors de la terra i dels drets humans, etc... D'altra banda, també tenim les maquiles o indústries manufactureres del senyor Amancio Ortega, que com té una fundació és molt estimat, però allà moltes dones moren de càncer per la pols dels telers i no passa res. Europa té les dues cares, és la hipocresia dels drets humans. Quan ets en perill i busques el suport de la Unió Europea hi ha un protocol i una burocràcia que en el meu cas va retardar tres mesos el vist i plau a la meva residència a Espanya. En tres mesos em podien haver matat. Hauria estat un màrtir i res més, com és el cas de la Berta Càceres i un munt de gent. Després fan homenatges pòstums, però per a què val això? Crec que n’hi ha molta, d'hipocresia.

No hi ha cap finestra per a l'optimisme i la possibilitat de canvis en la situació a Centreamèrica?
Excepte rares excepcions, com Costa Rica o l'Uruguai, en el conjunt de l'Amèrica Llatina hi ha pessimisme. La nostra joventut s'ha convertit en una titella dels polítics i ha perdut el criteri propi, la presa de decisions. Ara, els moviments universitaris, en auge als anys 70, no valen res, tot just apareix un líder universitari i els polítics li renten el cap i el converteixen en un semidéu que al mes ja diu que vol ser president o diputat.

Però a Nicaragua els universitaris lideren i es juguen la vida en les protestes contra l'autoritarisme de Daniel Ortega...
És cert que a Nicaragua aquests joves estan donant la cara, però al darrere hi ha la hipocresia de l'Església catòlica, que s’aprofita d'aquest grup universitari, acompanyada de la corruptela del Partit Liberal de Nicaragua, d'on van sorgir Arnaldo Alemán i Violeta Chamorro, que van robar milions. Sempre ho he criticat: el que passa a Llatinoamèrica no és un tema ideològic, és que surten aquests i després entren els altres, uns amb banderes d'esquerra i altres amb banderes de dreta, però el que volen és aconseguir el poder per seguir robant.

A Nicaragua hi ha molts joves involucrats per convicció en les lluites socials, però per dalt hi ha algú que els comanda, els manipula i els hi renta el cervell, algú que quan arribi al poder se n’aprofitarà. És el que va fer Daniel Ortega des de l'oposició, o a El Salvador, on després de cinc dècades de govern dretà de l’ARENA va arribar al poder el Front Farabundo Martí com a esperança de canvi per al poble, però amb un candidat, Mauricio Funes, un corresponsal de la CNN que ara és un protegit de Daniel Ortega, que va robar més de 200 milions de dòlars. I el mateix a Guatemala, on jo hi vaig viure. A l'actual president el vaig conèixer quan era un comediant de televisió i un pastor evangèlic, un demagog de primera finançat pel narcotràfic, està comprovat. El poble de Guatemala va dir "això és el que hi ha, provarem, sembla honest...". I resulta que és pitjor que l'anterior president Otto Pérez Molina, empresonat per l'escàndol de corrupció de La Línea.

Tinc més esperança en el que ha passat a Mèxic, tot i que el partit que ha guanyat les eleccions (Moviment de Regeneració Nacional (Morena), d'Andrés Manuel López Obrador, pròxim president del país) també té gent involucrada en el narcotràfic. Hi tinc esperança perquè almenys s'eliminarà la corruptela que ha anat pujant amb el PRI i el PAN, però pel que fa a Centreamèrica tinc molt poca esperança.

Encara li queden forces per preparar, en la seva faceta d'escriptor, un llibre de poesia?
És una poesia boja, crítica (riu)...