“Sóc una lectora voraç, afamada i mai atipada, potser perquè vinc d'un país amb molt poc accés als llibres, la qual cosa deixa en una sensació de perdre't tot un seguit de mons.” D'aquesta manera es presenta l'escriptora equatoriana Natalia García Freire, la participant més jove del segon Festival KM Amèrica, qui s'autodefineix “néta” de la generació del boom, “un concepte que existeix més d'aquesta banda que no pas allà”, puntualitza. Aquesta necessitat de llegir va despertar la seva vena d'escriptora, “una pulsió que neix de tot el que t'has anat empassant i que t'està preguntant coses”. Les seves dues novel·les Trajiste contigo el viento i Nuestra piel muerta testifiquen la projecció brillant d'una escriptora que reivindica “allò intuïtiu i corporal, el menys conscient i el més orgànic” en la seva relació personal i passional amb la paraula.
26/07/2023 / Barcelona
Natalia García Freire, escriptora equatoriana: “Escriure és estripar les ferides que tots portem a dins”
Com a bona lectora, el primer que deixa anar García Freire en aquesta conversa és la seva admiració per les institucions que impulsen i acullen el Festival KM Amèrica: “La Biblioteca Gabriel García Márquez és una llar, un monument, un lloc fet per als lectors. Simbòlicament és molt bonica la seva existència, com la de la Casa Amèrica Catalunya. Són llocs per als lectors, per articular el diàleg i la conversa”, destaca. “El Festival crea un gran diàleg, t'ho fa sentir encara que estigues d'espectador o parlant. Això m'ha entusiasmat molt.”, afegeix.
Estripar les ferides
Pel que fa a les línies temàtiques que han recorregut les taules de conversa del Festival, Natalia García Freire apunta que la necessitat dels autors llatinoamericans actuals de preguntar-se i repensar a tot hora respon a una qüestió d’identitat. “Som països en constant mestissatge i ens interroguem sobre coses que han estat molt de temps silenciades com ara què és la meva família?, on són els vincles i per què n'hi ha de trencats?, on es van trencar aquests afectes? M'ha encantat aquesta honestedat a les apostes literàries dels autors del KM Amèrica”.
“Escriure és estripar i estem estripant aquestes ferides que tots portem a dins... Hi ha molta incomoditat, però aquí hi som tots, agafant-nos les mans sota la taula, escrivint un mateix text”, subratlla.
Fam de llegir
Preguntada sobre l'espurna que la va dur a escriure, Natalia García Freire explica que “primer vaig ser lectora voraç i afamada, afamada, afamada... I quan després la paraula torna de manera irremeiable, neix l'escriptura, no tant com a agraïment com pel fet de regurgitar una cosa que m'interpel·la, que parla amb mi... Escriure va ser una pulsió natural de l'acte de llegir de manera voraç”.
L'autora equatoriana admet que li interessa més la lectura que l'escriptura, “on acceptes un ego, adquireixes el paper d'autor/a, el/la que escriu, tens una mirada, et posiciones...El text, el llibre no existeix sense el lector, qui el convertirà en quelcom molt més gran per tots els buits que va omplint”.
Un balboteig
D'aquesta manera, García Freire confessa que per escriure històries el seu mètode —“que em sembla maldestre”— consisteix en “un joc, un balboteig com els primers descobriments del llenguatge quan ets nen... Per a mi l'escriptura no és donar nom a les coses, és descobrir aquest nom”. Potser per tot plegat reconeix no sentir-se capaç d'escriure una obra llarga com ho acrediten les seves dues novel·les Nuestra piel muerta i Trajiste contigo el viento formades por capítols curts, “de cercar i trobar, dues o tres pàgines i no més. A Trajiste contigo el viento sempre hi havia un so, una veu nova que ho implicava tot, una semàntica i un univers diferents... Era una escriptura molt divertida pels descobriments que calia fer”.
Referents
Quan parla dels seus referents, García Freire s'esplaia a Canto jo i la muntanya balla, novel·la de la poeta i narradora catalana Irene Solà: “És com si hagués estat en trànsit magnètic, per al lector i també per a ella. Aconsegueix canviar el paisatge com una cosa estàtica, sense veu, com ens decoratiu... És una de les coses més importants de la nostra època: pensar en el paisatge com una cosa que potser ens mira i que sense ell no podríem existir”, reflexiona . L'escriptora equatoriana també assenyala Eisejuaz, de l'argentina Sara Gallardo; Satantango, de l'hongarès László Krasznahorkai, i La mort i la primavera, de la catalana Mercè Rodoreda, com a fars literaris.
Sobre el llibre que li hauria agradat escriure, García Freire esmenta amb “afecte, enveja i devoció” Sempre hem viscut al castell, de la nord-americana Shirley Jackson, autora especialista en el gènere del terror. “No només m'agradaria haver escrit aquest llibre, seria meravellós que el seu personatge principal, Merricat Blackwood, existís i pogués prendre un te amb ella”, diu amb els ulls brillants.
Llegir també:
Franco Félix, escriptor mexicà: ‘No me'n queda una altra que mirar cap al món interior’
Gustavo Faverón, escriptor peruà: ‘Intento recuperar l'ambició d’escriure una novel·la per crear un món’
