Casa America Catalunya

Poc estranya l’afable Jenaro que la primera pregunta sigui ja de risc i li demani una definició de Monsiváis per a profans a la figura, com si se la demanessin a fi i efecte de col·locar-la en un diccionari nou. La solta gairebé de memòria: “En Carlos era com un riu amb tres afluents. Davant de tot, periodista, cronista com fórmula d’expressió assagística d’una manera molt sui generis. Un assagista literari, capaç d’oferir la gran antologia del Mèxic del segle XX, fos en poesia, pintura, cinema o arts plàstiques i, per damunt de tot, la representació en imatge de l’intel·lectual públic més conegut i reconegut del nostre país a la segona meitat del segle passat. Un model laic vingut de l’esquerra no dogmàtica, portaveu i traductor de tots els moviments socials generats a Mèxic des del 1960 fins el canvi de mil·lenni. No hi va haver ni un sol moviment sense Carlos, l’activista permanent: Des del moviment gai al de la llibertat religiosa, essent protestant en un país del tot catòlic, feminista, ecologista, mediambiental...”.   Quasi bé res la ràfega introductòria al perfil del personatge. I continua el periodista Villamil en la seva descripció: “Elaborà documents i escrits del 68, estudiantils i de sindicats. Transformà la cultura popular mexicana atorgant-li dignitat. Es posà a la vorera del davant d’en Octavio Paz i Carlos Fuentes, que estaven pel cànon de l’alta cultura. Ell, en canvi, dignificà el que li agradava al poble, fos el còmic, la lluita lliure, Juan Gabriel, les telenovel·les, les mateixes caricatures d’en Rafael ‘El Fisgón’ Barajas…”. A més, un fenomen de la Natura, vista i comprovada la seva capacitat de treball: “En el decurs de 40 anys – continua Jenaro – publicà la seva columna periodística “Por mi madre, bohemios”, síntesi setmanal de la intolerància i la ridiculesa de la dreta. Prenia els seus feta i els rebatia amb la matèria primera del seu coneixement enciclopèdic i la seva ironia. La seva era una ploma referencial per a les generacions entre els 20 i els 60 anys d’edat. Aquesta era la seva importància, i no és poca. Carlos, l’home que ho abastava tot, el que tot ho tocava i ho dominava. No hi havia per a ell cap tema vetat, tret, potser, de les noves tecnologies, que ja no li interessaven per edat. Era, un gran semiòleg sense que es presentés així i, obvi, un enorme periodista que reinventa, reactualitza la crònica, la torna postmoderna”. Quelcom en sabrà qui col·laborà durant una dècada en aquesta columna i passa avui per ser una de les veus més prestigioses d’aquest ofici tan temut com necessari i vexat: “A les cròniques d’en Carlos Monsiváis, a més, conviu la tesi amb l’assaig i el relat que tracta de demostrar els rostres irracionals del poder. I com la societat civil –terme que ell va introduir en el lèxic mexicà sense ser seguidor de Gramsci-, va ser capaç d’autoorganitzar-se després del sisme del 86, a l’any del Mundial. En un país tan burocratitzat, ell mai no va dirigir res, ni va tenir un petit càrrec de res. Li bastava i en tenia de sobres amb estat a totes i ser un autèntic referent cultural”.   Morí el passat 19 de juny. Després de quasi mig any de dol, els seus íntims poden fer-ne ja un balanç. El realitza Jenaro Villamil a demanda de Casa Amèrica Catalunya: “Mèxic va viure malament la pèrdua del seu referent perquè va morir en l’època de la més gran onada de violència. A les deu últimes columnes que férem plegats, m’insistia ‘Jenaro, anem cap el feixisme’ i encara que li contestava ‘no exageris tant, Carlos’, ell em demanava que observés: ‘No temen ja ni el ridícul, van a per tot’. La seva pèrdua implica que l’esquerra i el progressisme s’han quedat a Mèxic sense ningú que l’articuli. Quan vivia, des de la dreta no hi havia contrarèplica possible perquè Carlos l’arrabassava amb els seus arguments i ni tan sols li presentaven algú que pogués atrevir-se a rebatre’l”.  I a partir de la seva mort, altres lectures i altres observacions de Villamil sobre Monsiváis, sempre del màxim interès pel seu nivell intel·lectual: “Amb aquesta desaparició, comença el que podríem anomenar la transnacionalització d’una figura fins aleshores clarament mexicana. La seva obra era del moment i de la urgència, com correspon a un periodista, però plantejava línies ideològiques que romanen vigents. En el seu darrer treball, sense anar més enllà, reflexionava sobre la globalització de les indústries culturals, de la internalització de la societat civil amb tot allò de bo i de dolent que aquest fenomen suposa o de la creació d’una nova dreta. Carlos mai no va tenir una obra acabada. Mai no va voler ser intel·lectual de fama internacional. Combatia l’autoritarisme mexicà, però ara, en el seu conjunt, mostra aportacions vàlides a allò que és mundial, que permeten lectura des d’Espanya i Amèrica Llatina”.  La gent que s’apropa de manera pòstuma a Monsiváis, potser ho fa arran de la curiositat generada pel seu enterrament. Per Jenaro Villamil, “poden fer-ho al preguntar-s’hi qui era aquell senyor que mobilitzà tanta, tanta gent al seu funeral. No exagero si dic que, després de la mort d’en Cantinflas, per ningú no s’ha viscut un dol així a Mèxic. Dos dies de dol que em sorprengueren molt, tanta gent normal retent-li honors i tribut... Parlem de dues grans icones de l’essència mexicana. La seva figura resultava tan i tan familiar que encara resulta difícil sentir la seva absència”.  El llegat d’en Monsiváis, inabastable: “‘Aires de Familia’ guanyà el Premi Tusquets d’Assaig del 2001, obra en la que parlava de les tradicions comunes entre Espanya i l’Amèrica Llatina, serà aviat reeditada. També, es trobava elaborant una selecció de la seva obra que sortirà compilada a Espanya. El seu darrer treball, ‘Apocalipstick’, títol amb el que definia Mèxic D. F. entre apocalíptica i seductora en la seva postmodernitat serà una guia referencial durant anys i panys. Al marge de la portada, amb la foto de nus d’en Spencer Tunnick a El Zócalo, aplega les seves millors cròniques sobre aquesta ciutat condemnada al caos i al mateix temps, seductora, laica, moderna i cosmopolita. És el seu millor llibre: Hi trobes l’intel·lectual Monsiváis en domini de tots els seus recursos, molt mexicà i molt universal, al mateix temps que copsa qualsevol resort contemporani. Carlos no mora perquè deix una última gran obra y un complet treball de vida”. I qui desitgi endinsar encara un xic més en Carlos Monsiváis, les recomanacions de Jenaro Villamil, quasi per categories. A l’assaig literari, ‘El oficio de escribir’, ‘Lo marginal en el centro’ – “un assaig sobre l’obra de Salvador Novo, l’antecessor de Carlos, poeta contemporani dels anys 20 i 30, a qui empra quasi com excusa per sortir ell mateix fora-. Pel que fa a l’assaig històric, preferència per ‘Las herencias ocultas’, “estudi sobre el liberalisme espanyol i mexicà del segle XIX i la seva petjada”. I els ‘llibres de capçalera’, imprescindibles per a ficar-s’hi a fons en la figura d’aquest fenomen, peces tipus ‘Rituales del caos’, ‘No sin nosotros’, ‘Escenas de pudor y liviandad’, ‘Lo marginal en el centro’, ‘Los mil y un velorios’, per no recordar una quantitat ben dispersa de pròlegs, llibres col·lectius, escrits a dues mans, sobre moviments pro-Zapata....  I ara?. Parlem d’hereus, Jenaro Villamil?: “Al ser tan singular i expansiu el seu radi d’interès i acció és impossible trobar un únic successor. Rafael ‘El Fisgón’ Barajas sosté que amb Carlos morí l’últim intel·lectual públic de Mèxic. Si li sumes activista i fundador de moviments, mai dirigent, és quasi impossible succeir-lo. Podria nomenar-te afluents en singular. Així, Juan Villoro ho seria en la crònica periodística, Carlos Bonfil a l’assaig cinematogràfic, Carlos Martínez en el laïcisme, Elena Poniatowska pel que fa a allò generacional, Marta Lamas en la militància feminista… A l’assaig periodístic, per sort, hi hauria diversos candidats, però en altres sectors, com el de l’alliberament sexual, la lluita gai, l’assaig literari o el de la divulgació, la veritat és que crec que ens hem quedat del tot orfes sense Carlos Monsiváis. No hi ha qui pugui ni de bon tros emplenar la seva absència a Mèxic”.