El 8 d’octubre, El Periódico de Catalunya publicà un article d’opinió d’Antoni Travería, director general de Casa Amèrica Catalunya, en el que traçava una aproximació a la figura del nou premi Nobel de Literatura hores després de fer-se pública la decisió de l’Acadèmia sueca. Aquest n’és el text complet: “Mario Vargas Llosa seria, potser, el millor exemple amb què poder demostrar que l'èxit de l'ofici d'escriure, la intel·lectualitat i la fama adquirida, en el seu cas fama universal, no té per què conduir al triomf en altres facetes de la vida, i menys en l'activitat política”.
22/12/2010 / Barcelona
Octubre (22): “Una permanent inquietud per la política”, un perfil dedicat al Nobel Vargas Llosa
“Ni la seva intel·ligència, ni l'art narratiu extraordinari expressat en la majoria de les seves obres literàries van ser prou mèrits perquè el 1990 els seus compatriotes peruans l'escollissin a ell en lloc d'un aleshores desconegut Alberto Fujimori, l'antítesi de l'intel·lectual representat per Vargas Llosa. El fracàs personal el va portar a abandonar el seu país, a tornar a residir a Europa i a adquirir temps després la nacionalitat espanyola. Aquella experiència política el portaria a escriure El pez en el agua, el llibre amb què reflexionaria sobre la seva implicació política. Vargas Llosa reconeix, i és d'agrair que ho faci, que les experiències ingrates de la seva vida les ha tingut amb aquella decisió; a la qual va assegurar fa anys que no tornaria mai, tot i que mai hagi renunciat a influir-hi amb les seves opinions, o amb activitats públiques en què ha prestat suport exprés a polítics amb un marcat accent conservador com va ser el cas de José María Aznar. Vargas Llosa va mudar les seves idees d'esquerra revolucionària dels anys 50 -va ser militant comunista i usava el pseudònim de camarada Alberto al grup Cahuide a la Universitat de San Marcos de Lima- cap a la democràcia cristiana dels 60 i 70, va abraçar el liberalisme a començaments dels 80 i va virar a posicions més conservadores a finals del segle. Molts dels escriptors de l'anomenat boom literari llatinoamericà van dissentir d'aquestes contínues mudances ideològiques tan accentuades. Alguns van definir aquests canvis com una traïció i altres, la minoria, el van defensar argumentant que era fruit de l'evolució lògica del seu pensament. Van ser cèlebres els afilats escrits que es van intercanviar Vargas Llosa i Mario Benedetti o l'agra ruptura amb García Márquez. Potser és per aquest esperit inquiet en la recerca d'una certa perfecció el que provoca atracció i al mateix temps rebuig. Un amic peruà comentava a Frankfurt que la vida de Vargas Llosa és una permanent contradicció. I una mica de raó deu tenir, ja que l'última mudança s'ha produït al deixar de prestar suport al Partit Popular i expressar ara les seves coincidències amb el partit de Rosa Díez, genuïna representant del nacionalisme espanyol. Paraules de Vargas Llosa: «El nacionalisme és una catàstrofe per a qualsevol país, en qualsevol circumstància... No hi ha cap valor en el nacionalisme. És pur desvalor... És una ideologia col·lectivista que converteix en un valor l'accident més banal, que és el lloc de naixement d'una persona, i fa d'això un valor i, en alguna forma, un privilegi».
