Casa America Catalunya

M.H. President de la Generalitat de CatalunyaM.H. President del ParlamentHble. Vicepresident del GovernHbles. Consellers i ConselleraIl·ltres. Diputats/des Señor doctor Mauricio Hernández Ávila, Subsecretario de Salubridad y Asistencia, representante personal del ciudadano presidente de los Estados Unidos Mexicanos y recipendiario, a nombre de nuestro pueblo, de este importantísimo reconocimiento que nos concede el gobierno de Cataluña por una de las gestas que nutren con mayor intensidad el orgullo nacional y alimenta la satisfacción patriótica de  aquellos ciudadanos mexicanos que seguimos aferrados al deseo de que nuestro país continúa siendo como deberían serlo todos: independientes, libres y dueños de su propio destino.  O, tal como lo decía y deseaba para Catalunya, hace más de setenta y seis años, un señor que solía  venir todos los días a trabajar de presidente a este mismo edificio, de la grandiosa manera en que lo hizo: “Políticament lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa”.  No es necesario recordar su nombre, pero lo hago porqué me gusta, porque me gusta mucho como se oye y todo lo que significa: Francesc Macià i Llussà.             Señor Embajador de México            Señor Cónsul General en Barcelona, mi querido amigo Jaime García Amaral.            Senyores i Senyors:            No encuentro otra manera de empezar que diciendo lo mucho que agradezco esta medalla, como parte que soy del pueblo mexicano. Pero quiero enfatizar que lo hago con el mismo entusiasmo y cariño con que fueron recibidos miles de catalanes en mi tierra a partir del aciago año de 1939, cuando triunfó el totalitarismo en la península ibérica.             He de agregar, sin embargo, que mi situación es un tanto extraña: como si repicara y andara en la procesión, o como si chiflara y comiera pinole, pues me siento igual que si recitara los primeros versos de Walt Whitman, de su libro Song to my self, traducido por León Felipe como Canto a mí mismo.             No es que me quiera comparar con Whitman, ni mucho menos, pero no me lo puedo quitar de la mente porque hablar bien de México aquí, es en buena medida hacerlo de mí mismo. Aunque resulta lo mismo sí lo hago de  Catalunya. De la misma manera que el pozole, el tequila, el mariachi y las Chivas rayadas del “campeonísimo” Guadalajara están imbricados en mi ser y en mi hacer de todos los días, tampoco me resultan ajenos el fuet y las butifarras, el allioli, el vino del Priorat, por supuesto que el Barça y “la dansa més bella de totes les … que es fan i es desfan” .             Per això dic que aquest text, l’agafi com l’agafi, és una mena  de lloança de mi mateix.             Imagínese usted, señor doctor Hernández Avila -imagineu-vos-ho tots-  como sufrí cuando, el pasado 8 de agosto se enfrentaron el Guadalajara y el Barça, aunque haya sido en partido amistoso… Primero, malo cuando se avanzó el Barça y, al final, malo cuando el Guadalajara estuvo a punto de ganar, Pocas veces un empate la ha dado tanta felicidad a alguien como a mí, ese día. ¡Sí! me gusta hablar y escribir en la lengua de Juan Rulfo y de Agustín Yáñez, pero al igual que lo escribió el poeta Bonaventura Carles Aribau, en 1833, “plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis que ompliren l’univers de ses costums i lleis”. D’aquesta manera lloaré aquells fets mexicans però no resisteixo la temptació de fer-ho en la mateixa llengua que vaig parlar amb aquells que se’n hagueren d’anar d’aquí per salvar llurs vides, però mai  no van claudicar.             Penso ara, i permeteu-me que el recordi, en un germà de la meva mare, Martí Rouret, que d’aquest mateix Palau,  després que Lluís Companys llencés al vents,  amb veu immortal, aquella premonició de ¡tornarem  a vencer!, va fer tanta feina per  arreglar la sortida i la salvació de tanta gent. Entre molts cal  comptar-hi al gran historiador Antoni Rovira i Virgili, vicepresident del parlament català,  a qui pràcticament va arrencar dels seus llibres per endur-se’l cap a l’exili.             Per aquesta i moltes altres raons, aquesta casa no em resulta aliena. Però tampoc em puc treure del cap, a un modest soldat de l’Ebre que, pocs dies després del famós discurs del President, pasava la frontera ja sense armes. No perquè hi hagués renunciat, si no perquè les havia deixat, esperant-lo, ben amagades en un   pou del poble pirinenc nomenat Rabòs d’Empordà,  per tal de trobar-les quan les tornés a necessitar.              No sé si encara hi són, però el catalanisme d’aquell home  no va minvar mai –ni en els temps més obscurs i pessimistes-. Amb unes altres armes, ben acollit pel nostre “lábaro patrio” dels tres colors, allà lluny –però amb el cor ben a prop-  mantingué sempre ben enlairada la senyera de les quatre barres.  He de dir, amb gran satisfacció, que la parla i les idees d’aquell soldat no han tingut cap interrupció al servei de Catalunya, al menys fins a una tercera generació. També als seus nets Arnau i Magalí  els plau “parlar la llengua d’aquells savis...” i actuar de manera conseqüent. Les armes que s’han esgrimit són unes altres,  però d’acord amb les circumstàncies, potser han resultat més eficients i tot.              Per Sant Jordi d’enguany, en aquesta mateixa sala, –crec que sense tenir-ne prous mèrits jo tot sol, però potser sí sumant els de tota la meva nissaga-, Catalunya em va donar la satisfacció més gran que aleshores creia que em podia donar. Entre un grup de personalitats de debò distingides em va ser lliurada la Creu de Sant Jordi. Quina satisfacció! Però pocs dies després, el 31 de maig, el poble de Fontcoberta     i el vicepresident de Catalunya em donaren una alegria similar: li van posar a un carrer que serà de gran  relleu el nom del general Lázaro Càrdenas, qui, sense dubte, encapçalà aquella gran gesta mexicana a favor de la democràcia, la llibertat i la solidaritat internacional, que ha merscut pel meu poble aquesta medalla i aquest reconeixement tan estimats que avui se’ls dóna.No faré una història de la solidaritat mexicana amb els republicans catalans, però si en recordaré ràpidament unes quantes fites principals. L’aferrissada defensa de  la República, per legal i legítima, que va fer la delegació mexicana a la Societat de Nacions. Dos noms vull esmentar. Primer, Isidro Fabela, un dels més grans diplomàtics del segle XX, i una professora de valor i talent extraordinari que injustament estem perdent de vista: Palma Guillén, dita amb el temps “de Nicolau”. La Palmira, respectada per tots, es va casar després amb el molt il·lustre diplomàtic, economista i historiador català, Lluís Nicolau d’Olwer.              Penso, encara que sigui de passada, en l’ajuda militar enviada pel president Cárdenas  i com es va facilitar el trasllat a la Península Ibèrica dels més de 400 voluntaris que decidiren prendre les armes a favor de la República: a la Batalla de l’Ebre se’ns en hi van quedar uns quants, però també em  venen a la memòria, de manera natural, com es pot  suposar,  tres alumnes de la meva Escola Preparatòria de Jalisco –l’institut, diguéssim-, que van morir afusellats a un poble de nom respectable però al que se li va afegir un cognom més que  vergonyós: El Ferrol...             Cal tenir present la inèrcia favorable a la República de tot el govern mexicà, que va promoure sense claudicar mai el nostre Tata Lázaro a partir d’aleshores i que va permetre que el govern de la Generalitat es reanimés a Mèxic, l’any 1954, i que el de la República Espanyola hi sobrevisqués fins l’any 1977, i, el més important,  que els refugiats  s’hi trobessin en aquell país meu més segurs i es poguessin desenvolupar amb més llibertat que enlloc. Repeteixo el que li digueren al meu pare quan va desembarcar a Veracruz, l’any 1942, arraulit, malalt i mort de gana. Ben fotut, vaja!:  “De Sonora a Yucatán vaya donde quiera y haga lo que le dé su gana”.             Difícil resulta la mesura del suport donat des de Mèxic a la cultura catalana, però si es pot parlar de cent revistes impreses en català –algunes de llarga durada i gran qualitat-, més de tres-cents llibres de totes menes i quatre edicions del Jocs Florals de la Llengua Catalana. No en va Mèxic va acollir més catalans refugiats, -pròpiament refugiats-, que tots els altres  països d’Amèrica plegats.             He deixat pel final el plat més fort: Recordeu o al menys heu sentit parlar de l’Acord que el govern de Cárdenas va signar amb la França d’Enric Felip Petain, el 22 d’agost de 1940? Després de la famosa llista de Schindler, que s’immortalitzà en el cinema, potser no valdría la pena de recordar-ho. Schindler va rescatar dotzenes de persones, la llista de Cárdenas, pel cap baix va garantir la llibertat, si es que no els va salvar la vida, només a un  centenar de milers. Sí, ho he dit bé, un centenar de milers d’essers humans.              Pensem que després de la famosa declaració de Serrano Suñer, un espanyol d’aquells “como Dios manda” tots els refugiats  espanyols residents a la França de Vichy quedaren a la bona de Déu i els començaren a enviar a diversos camps de treball alemanys... si és que els policies franquistes no els segrestaven per tornar-los i afusellar-los.              Gràcies a l’interès pel petroli mexicà, Hitler i Mussolini també acceptaren l’Acord del que parlo, i fins i tot foren retornats alguns infeliços que ja eren presoners a Alemanya. El dit acord establia que tots els espanyols residents a la França que cínicament en deien lliure, passaven a ser considerats en trànsit cap a Mèxic, volguessin anar-hi en realitat o no, i, el més important: sota la protecció de la nostra “tricolor”.             D’aquesta intensa i valenta gestió, sense símil a la història de la diplomàcia, però no aliena a l’esperit  de la Revolució Mexicana de 1910 –com ho poden constatar  xilens, argentins, uruguaians, veneçolans, guatemalencs, jueus, libanesos, cubans i d’altres- vull recordar-ne dos de noms, enviats a França pel general Càrdenas i de la seva confiança  plena, que van fer molt més del que s’esperava d’ells: el Cònsul General, Gilberto Bosques, que es va aquarterar bàsicament a Marsella i rodalies i l’Ambaixador Luis I. Rodríguez, que va rondar per Vichy i Montalbà.             També ve al cas fer present el que en deia el poeta Pablo Neruda:                                                                     México, has abierto tus puertas y tus                                    manos al errante, al herido,                                                al desterrado, al héroe.                                    Siento que esto no pueda decirse en otraforma y quiero que se peguen mis palabras                                   otra vez como besos a tus muros.                                    De par en par abriste tu puertacombatiente y se llenó de extraños hijostu cabellera y tu tocaste con tus duras manos las mejillas del hijo                                    que te parió con lágrimas la tormenta del mundo. Malauradament pels exiliats a França, el 22 de maig de 1942, el mateix dia que se li obrien de bat a bat les portes de Mèxic al meu pare i a tants altres viatgers del vaixell Nyassa, Mèxic va declarar la guerra a l’Eix. És una guerra que vàrem guanyar, encara que amb una participació tan modesta que no ens van deixar ni tan sols un tamboret a Yalta.  Però també és veritat que si les democràcies importants van fer l’orni i van anar oblidant la rancúnia contra Franco, Mèxic no!              Cal recordar que molts anys després, quan aquells famosos assassinats del setembre del 1975, la veu del president de Mèxic va ser la única que es va alçar a l’Assemblea General de les Nacions Unides per demanar l’expulsió d’aquella Espanya tan expulsable.               No puc  negar, doncs, que aquest reconeixement és just i merescut. Els mexicans d’aleshores el van guanyar per nosaltres. Però els mexicans d’ara també hem d’agrair la rica presència i els beneficis de tants catalans que van saber fer el que havien de fer i li han donat tant fortalesa a Mèxic.  Els mexicans volem la fraternitat amb Catalunya, com ho varem mostrar l’any 2004 a la meva Guadalajara, amb motiu de la Fira del Llibre; l’any passat a Guanajuato, quan el festival “Cervantino”, i a partir de la setmana que ve ho tornarem a fer al museu més important que tenim, amb motiu de la Fira del Llibre d’Antropologia i Història, que també té a Catalunya com a convidat d’honor i està pensada per homenatjar a la cultura catalana.              Talment com la religió nàhuatl que adorava principalment una dualitat, Ometéotl, deu dual format per Ometecutli  -el senyor dual- i Omecíhuatl –la senyora dual- aquest modest historiador mexicà, fill de pare i mare exiliats, catalans de soca-rel, també venera a Catalunya i a Mèxic com a un autèntic Ometéotl: és la meva santíssima dualitat, per això puc dir sense embuts que resulta impossible que la vida em doni un moment més feliç que aquest, quan aquí, en aquesta mena de teocal·li –temple major- de la catalanitat, desitjant que tots dos països siguin, com deia Macià, lliures, justos, pròspers i gloriosos, voldria cridar amb veu molt més forta, que es sentís a tot arreu, “aquí i allà”. ¡Viva México! i Visca Catalunya!