Casa America Catalunya

El Catedràtic Vicenç Navarro; la fundadora del col·lectiu “Dones del 36”, Maria Salvo, i un dels “nens de Morelia”, Jordi Llop, van patir en les seves carns les conseqüències de la brutal repressió exercida per la Dictadura feixista del general Franco imposada a Espanya durant 40 anys. Tots tres han participat en la taula rodona “Entre la Guerra Civil i l’exili republicà a Amèrica. A 70 anys del 18 de juliol de 1936” organitzada per l’ICCI/Casa Amèrica Catalunya i han recordat com la sublevació militar contra el govern legal de la II República va donar pas a un dels períodes més tèrbols de la recent història espanyola. “No hem de recuperar la història sinó canviar-la”, va exigir Vicenç Navarro. 
 
Vicenç Navarro, Catedràtic del Departament de Ciències Polítiques i Socials de la Universitat Pompeu Fabra, es va haver d’exiliar d’Espanya al 1962 per la seva militància antifranquista. 70 anys després de l’inici de la guerra civil espanyola, afirma que és “molt dolorós” comprovar que “la joventut no en té ni idea del què passava als anys 40 i 50”, l’època més dura de la repressió de la Dictadura. “Cal explicar la història d’Espanya i Catalunya. No entendre el passat no deixa entendre on s’està ara”, afegeix.
 
Lluita heroica
Segons el Catedràtic, “la II República va ser l’època de més modernitat a la història d’Espanya, que va dur per primer cop les escoles públiques, el sufragi femení, el divorci, l’abortament, les reformes agrària i de l’Exèrcit, els drets laborals, la Seguretat Social... La gent d’Europa venia a veure-ho”. Navarro sosté que el cop d’estat va fracassar a causa de “la resistència del poble sense ajut internacional” en una “lluita heroica de tres anys” i qualifica la guerra civil de “lluita de classes” en què la dreta catalana “va donar suport al feixisme”.
 
Navarro tampoc dubta en titllar de “brutal” la Dictadura de Franco. “Per cada assassinat polític de Mussolini, Franco en va cometre 10.000”, afirma per criticar a continuació el període transició a la democràcia viscut a Espanya un cop mort el dictador: “la transició va ser poc modèlica i avui tenim una democràcia incompleta i un Estat de Benestar poc desenvolupat”.
 
Per tot plegat, i en relació al debat sobre la recuperació de la memòria històrica, Navarro és contundent. “Ens han robat la història. No es tracta de recuperar la memòria històrica sinó canviar la memòria històrica que està equivocada. Cal reescriure aquella història que és falsa, que defineix aquell règim com a franquista en lloc de feixista”. Segons Navarro, l’actual Govern socialista no està prenent les mesures a què s’havia compromés en aquesta matèria per “por”.
 
Olimpíada Popular
María Salvo, que va passar 16 anys a diverses presons franquistes per la seva lluita contra el règim, va evocar les seves vivències –aleshores era una adolescent de 16 anys que vivia a Barcelona– en aquell 18 de juliol de 1936. “Aquell dia el vaig viure amb la frustració per la suspensió de l’Olimpíada Popular que s’anava a celebrar a Barcelona en reivindicació de l’esperit olímpic de pau i solidaritat i en contraposició als Jocs de Berlín en que es pregonava l’hegemonia de la raça”. El seu germà, campió de Catalunya de natació, no va poder participar en la trobada esportiva i ella es va veure obligada a ajornar el dia de platja a Badalona que, amb unes amigues, havia previst per a l’endemà, diumenge.
 
“La sublevació del 18 de juliol de 1936 va truncar les esperances de tota una generació, va frustrar els anhels d’un jovent que veia en la República una porta d’esperança”, recorda. Una joventut que es va sentit immediatament implicada en la defensa de la República: “vaig treballar sempre a la reraguarda, en suport a escoles, hospitals i en la resistència a la quintacolumna”, tal i com es coneixien els espies i informadors del bàndol rebel instal·lats en zona republicana. “lamento que el silenci hagi fet que molta gent desconegui què ha passat en aquest país”, diu la Maria Salvo.
 
Nens de Morelia
Jordi Llop no es defineix com a espanyol, català o mexicà. Diu a aquells que l’escolten que és un “morelià”, en homenatge a la ciutat mexicana de l’estat de Michoacán que el va acollir, juntament amb uns 500 nens més de l’Espanya republicana, que al 1937 hi van arribar fugint del conflicte armat. “Moralment, vam patir molt. Som els nens oblidats de la guerra”, es lamenta Llop.
 
Amb la perspectiva del temps, Llop entén la difícil decisió dels seus pares d’embarcar-lo, amb un dels seus germans, cap un destí tan llunyà com segur. “A la guerra civil va ser el primer cop que es van bombardejar les ciutats i al 37 tots creiem que la guerra la guanyaria la República”. També està molt agraït al Govern de Mèxic, presidit en aquells moments per Lázaro Cárdenas. “Es van portar molt bé amb nosaltres. En acabar la guerra a Espanya, Franco ens va reclamar, però el govern mexicà es va negar a lliurar-nos si no es reclamaven els nostres pares”, recorda.
 
Al 1946, Jordi Llop va tornar a Espanya amb la creença equivocada que el seu pare encara era viu. En la foscor del període més àlgid de la Dictadura, en un país que ja no considerava el seu, Jordi Llop va patir molt. “Em vaig quedar sense família i sense res. Mai hem estat reconeguts i ens hem sentit uns estranys”. Per això, sempre espera amb especial entusiasme l’oportunitat de tornar a Morelia, com farà d’aquí a poc.