Casa America Catalunya

Rolando Hinojosa, professor universitari i escriptor chicano, participa en les Jornades: “Els chicanos a EUA: llengua i literatura” que se celebren els dies 25 i 26 de maig en l’ICCI / Casa Amèrica Catalunya. Es tracta d'un dels escriptors chicanos més importants i respectats als estats Units. Amb 15 llibres publicats i treballant també com traductor, va ser el primer autor chicano en rebre un premi literari internacional, el prestigiós “Premio Casa de les Américas” per l'obra “Klail City y sus alrededores”.
 
¿Com veu aquestes Jornades sobre els chicanos i quina finalitat li troba?
 
Crec que donaran amplitud al coneixement chicano, tant del professorat com dels estudiants, a causa que no és una matèria completament coneguda però de la qual s'ha sentit o que se sap alguna cosa. Ara anem a aprofundir parlant, col·laborant i discutint amb el públic, que això sempre és de gran benefici, tant per l'escriptor com per a ells. Ser oberts és un esperit democràtic de les Jornades i per a mi són un èxit. (Entrevista completa clicant a “més”)
 
¿Quan va començar la literatura chicana i en quin estat creu que està actualment. Quines tendències està prenent?
 
Està en un estat que no ha arribat a la decadència encara. Comença a mitjans del segle XIX, no es reconeix perquè Estats Units és un país molt gran. Però en els seixanta, durant la guerra del Vietnam, amb les marxes sobre els drets civils dels negres principalment, nosaltres copiem d'ells per establir-nos. A finals dels seixanta i principis dels setanta, comencem a introduir programes sobre els chicanos, no només professors chicanos, perquè érem molt pocs, sinó qualsevol que volgués dictar classes, sent mestres en la matèria.
Ara, trenta anys després, la literatura s'ha escampat perquè les cases majoritàries publiquen a escriptors chicanos i la recolzen. Jo no guanyo molts diners escrivint, guanyo més en xerrades, els diners seran pocs però el que estem fent és una cosa molt important, espargir la nostra literatura. No som pocs, hi ha 20 o 30 escriptors chicanos més.
 
¿Quina influència o calat té la llengua i la literatura chicana dins d'aquest col·lectiu?
 
Desgraciadament no arriba molt al poble chicano perquè no llegeixen molt. Els que sí ens llegeixen molt són els chicanos que estan en les universitats o escoles secundàries. Llavors un va a aquests llocs i comença a presentar i introduir-los a aquesta literatura. Això els dóna una consciència del valor del seu idioma que durant molts anys va ser menyspreat.
 
¿Creu Que existeix un prejudici social per part de la societat americana davant la literatura chicana?
 
La societat americana no llegeix tampoc. Els prejudicis sortien de la universitat perquè no sabien qui érem i preguntaven si existia tal literatura, no ens havien llegit. Comencem a produir, jo ja camino pels 15 llibres, i ara som molts. I també dir que no és un monopoli d'homes, hi ha escriptores femenines excel·lents.
 
¿Quines conseqüències creu que tindran la iniciatives del govern dels Estats Units per limitar la presència d'allò chicano?
 
Jo crec que és una qüestió molt econòmica. Però és curiós que la majoria de la mà d'obra som nosaltres els chicanos, els que produeixen edificis, construeixen cases...
Hi ha un documental d'Alfonso Arau molt interessant que es titula “El dia que no hubo mexicanos”. Es tracta d'una paròdia del que ocorrerà al país nord-americà en un donat temps quan desapareguin els chicanos. ¿Qui recollirà la fruita, les verdures, qui construirà cases i fer tot tipus de treballs que els americans no volen desenvolupar?.
Hi ha un exemple curiós, un poble al nord de Geòrgia, Dalton, que està ben lluny de la frontera mexicana. La Cambra de Comerç temia perdre el seu millor i més gran indústria, la de fer catifes. ¿On van anar? A Mèxic. Es van portar unes 500 famílies senceres. Però els nois havien d'educar-se, llavors ¿què va fer la Cambra de Comerç de Dalton, Geòrgia? També es van portar homes i mexicans bilingües de la capital de Mèxic per ensenyar-los als nois anglès i a la vegada parlar espanyol. Quan interessa, tant és d'on siguin les persones.