Per primer cop, i coincidint amb la seva cinquena edició, el Festival de Cinema Pobre de Cuba que es realitza a la localitat de Gibara es presenta a Barcelona. Durant aquesta setmana, Casa Amèrica Catalunya acull una mostra de palmarès, amb una selecció de pel·lícules guardonades –la majoria iberoamericanes– en un certamen que s'ha erigit en poc temps en un dels referents mundials de l’anomenat cinema alternatiu. Sergio Benvenuto, el seu director, remarca en la següent entrevista que el Festival de Cinema Pobre no és un contrafestival sinó “un lloc per al que arriba amb una obra de qualitat” independentment dels recursos destinats per a l'elaboració de la pel·lícula i anuncia la pròxima aparició del Festival de Cinema Invisible de Gandia (País Valencià. Espanya).
Sergio Benvenuto, director del Festival de Cinema Pobre de Cuba: “Volem cinema de qualitat, el que sigui pobre o no és indiferent”
Per primer cop, i coincidint amb la seva cinquena edició, el Festival de Cinema Pobre de Cuba que es realitza a la localitat de Gibara es presenta a Barcelona. Durant aquesta setmana, Casa Amèrica Catalunya acull una mostra de palmarès, amb una selecció de pel·lícules guardonades –la majoria iberoamericanes– en un certamen que s'ha erigit en poc temps en un dels referents mundials de l’anomenat cinema alternatiu. Sergio Benvenuto, el seu director, remarca en la següent entrevista que el Festival de Cinema Pobre no és un contrafestival sinó “un lloc per al que arriba amb una obra de qualitat” independentment dels recursos destinats per a l'elaboració de la pel·lícula i anuncia la pròxima aparició del Festival de Cinema Invisible de Gandia (País Valencià. Espanya). Aquesta edició a Barcelona del Festival de Cinema Pobre, què significa per al certamen? Aquesta és el primer cop que fem una mostra de palmarès a Europa amb tots els gèneres del Festival representats. Per a nosaltres és un gust que aquesta mostra estigui en un lloc del prestigi de Casa Amèrica Catalunya, per la qual cosa hem decidit fer una mostra de palmarès amb una presència majoritària iberoamericana malgrat que el Festival és internacional. També hi ha un espai de Cuba específicament associat a la figura del Che, tema que suscita molt interès, i aquest pot ser un bon moment per reflexionar moltes coses. Quan te'n vas com a esdeveniment a l'estranger, ets conscient que vas com a projecte cubà i al marge de ser un esdeveniment internacional: això és el que passa en la majoria d'ocasions, que a la gent li interessa abordar temes relacionats amb Cuba. Per sort, Cuba és un país que suscita interès. I conscients de tot plegat som aquí, amb ganes que ens surti bé.“Cinema pobre”, què vol dir?El “cinema pobre” va ser una estratègia davant els festivals de cinema alternatius, que són molts, i també definir i identificar l'esmentada estratègia. Es va identificar amb aquest nom i es manté viu, però és antidogmàtic, no té un do específic ni bases estrictes i aquesta era la idea: fer un festival liberal, amb unes característiques particulars, en un poble –Gibara (Cuba)– molt normal, molt humil. És un esdeveniment en el qual conflueix no només el cinema, sinó la millor avantguarda musical cubana. El Festival ha agafat prestigi al país, pots demanar-li al músic que més et sembli que hi vagi gratis. És un esdeveniment multicultural, estàs una setmana entre els peixets, el cinema… sents com et desintoxica...Com sorgeix la idea?El Festival de Cinema Pobre sorgeix a partir d'Humberto Solás, un dels cineastes cubans més importants, qui després de 9 anys de no haver filmat fa la primera pel·lícula digital cubana al 2001 (“Miel para Oshun”), en un moment molt complicat a causa de la resistència dels productors a fer cinema digital perquè al costar la pel·lícula només la tercera part invertint-hi el mateix temps deixa de ser negoci... En fi, és un moment molt complicat, i Humberto, que és el que ha fet les pel·lícules cubanes més cares, surt i fa la primera pel·lícula digital. I mentre filmàvem “Miel para Oshun”, de la qual vaig ser director artístic i col·laborador en el guió, Humberto, estant en Gibara per a una de les localitzacions, em va dir: vull fer en aquesta ciutat un esdeveniment informal, la gent està cansada dels festivals amb catifa... Ens va fer il·lusió la idea, i en un moment, no puc precisar quin, se li va dir Festival de Cinema Pobre.Parlant de catifes... des de Gibara com es contempla Hollywood o festivals com el de Cannes?Gibara desitja ser un festival informal, però no es regeix com un contrafestival. És un festival que busca unir a cineastes que treballen sobre la producció i el tractament de la imatge i no ser un festival de passarel·la, on tots els premis tenen dotació econòmica, perquè té clar els seus límits i possibilitats. Té els peus sobre terra i no entén un altre context, però no és la tribuna dels laments. Gibara és un lloc per al que arriba amb una obra de qualitat, i no per al que vingui dient que “sóc pobre i porto una obra”. Volem qualitat, el que sigui pobre o no és indiferent. Amèrica Llatina està molt saturada d'esdeveniments sobre lamentacions que no ens interessen. És un festival que trasllada la imatge de pràctic. Així ha passat amb la cobertura dels mitjans, que molts altres festivals haguessin volgut tenir. Són coses, no fruit de la casualitat, sinó del treball: guions que es esdevenen pel·lícules, productors que han trobat diners... Un conjunt d'accions aconseguides des de la senzillesa del festival.El cinema llatinoamericà, no hauria de mirar tant a Estats Units? A Amèrica Llatina persisteix una perspectiva tradicional de fer cinema, sobretot llargmetratges. El cinema llatinoamericà sempre es fa amb pressupostos grans, aquest és el desig i en aquest sentit en el Festival no estem molt en sintonia. En aquest cinema més alternatiu, trobem molt més espai a Europa que a la pròpia Amèrica Llatina, i fins i tot més als Estats Units que a Llatinoamèrica .Després de cinc anys, quin és el futur del Festival de Cinema Pobre?El Festival ha anat donant passos per establir algun tipus d'aliances, d'incloure'ns en xarxes. Però en aquest sentit, no volem donar passos en fals perquè està molt saturat l'ambient de xarxes que no acaben de tenir cap funció. Entre els ‘pobres' d’arreu hi ha moltes idees, però no tantes concrecions. Però si hi ha molts festivals que estan fent coses, que són la verdadera finestra de distribució d'allò què és un audiovisual diferent, d'un cinema alternatiu. Són mostres que estan funcionant i cal aprofitar-ho, i per això nosaltres hem celebrat, aquest any per primer cop, una reunió de directors de festivals internacionals a Gibara. Havia 10 festivals internacionals i uns 4 cubans representats. També estem treballant a estendre, a través de la relació amb altres esdeveniments, la capacitat d'influència, unint-te, creant aliances amb altres esdeveniments com l'Alternativa de Barcelona. I en aquest àmbit formem part d'un nou festival que va a iniciar-se a Espanya, a Gandia, i del qual sóc membre de la junta directiva a l’igual que l’Humberto Solás. De què es tracta?Estem a punt d'anunciar el Festival Internacional de Cinema Invisible. Si el Festival de Cinema Pobre s'ha centrat en el tema de la producció, el de Cinema Invisible mirarà el cinema, anterior i contemporani, que d'alguna manera no ha aconseguit i no aconsegueix accedir als circuits de distribució i producció. Buscant una perspectiva de rigor i tenint com a punt de referència Gibara, serà un esdeveniment multicultural que impliqui a la comunitat. Al setembre o octubre de 2008 tindrem el Festival de Cinema Invisible, que serà germà del de Cinema Pobre. I abordarà una mena de cinema que cal investigar a través de les universitats perquè es tracta de films que, per raons comercials, de censura, o per milers de motius, no han pogut arribar a la pantalla gran.
