Casa America Catalunya

“Al nostre país hem desenvolupat una avantatjada prosàpia de seguidors del conill d'Alícia: i en primera fila estan, no hi ha dubte, els mitjans de comunicació. No oblidem que els mitjans no funcionen en abstracte, sinó que són de carn i os: estan constituïts per empresaris, dinasties familiars i sectors polítics als quals no els convé obrir cortines i descobrir les xacres del sistema que coadjuven a sostenir. No tenen aquest interès perquè són evidentment membres de les mateixes estructures que sostenen les inequitats. Són part interessada, encara que vulguin mostrar-se com membres imparcials de la societat. En realitat se serveixen a si mateixos, amb exclusió de la resta de la societat...”
Després de tot, aquesta manera d'obrar i de pensar és la que s'ha instal·lat avui en tots els àmbits: el guany com a condició primordial de qualsevol activitat econòmica. I els mitjans són, en el món modern, abans que res, una empresa econòmica, i han de rendir comptes del seu rendiment als seus propietaris, que en molts casos poc es preocupen per la qualitat de la informació i de l'anàlisi. Per a ells la qualitat del periodisme és un mer subproducte: l'important és l'optimització dels guanys. I si en aquesta dinàmica es produeix accidentalment algun bon resultat informatiu, encara millor: També això els convé, doncs subministra l'ocasió de presentar-se com agents del bé comú.
Tots coneixem, per exemple, el cas clàssic del mitjà o els mitjans de comunicació que apadrinen, per dir alguna cosa, a un nen orfe que necessita un trasplantament de fetge, i que no té on caure mort. El nen està abandonat en una barraca, en un tuguri com diem nosaltres, en companyia d'un sordmut, que és l'únic que s'ha ocupat d'ell des de petitó. Algú d'algun mitjà passa per allà, es commou al veure l'escena d'abandonament total, i torna al seu diari, o noticiari de TV, amb un pla d'acció. Allà veuen les possibilitats del tema, i en un tres i no res promouen una gran campanya per aconseguir els fons necessaris per enviar al nen a l'hospital.
 
Tothom col·labora: els metges, les empreses, les companyies aèries. La societat sencera està pendent de l'última notícia. Enfront dels televisors hi ha moltes llàgrimes, els mitjans impresos dediquen galons de tinta a descriure la barraca i a intentar fer parlar al sordmut (sense molt èxit). A aquest punt s'ha aconseguit captar l'atenció de milions de persones, que segueixen atentament, amb solidaritat, l'odissea del nen i del sordmut.
 
Mentrestant el mitjà que lidera la campanya ha triplicat la seva audiència, les empreses que amb generositat estan aportant la seva col·laboració han vist els seus logotips, i als seus executius, en les primeres planes de les notícies. I en les oficines comercials de tots els estaments involucrats es freguen amb satisfacció la mans, doncs la simple operació aritmètica de la relació cost-benefici els ha mostrat que tota aquesta atenció del públic s'està obtenint amb només una fracció del que els hagués costat fer una campanya publicitària per mitjans més convencionals.
Finalment es troba un fetge per al nen, el nen és operat amb èxit, algú li promet una casa al nen perquè se'n vagi a viure amb el sordmut, i s'esgota el tema. Les audiències assumeixen que l'oferta de la casa es complirà, i que el nen i el sordmut no quedaran desemparats.
Però succeeix que moltes vegades, una vegada desaparegudes les càmeres de l'escena, i els periodistes han tornat a les seves redaccions, la casa no es materialitza, doncs ja no cal concretar el fet, ja no hi ha notícia, la notícia ja es va produir, “ara vegem què hi ha de nou”. Es passa plana i el públic se submergeix en un altre “xou” informatiu, que esperava el seu torn per irrompre en escena.”