Casa America Catalunya

Enmig d’amics, l’humor d’en Gelman resulta excel·lent: “Els dilluns no hauríen pas d’existir. Algú hauria de presentar una proposta de llei davant del Parlament”. Abans de conèixer el toc de Banegas, la rotunditat de Mederos o la ironia subtil del poeta, la introducció a càrrec d’Antoni Travería en qualitat de director general de Casa Amèrica Catalunya, com generadora i organitzadora d’aquest singular Del Amor. Per Travería, “els somnis son per a ser lluitats i aquest ha arribar després de molt esforç. Han passat tres anys des de la primera idea a casa d’en Juan Gelman. Per què a Barcelona? Ells ho acceptaren així. El proper 2 d’abril, Casa Amèrica Catalunya acompleix el seu centenari, ens feia molta il·lusió aplegar-los i així fèiem el nostre gran concert. La biografia dels tres és prou coneguda i ens ultrapassa per la seva grandesa. A causa del seu recent accident domèstic, Joaquín Sabina és l’únic absent al cartell. Volia venir per la seva complicitat amb Amèrica Llatina i la seva amistat amb Juan Gelman. Tot i així, hi serà en vídeo i presentarà el concert gràcies a unes paraules enregistrades de benvinguda”.  La sorna de Rodolfo Mederos no es va fer esperar, “té molt de risc agafar un llibre en un prestatge”. I rematà Gelman amb estima cap a Sabina: “I sort en va tenir que els llibres no mosseguen”. A partir d’aquí, fora bromes. Els protagonistes, ficats a la feina. Veu cantant per a Mederos: “Ja no importa d’on va sorgir la idea. Ara, en vigílies, sento que aquesta possibilitat de recolzar amb la meva música la poesia de Juan Gelman resulta una oportunitat que la vida em dóna de donar suport una estètica i una memòria. La Humanitat i les Arts, també el tango que jo practico, es troben en crisi de fer miques. Tinc 70 anys i vinc d’allò més pur. Pertanyo a una casta pura, llaurada entre els anys 30 i 60 del segle passat. A partir d’aleshores, tot es va enrarir, fonent-se en el que dicta i domina el poder. La famosa globalització comporta una pèrdua de la identitat i jo em sento un ecologista de la música”. Mederos posseeix un discurs quallat, meditat, ferm: “La música, avui, es troba en situació clínica de pronòstic reservat. Veig massa oportunisme per tot arreu. Per tant, cada cop que puc tocar música pura, per mi resulta una oportunitat. La poesia de Juan Gelman és un sentiment. La música que he creat per aquest espectacle es fon amb ella, la sosté. I això m’animà a embarcar-me en l’intent. Des d’allò que és anecdòtic, la idea de Del amor sorgí a casa d’algú i val allò de ‘Déu els cria i ells s’ajunten’…”. Cristina Banegas, la gran dama de l’escena argentina, més primmirada amb la memòria, li recorda que a la cerimònia de lliurament a Gelman del títol honorari com a ciutadà il·lustre de Buenos Aires, se li va suggerir que la seva música casava amb les poemes d’en Juan. A base de asados i temps, molt de temps, la idea de fer quelcom plegats, va prendre cos. I al final, algú va parir. No se sap ben bé com, de totes maneres. Enmig d’aquestes bromes d’embaràs llarg i poc penós, Gelman pren el relleu per a identificar-se amb el discurs del bandoneonista, “tractarem de trobar un to que aguanta el recital i la veritat és que el treball de Mederos ho aconsegueix. La selecció dels poemes? Aquí la va encertar Cristina. Ja em va dir a la bestreta que havia escrit moltíssims de dedicats a l’amor, potser massa. Jo, que em creia un revolucionari... Em vaig quedar desesperat, no me’n havia adonat. El criteri de selecció va ser, més o menys, cronològic. I segons el ‘clima’ requerit pel recital”.  Aportació d’en Mederos: “L’ordre dels poemes és ja una composició, com l’ordre de la pròpia música”. Resposta marxista (fracció Groucho) de Gelman: “Mentre no generi llançament de tomàquets i ous....”. Rodolfo torna al camí seriós: “L’èxit de l’artista radica en aconseguir que l’espectador surti del teatre i ja no sigui igual, ja no sigui el mateix. L’art no ha de ser confortable. L’autèntica funció de l’art és modificar a la persona i, en aquest sentit, haurà estat revolucionari”.   Torn per a Banegas: “Vaig ser convocada per Gelman, sóc la seva amiga i lectora de fa molts i molts anys. Vaig pensar ‘en quin embolic s’ha ficat...’. La selecció final és fantàstic. La meva feina devia ser austera, precisa, sostenir música i paraules, amb una bona llum, gràcies a la tasca d’en Juan José Cambre –autor de les imatges- i d’en Marco Pastorini –escenògraf-. Aconseguir un tai-chi visual en pantalla, acompanyant els climes i tons del recital. És una experiència bonica acompanyar aquest diàleg de poesia i música de Gelman i Mederos, que construeix una altra obra que marxa a un altre nivell sonant a tango, milonga, valset...”. Interromp Mederos, “de mi, sempre sortiria tango”. I a partir d’aquí, la roda de premsa es desestructura completament. Navega cap a reflexions de Gelman i la inspiració (“no es pot escriure poesia de manera deliberada. Continuo estant insatisfet i això em fa continuar escrivint, a esperar l’arribada de la Senyora”). La Senyora entesa com sinònim personal d’inspiració, el que altres anomenarien musa. Més derivades: El paper històric de Barcelona com capital internacional del tango. Banegas, reinvindicant la musicalitat i el ritme implícit en els bons poemes. El record de Gelman sobre les noces en el seu barri de petit, Villa Crespo, amb les empanadas i el bandoneonista, que no podien faltar, imprescindibles com els nuvis i el capellà. I Mederos, que ha creat una orquestra amb 13 músics a la seva Argentina, com les d’abans. Però, ara, qui té nassos de contractar aquest anacronisme?.