Fins el 27 de març de 2011 es podrà visitar al Museu Nacional de Colòmbia l'exposició Fer la pau a Colòmbia. Ya vuelvo. Carlos Pizarro, impulsada per Casa Amèrica Catalunya i el Ministeri de Cultura d’aquell país. Comissariada per María José Pizarro, filla de Carlos Pizarro, la mostra retrata l'evolució de l'històric líder de la guerrilla de l’M-19. El seu abandonament de les armes i posterior conversió en organització política va impulsar la Constitució de Colòmbia de 1991, un dels apartats històrics que l'exposició també aborda amb profunditat.
22/12/2010 / Barcelona
María José Pizarro inaugura a Colòmbia l'exposició dedicada a la figura del seu pare mort
Hores abans de la seva inauguració per part de Mariana Garcés Córdoba, ministra de Cultura colombiana, María José Pizarro subratllava en interviú amb el nostre web el “simbolisme immens” de “Ya vuelvo”: “És la primera vegada que des de la institucionalitat es fa una exposició sobre un exrevolucionari colombià”.
Quines modificacions presenta “Ya vuelvo” respecte l’exposició que vam poder veure mesos ençà a Barcelona?
Aquí a Colòmbia l'exposició es coneix com ‘Fer la pau a Colòmbia. “Ya vuelvo”. Carlos Pizarro” ja que es vol fer èmfasi en el procés de pau i el llegat de Carlos Pizarro en aquest aspecte. Igualment, un dels espais expositius, el moble “Democràcia”, s’amplia en dues caixes més tot explicant el seu pas per la Universitat Javeriana i el moviment estudiantil dels anys 70, és a dir, el seu pas per la Universitat Nacional. Hi ha així mateix una primera ampliació de la mostra amb un espai que es diu “Antecedents de l’M-19” on s'explica per què i quan sorgeix, i les diferències fonamentals de l’M-19 amb altres guerrilles del moment com l'Exèrcit d'Alliberament Nacional (ELN); l’Exèrcit Popular d'Alliberament (EPL) i les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC), i s'ha entrevistat a personatges destacats que van viure aquells moments en primera línia com ara Carlos Lleras, fill de l'últim president del Front Nacional; el nebot de María Eugenia Rojas, filla de Gustavo Rojas Pinilla i hereva del seu pare i de l'Anapo Socialista; els exmilitants de l’M-19, Dario Villamizar i Rafael Vergara; els periodistes Germán Castro Caycedo i Enrique Santos Calderón, i l'historiador Gustavo Melo, entre d'altres. A causa de la quantitat de material recopilat, el que fins ara era la “Línia del Temps” esdevé un “collage” el qual retrata, a través de la premsa, el pas de l’M-19 i Carlos Pizarro per la història del país. I hi ha un altre espai nou, anomenat “Amnistia” i que explica l'amnistia general de 1982 a la qual es van acollir els membres del M-19 - entre ells Carlos Pizarro- i que els va permetre sortir en llibertat de la Penitenciaria Central de La Picota. També es subratllen dos moments crucials: La presa del Palacio de Justicia i el lliurament d'armes de l’M-19... El canvi més gran el veiem en l'apartat de la presa del Palacio de Justicia, on s'inclouen peces que el Museu Nacional té en el seu arxiu i que van sobreviure a l'incendi i a la represa del Palacio per part de les Forces Armades. També s'incorporen els àudios registrats d'Alfonso Reyes Echandia, president de la Cort Suprema; Alfonso Jacquim, segon al comandament de l'Operatiu de l’M-19, i Alfonso Plazas Vega, qui coordinava els tancs i l'operatiu per part de les Forces Armades, així com la llista completa dels morts i desapareguts. Així mateix, l'espai anomenat “Deixant les Armes” és de nova creació i s'hi emfatitza el moment en què l’M-19 deixa les armes per reincorporar-se a la vida civil i política del país després de més de 15 anys de lluita insurgent. Finalment, la part que a Barcelona es va dir “Sant Pizarro”, i a causa de la proximitat del Museu Nacional amb el Cementiri Central on reposen les restes de Carlos Pizarro, s'ha canviat per un espai dedicat a la Nova Constitució de Colòmbia - que l’M-19 va liderar i que es converteix en el més gran llegat de Carlos Pizarro - i a la Impunitat, on es reflecteixen els tres magnicidis a candidats presidencials durant la campanya de 1990: Luis Carlos Galán, Bernando Jaramillo i Carlos Pizarro. I, finalment, a ‘Fer la pau a Colòmbia. “Ya vuelvo”. Carlos Pizarro” també s'inclouen fotos, objectes i textos que no van ser vistos a Barcelona.
A més d'oferir llum i taquígrafs sobre la trajectòria de Carlos Pizarro, què pretén la mostra? Com pot incidir en el procés de pau per a Colòmbia?
La mostra a Colòmbia busca un especial èmfasi en la pau de Pizarro i com la revisió de processos d'aquest tipus poden ser germen de noves reflexions que donin com a resultat un nou procés a Colòmbia, amb la pau com a necessitat històrica, amb la guerra com un camí que ha de romandre refusat, i amb la reconciliació i el reconeixement entre els colombians. És a dir, a través de la figura de Carlos Pizarro i el seu pensament, es busquen eines de pau que serveixin a les noves generacions per reinterpretar-se en camins diferents i constructius.
Creus que aquest és un exemple de com la cultura pot aportar en processos de reconciliació nacional i, a la fi, en el desenvolupament i progrés d'un país?
La cultura, acompanyada de processos de revisió i recuperació de la memòria històrica, pot servir de detonant per a un procés encara més gran, on les noves generacions no li tinguem por a revisar la nostra història i rebutjar del nostre camí un futur encara creuat per la guerra civil i la guerra fatricida entre germans. Crec que revisar una vida com la de Carlos Pizarro i un esforç de pau generós i gratuït ens permet conèixer com existeixen camins diferents de la guerra i esperem que els visitants de la mostra puguin sortir amb el coneixement que els permeti construir un propi criteri.
Després de tants anys de reivindicar la figura del teu pare, què significa per a tu que aquesta exposició s'instal·li en el Museu Nacional i que després viatja a Medellín? És la realització d'un somni o alguna cosa més?
Veure la continuïtat de Carlos Pizarro és aconseguir que un somni personal es torni col·lectiu a través d'un procés generós. Sento que el meu pare comença a recórrer els fils de la història. Que aquesta exposició sigui acollida pel Museu Nacional és un d'un simbolisme immens, és la primera vegada que des de la institucionalitat es fa una exposició sobre un exrevolucionari colombià. I que viatgi a Medellín és continuar trencant barreres, és aconseguir que Colòmbia en el seu conjunt conegui aquest home i aquest pensament. L'objectiu és aconseguir que l’exposició viatgi per tots els racons del país pel qual va lluitar i va morir.
Com creus que ha influït que “Ya vuelvo” s'exhibeixi a Colòmbia el fet de que tant el president Santos com l'exvicepresident Juan Manuel Santos poguessin conèixer al seu moment i de manera directa l’exposició visitant-la a Barcelona?
Crec que, senzillament, la visita de Juan Manuel Santos ens va donar un reflex del to de l'exposició, és a dir, que hem treballat codis correctes, que no generen rancúnies, sinó que, pel contrari, ens ajuden a revisar la història d'una manera constructiva i, sobretot, crítica. En la seva visita a l'exposició de Barcelona, Juan Manuel Santos va manifestar el seu desig que la mostra fos vista a Colòmbia i gràcies al treball de moltes persones aquest desig es fa ara realitat.
