Casa Amèrica Catalunya arrenca la seva agenda cultural de tardor avui divendres, 10 de setembre, amb la projecció, a les vuit del vespre, del film “Vámonos con Pancho Villa”, considerat per crítics i cineastes la millor pel·lícula del cinema mexicà. Dirigida per Fernando de Fuentes el 1935 i amb una durada de 92 minuts, fou menyspreada pels seus contemporanis i ignorada aleshores pel públic. Dècades més tard, als 60, fou reivindicada a través dels cineclubs mexicans.
10/09/2010 / Barcelona
Tornem avui amb “Vámonos con Pancho Villa”, la millor pel·lícula en la història del cinema mexicà
Aquesta pel·lícula forma part d’una trilogia compresa per El compadre Mendoza i El prisionero 13, treballs destacats d’en Fuentes, el director que va obtenir el primer èxit de taquilla del cinema nacional mexicà el 1936 amb Allá en el Rancho Grande, protagonitzada per Tito Guízar i Esther Fernández.“Vámonos con Pancho Villa” centra el seu argument en els temps de la revolució mexicana, de la que s’acompleix enguany el seu centenari. Un grup de pagesos, coneguts com Los Leones de San Pablo, s’uneixen a l’exèrcit de Villa. Després d’algunes batalles, amb més derrotes que victòries, el grup original es veu reduït a dues persones: Tiburcio Maya i el jove Becerrillo. Una epidèmia de verola assola la tropa i Becerrillo emmalalteix. Villa ordena Tiburcio matar al jove i incinerar el seu cos. Desencantat, Tiburcio abandona la revolució i torna al seu poble. ¡Vámonos con Pancho Villa! va tornar a ser notícia el 1982, quan es va transmetre per la televisió mexicana una versió fins aleshores desconeguda que incloïa un final en el que Pancho Villa torna per buscar Tiburcio Maya i li demana que torni a combatre a la seva tropa. Al negar-s’hi, Villa mata Tiburcio, la seva dona i la seva filla, i s’emporta al seu fillet perquè faci la revolució amb ell. S’ignora si aquest final fou censurat, o si el mateix De Fuentes va decidir eliminar-lo per trobar-lo innecessari o massa cruel. Per al crític i historiador Emilio García Riera, “la pel·lícula queda millor amb el final que ha vist tothom, un final desencantat que arrodoneix de manera bonica una obra excepcional del cinema mexicà”. El destacat compositor mexicà Silvestre Revueltas (qui va composar la banda sonora de la pel·lícula) hi fa una breu aparició en el paper del pianista que toca La Cucaracha en una cantina de Torreón, i quan un dels revolucionaris borratxos comença a disparar, el músic, sense deixar de tocar, aixeca un cartell que té sobre el piano i que diu: “Es prega no disparar-li al pianista”, com en el Vell Oest dels westerns.[] Aquest film ocupa el primer lloc dins la llista de les cent millors pel·lícules del cinema mexicà, segons l’opinió de 25 crítics i especialistes del cinema a Mèxic, publicada per la revista Somos el juliol del 1994.
