Casa America Catalunya

I a partir de la seva mort, altres lectures i altres observacions de Villamil sobre Monsiváis, sempre del màxim interès pel seu nivell intel·lectual: “Amb aquesta desaparició, comença el que podríem anomenar la transnacionalització d’una figura fins aleshores clarament mexicana. La seva obra era del moment i de la urgència, com correspon a un periodista, però plantejava línies ideològiques que romanen vigents. En el seu darrer treball, sense anar més enllà, reflexionava sobre la globalització de les indústries culturals, de la internalització de la societat civil amb tot allò de bo i de dolent que aquest fenomen suposa o de la creació d’una nova dreta. Carlos mai no va tenir una obra acabada. Mai no va voler ser intel·lectual de fama internacional. Combatia l’autoritarisme mexicà, però ara, en el seu conjunt, mostra aportacions vàlides a allò que és mundial, que permeten lectura des d’Espanya i Amèrica Llatina”.  La gent que s’apropa de manera pòstuma a Monsiváis, potser ho fa arran de la curiositat generada pel seu enterrament. Per Jenaro Villamil, “poden fer-ho al preguntar-s’hi qui era aquell senyor que mobilitzà tanta, tanta gent al seu funeral. No exagero si dic que, després de la mort d’en Cantinflas, per ningú no s’ha viscut un dol així a Mèxic. Dos dies de dol que em sorprengueren molt, tanta gent normal retent-li honors i tribut... Parlem de dues grans icones de l’essència mexicana. La seva figura resultava tan i tan familiar que encara resulta difícil sentir la seva absència”.  El llegat d’en Monsiváis, inabastable: “‘Aires de Familia’ guanyà el Premi Tusquets d’Assaig del 2001, obra en la que parlava de les tradicions comunes entre Espanya i l’Amèrica Llatina, serà aviat reeditada. També, es trobava elaborant una selecció de la seva obra que sortirà compilada a Espanya. El seu darrer treball, ‘Apocalipstick’, títol amb el que definia Mèxic D. F. entre apocalíptica i seductora en la seva postmodernitat serà una guia referencial durant anys i panys. Al marge de la portada, amb la foto de nus d’en Spencer Tunnick a El Zócalo, aplega les seves millors cròniques sobre aquesta ciutat condemnada al caos i al mateix temps, seductora, laica, moderna i cosmopolita. És el seu millor llibre: Hi trobes l’intel·lectual Monsiváis en domini de tots els seus recursos, molt mexicà i molt universal, al mateix temps que copsa qualsevol resort contemporani. Carlos no mora perquè deix una última gran obra y un complet treball de vida”. I qui desitgi endinsar encara un xic més en Carlos Monsiváis, les recomanacions de Jenaro Villamil, quasi per categories. A l’assaig literari, ‘El oficio de escribir’, ‘Lo marginal en el centro’ – “un assaig sobre l’obra de Salvador Novo, l’antecessor de Carlos, poeta contemporani dels anys 20 i 30, a qui empra quasi com excusa per sortir ell mateix fora-. Pel que fa a l’assaig històric, preferència per ‘Las herencias ocultas’, “estudi sobre el liberalisme espanyol i mexicà del segle XIX i la seva petjada”. I els ‘llibres de capçalera’, imprescindibles per a ficar-s’hi a fons en la figura d’aquest fenomen, peces tipus ‘Rituales del caos’, ‘No sin nosotros’, ‘Escenas de pudor y liviandad’, ‘Lo marginal en el centro’, ‘Los mil y un velorios’, per no recordar una quantitat ben dispersa de pròlegs, llibres col·lectius, escrits a dues mans, sobre moviments pro-Zapata....  I ara?. Parlem d’hereus, Jenaro Villamil?: “Al ser tan singular i expansiu el seu radi d’interès i acció és impossible trobar un únic successor. Rafael ‘El Fisgón’ Barajas sosté que amb Carlos morí l’últim intel·lectual públic de Mèxic. Si li sumes activista i fundador de moviments, mai dirigent, és quasi impossible succeir-lo. Podria nomenar-te afluents en singular. Així, Juan Villoro ho seria en la crònica periodística, Carlos Bonfil a l’assaig cinematogràfic, Carlos Martínez en el laïcisme, Elena Poniatowska pel que fa a allò generacional, Marta Lamas en la militància feminista… A l’assaig periodístic, per sort, hi hauria diversos candidats, però en altres sectors, com el de l’alliberament sexual, la lluita gai, l’assaig literari o el de la divulgació, la veritat és que crec que ens hem quedat del tot orfes sense Carlos Monsiváis. No hi ha qui pugui ni de bon tros emplenar la seva absència a Mèxic”.