Adrián Biniez és el director de “Gigante”, la pel·lícula guardonada amb el Premi Casa Amèrica Catalunya del Festival del Cinema Pobre Humberto Solás que es podrà veure el diumenge 31 d’octubre a Tarragona (veure agenda). La particular història d'amor entre un guàrdia de seguretat i la dona de la neteja d'un supermercat de Montevideo és una pel·lícula “petita” –admet Biniez–, el que no li ha impedit recollir premis en diversos festivals com la prestigiosa Berlinale o ser estrenada en països en apariència tan llunyans culturalment com Rússia. “A l’Amèrica Llatina pensem que estem fent millor cinema que a Europa”, sosté Biniez en la següent entrevista.
29/10/2010 / Barcelona
Adrián Biniez, director de “Gigante”, Premi Casa Amèrica Catalunya del Festival del Cinema Pobre: “A l’Amèrica Llatina pensem que estem fent millor cinema que a Europa”
S’esperava tot el que li ha caigut al damunt amb “Gigante”?No, és una primera pel·lícula i un primer projecte. El que esperava era acabar la pel·lícula, ser feliç per això i esperar a veure què passava. Les expectatives s’han superat. La presumpció més optimista meva era molt més pessimista que el que ha succeït amb la pel·lícula. Aleshores, quina era la seva previsió inicial?La meva previsió inicial era aconseguir diners per acabar la pel·lícula i estrenar-la a l'Uruguai, l'Argentina i Alemanya – on estan els coproductors – i potser Espanya, perquè en tractar-se d’una pel·lícula llatinoamericana sembla que sigui el seu mercat més natural. Però la pel·lícula té una vida pròpia... així com excessiva. Ara s'estrena a Rússia! Qui ho anava a dir! Ara amb tot això podré fer una segona pel·lícula i potser una tercera i després ja veurem perquè al cinema ningú té una carrera assegurada.Però que consti que no és una superproducció...“Gigante” és una pel·lícula petita. El que vam fer va ser rodar-la i després buscar diners per a la postproducció, però habitualment no es fa així. És molt ‘kamikaze’ perquè si no aconsegueixes aquest finançament la pel·lícula es queda allà, arxivada. En 4 setmanes i 6 dies la vam acabar. Tot va ser molt ajustat i molt coordinat perquè teníem just els diners. És una pel·lícula el cost de la qual és a la mitjana llatinoamericana.Ara com ara, amb la tecnologia digital pots fer una pel·lícula amb pocs diners. El sistema de cooperativa (fer una pel·lícula amb un parell d’amics i amb actors que no cobren) pot servir per a una primera ocasió però és un mecanisme un pèl pervers ja que l’únic que n’obté de reconeixement és el director. Tot i que és una digna solució per filmar i, a alguns països, una necessitat. El cinema llatinoamericà és viu avui dia gràcies en bona part al digital.I per què “Gigante” agrada tant?“Gigante” no és una comèdia romàntica feta i dreta malgrat tingui alguna connexió amb aquest gènere, del qual en sóc un fanàtic. És un idil·li que té un to lleuger. És una comèdia d’enamorament tot i que la manera com ho fa el protagonista és força estranya perquè és un “voyeur”. Però no la vaig construir així a propòsit. Se m’hi va ocórrer la idea i després em vaig adonar del que tenia entre mans. És una pel·lícula molt urbana que podria estar rodada a Barcelona, Zuric o Montevideo, com és el cas. Tot i que, d’altra banda és un film indubtablement llatinoamericà. La gràcia de la pel·lícula són els seus personatges, que són universals. Quin és el moment actual del cinema llatinoamericà?La meva generació de cineastes llatinoamericans creu que està fent millor cinema que els seus col·legues europeus, cosa que està molt bé com a punt de sortida. Tot i que Espanya és un cas a part. Sé de cineastes catalans absolutament desconeguts a la resta d’Espanya! Quins projectes de futur té entre mans?Tinc encaminada una pel·lícula sobre un jugador de futbol de 35 anys, que juga en una divisió modesta a l'Argentina i que decideix retirar-se. Són els últims 6 mesos de la seva carrera i parla amb la seva dona: com encaminaran el futur, en què invertiran els estalvis... Ell no és Leo Messi, és clar. És una pel·lícula que té un aire de comèdia crepuscular i en la qual filmaré a l’equip de Talleres del meu barri de Remedios de Escalada, a Buenos Aires.
