Casa America Catalunya

El deute extern superava en 1970 els 5.000 milions de dòlars a l'Argentina. Els grups guerrillers urbans començaven a intervenir de manera activa en les ciutats, sempre amb la imatge de Perón com a bandera. Les Forces Armades Revolucionàries Peronistes (FARP), les Forces Armades Peronistes (FAP) i Montoneros lluiten per convertir-se en referència de la guerrilla. Una vegada més Argentina apareix polaritzada. Els guerrillers peronistes recollien el descontentament de molts joves i grups incontrolats de l'extrema dreta cometien assassinats d'advocats, de dirigents d'esquerres, de peronistes.

Fins a tres generals van ser presidents insurrectes en només tres anys. Al 1971, en una situació de caos social i econòmic, el general Lanusse decideix donar passos per a la reconciliació amb el general Perón. Aixeca la prohibició dels partits polítics, es torna el cadàver d'Evita i anul·la tots els processos judicials pendents contra Perón. L’any següent, molts dels tradicionals enemics del peronisme volien el retorn de l'heroi, del mite. Creien que era l'únic que podia frenar les contínues insurreccions dels treballadors, controlar i acabar amb les guerrilles i posar ordre en un moviment peronista molt fracturat en tendències fraticides.

Finalment li permeten una visita al 1972 a Buenos Aires que Perón aprofita per designar Héctor Cámpora com a candidat a les eleccions presidencials del mes de març de 1973 per un conglomerat d'incondicionals peronistes integrat en el Front Justicialista d'Alliberament (FREJULI). Amb Cámpora de president, totes les sensibilitats antagonistes del peronisme arriben a estar representades en el govern amb quotes de poder que tots accepten. Personatges de l'extrema dreta com López Rega s’asseuen al costat de dirigents d'esquerres com Esteban Rigui. Els presos polítics obtenen l'amnistia i els joves guerrillers peronistes declaren una treva i proclamen el que per a ells havia de ser una primavera revolucionària. Montoneros abandona les armes i entren en el joc polític.

El 20 de juny de 1973 Juan Domingo Perón no vol que el seu avió aterri a l'aeroport de Ezeiza. Prefereix un aeroport militar malgrat que milers de persones esperen congregades l'anhelada arribada del seu mite a l'aeroport civil. Bandes armades incontrolades de l'extrema dreta disparen de manera indiscriminada contra la multitud. Hi ha centenars de víctimes mortals. La matança suposa l'inici d'una guerra que ningú era capaç de parar.

Cámpora presenta la renúncia i poc després, set milions i mig de vots converteixen el general Perón, una altra vegada, en president, amb la seva tercera dona al costat, María Estela Martínez, Isabelita. Els anys han canviat l'heroi. Gira a la dreta en les seves posicions polítiques i abandona qualsevol temptació revolucionària. És el principi del camí cap a l'abisme. La moneda es devalua un 150 per cent, augmenten els preus dels combustibles i dels productes de primera necessitat alimentària. El pacte social de Perón amb els descamisats quedava en suspens després de la congelació de salaris. I amb aquest escenari mor Perón el dia 1 de juliol de 1974, just en l 'instant que el proletariat -aquelles bases en les quals Perón va sustentar els seus primers anys en política- exigia la renúncia de l'ultra López Rega, l'home que es convertiria en clau dels successos dels dos anys següents de presidència d’Isabelita Martínez de Perón.

Les vagues generals i les mobilitzacions populars contra la política regressiva dictada per López Rega van obtenir com a resposta la brutal repressió. Grups parapolicials segresten dirigents estudiantils, sindicalistes, professionals liberals, artistes, intel·lectuals. La tortura i l'assassinat passen a formar part del quotidià per als argentins. Les guerrilles intensifiquen també la seva lluita i el país es precipita en direcció als anys més durs de repressió militar de tota la seva història.

Ja el desembre de 1975, el comandant en cap de l'Exèrcit, Jorge Rafael Videla, va donar des de Tucumán un ultimàtum a Isabelita de Perón: no és suficient haver ampliat l'àmbit de la “guerra antisubversiva” a tot el territori argentí; tampoc n’hi ha prou amb la designació de generals de l'Exèrcit al comandament de la Policia Federal i de la Secretaria d'Informacions de l'Estat. El govern havia de dur a terme “una purificació de la immoralitat i la corrupció (...) l'especulació política, econòmica i ideològica” o seria apartat del poder.

Segons dades del diari La Opinión de Buenos Aires, en aquest mateix mes de març es registrava un assassinat polític cada cinc hores, i cada tres feien esclatar una bomba. Al desembre s'havien comptabilitzat, segons el diari, 62 morts amb origen de la violència política. El gener van arribar a 89 i van ascendir a 105 assassinats el febrer. El daltabaix econòmic, la profunda crisi institucional i la violència política generalitzada presagiaven una tradicional intervenció militar, com les moltes altres esdevingudes des de 1930, però en aquesta ocasió ningú podia encara imaginar la magnitud del malson.

Podia haver estat qualsevol dia d'aquells caòtics mesos. Va ser a la matinada del 24 de març de 1976. Una Junta militar de “salvapàtries”, integrada pel general Jorge Rafael Videla, el brigadier Orlando R. Agosti i l'almirall Emilio Massera, assumeixen tot el poder en un cop d'Estat que comportaria l'aniquilació organitzada i sistemàtica de fins a 30.000 argentins: l'autoanomenat Procés de Reorganització Social. Una ferida social terrible molt profunda al cor d'Argentina que encara avui, trenta anys després, no ha cicatritzat.

ANTONI TRAVERIA; director general de l'ICCI/Casa Amèrica Catalunya