Casa America Catalunya

Si Herralde el presenta així a un, que arriba amb jet-lag, son i només s’ha pres un cafè, la resposta espontània ha de ser la que Enrigue va donar a la premsa: “I ara què faig? Abans era molt fresc, però ara tinc por... Un dia m’entrevistaren a El Universal de Mèxic i només se’ls hi va ocórrer titular a l’engròs: “El meu plet és amb Déu”, totalment fora de lloc. Ho va llegir la meva pobre mare, catalana i catòlica ella. Encara ara li estic donant explicacions. Mireu, les novel·les s’expliquen soles, prou. Al començament, quan em vaig ficar en aquest, vaig sentir ràbia intensa contra el món per la corrupció política. Durant els anys 20 i 30, Mèxic fou una mena de República de Weimar per a mohicans. Mentre els Estats Units i el món anaven en guerres, més guerres i crisis econòmiques, nosaltres forjàvem un país millor. Al final, res de res, tot acaba definit segons la premsa, que marca tendències”.   Després dels dubtes inicials, Álvaro Enrigue agafa ritme, tot i que divagui i li surti erudició en les continues frases circumstancials que empra com reforç en el discurs: “Aquest llibre explica una història familiar. En part, la del meu avi metge, nat a Autlán, la vila del guitarrista Carlos Santana. Va muntar la seva  clínica, va tenir èxit i fou reclamat a DF pel Govern. Allà ho va passar just, just. Explicava el meu pare que, un matí, en aquell piset petit per a tanta família, en sec, truca un oncle meu. Apareix amb una senyora rossa ben maca i amb María Félix, fixa-t’hi. Mudats amb frac, barret de copa, vestits de nit, acabada la festassa. Venien a esmorzar i a la taula, vet aquí, sorgeixen davant del pare viandes que ni tan sols sabia de la seva existència, es va obrir un altre món per a ell. Aquesta anècdota personal em va impressionar. A mi, un post-68 esquerranós”,   María Félix, el gran mite etern, el femení mexicà, “aquells ulls tèrbols i indecents” –definició d’Herralde- que apareixen a la portada de Decencia. A partir d’aquí, Enrigue ( quants cops al dia li canviaran la ‘g’ del cognom per una ‘q’ més comuna?), es llença i “pretenc veure el segle XX mexicà per esbrinar com coi hem arribat aquí, fins aquesta bogeria que ens sorprèn tant com a vostès. En aquesta demència que aplega sobrevivents de la guerrilla amb els policies que els van torturar en nous càrtels, quina cosa tan, tan estranya”.  I seguint, una altra frase-sentència d’Herralde (l’escriptor sempre recicla”), Enrigue subratlla que Longines Brumel, protagonista d’aquesta novel·la, és oncle en la ficció d’Aristòteles, ja conegut des de La muerte de un instalador, el treball que va atraure l’atenció de la bona crítica. I Álvaro, a qui li agradin els tombs del destí, resulta que va acabar de donar els darrers tocs a Decencia “en el mateix bloc d’apartaments on vivia l’amant del meu tiet, una colònia modernista construïda els anys 20”. Si us plau, no li demanem a l’autor gaire reflexions: “Un escriu com pot, cada cop tinc menys teories i no les cerquin aquí. Tampoc polítiques sobre l’esdevenidor de Mèxic. Tornarà el PRI al poder per condemnar els pèssims usos del govern, ja endèmics, estigui qui estigui dalt. Mèxic és un pobre país al que no importa quant fort l’esprems, sempre continua donant. A més, allà tot es negocia. També, és absolutament identificable en tot. No sorprèn en res als mexicans, però és molt  complicat d’entendre per a qualsevol estranger”.    Si això no son vàlides reflexions, doncs, fidel a la seva fama ben guanyada de crear fantàstics aforismes.,,, Segueix Álvaro Enrigue donant sucoses frases curtes, extretes com diamants del carbó: “Les novel·les tracten només del que tracten les novel·les i s’escriuen per a ser llegides. No cerquin més”.   Remat amb la mare i Catalunya. El seu germà gran, Jordi, viu a Barcelona, però a la seva infantesa, “Catalunya era un territori mític, no gaire ben dibuixat.  El Barça era una samarreta penjada perquè aleshores no existien ni transmissions, ni res d’això. La meva identitat catalana es resumeix a un autògraf emmarcat d’en Johan Cruyff que ens envià un familiar. L’avi era un refugiat republicà que decidí tallar arrels a l’optar per l’exili. L’escoltàvem parlar en un idioma ben estrany, el català, cada diumenge quan trucava per telèfon a la seva família d’aquí, però Mèxic i Espanya eren dos móns que, a sobre, trigaren molt a reprendre les seves relacions diplomàtiques. La globalització acaba de començar i allò era una altra cosa. És com la nostàlgia que, de vegades, diuen alguns, supura la meva obra per aquell Mèxic tronat i disfuncional, més autèntic, però ja passat”.