Álvaro Mutis, Premi Cervantes de Literatura i un dels escriptors llatinoamericans de major prestigi, ha visitat la seu de Casa Amèrica Catalunya a Barcelona, on passa uns dies després d'haver recollit a Santiago de Compostel·la el Premi Rosalía de Castro que atorga el PEN Club de Galícia. Mutis, colombià de naixement i resident a Mèxic des de fa dècades, alaba en la següent entrevista el paper de Casa Amèrica Catalunya com altaveu de les cultures iberoamericanes, però es mostra molt desanimat per l'evolució de la humanitat.
Interpel·lat per la seva sequera productiva dels últims temps, Mutis, de 85 anys d'edat, nega haver-se proposat no escriure. "Senzillament, no se'm dóna, ja vindrà... Sí, ja vindrà", vaticina l'artífex de Maqroll el Gaviero, un dels personatges més importants de la literatura llatinoamericana contemporània.
Álvaro Mutis, Premi Cervantes de Literatura: “Casa Amèrica Catalunya manté viu l'esperit americà en aquest procés de dissolució en què estem submergits”
Quina opinió li mereix el treball d'institucions com Casa Amèrica Catalunya?
En el món que vivim una institució com aquesta és indispensable. És molt important que hagi una presència d'Amèrica a Espanya, i una presència d'aquesta mena, de les manifestacions de l'esperit llatinoamericà viu, en una institució com aquesta. Perquè el món s'està destruint, ja gairebé no n'hi ha, de comunicació autèntica. Hi ha tota classe de comunicacions mecàniques, automàtiques, però no és l'ànima dels pobles el que es comunica amb els altres pobles. Aquesta Casa està justament feta per comunicar l'ànima d'Amèrica, el que som nosaltres, que estigui present a Espanya. I a Espanya amb preferència i importància primordial sobre un altre país. Em sembla molt important l'existència de la Casa Amèrica, té un gran sentit.
Aquest esperit llatinoamericà s'està perdent en aquest segle XXI tan trepidant i globalitzat?
S'està perdent arreu del món el caràcter, la idiosincràsia, l'ànima secreta dels països, s'estan esborrant tots. Gairebé ja no sabem on som ni qui som. Però, precisament, una institució com aquesta està feta perquè es mantingui viu l'esperit d'Amèrica i els seus països en aquest procés de dissolució en què estem submergits.
És pessimista?
Del tot. Crec que anem molt malament, per un camí molt dolent. Ens esperen experiències terribles.
Què és el que més el preocupa?
Tot. La falta de seguretat i, precisament, la falta de comunicació humana. No a través d'aparells i mecanismes, no... D'un esperit amb un altre, això ja gairebé no existeix. Ens estem disgregant.On prodríem trobar una llum d'esperança? Perquè els avenços tecnològics són imparables...
Potser és que l'ús que els hi donem no és el més apropiat?
Aquest és el gran pecat: que l'ús que se n'està fent és el més negatiu i el que més destrueix la verdadera comunicació humana. Sóc molt pessimista.
Caldria, així doncs, recuperar el contacte humà?
Exactament. I humanitzar els aparells, no convertir-nos nosaltres mateixos en un aparell més. Sembla tot molt contradictori perquè ara es viatja més que mai i viatjar permet conèixer més... Però la gent viatja sense ànima, sense aquesta curiositat típica de l'ésser humà, com a ninots, com a titelles!
Hi ha massa cànons preestablerts i falta iniciativa personal?
Exacte.
Aquest estat d'ànim influeix en el fet que no hagi escrit res als darrers anys?
A cada estona tinc idees, em ve al cap un incident, una experiència de Maqroll el Gaviero, o el tema d'un poema, però no escric pas. I no perquè m'hagi proposat no escriure. Senzillament, no se'm dóna, ja vindrà... Sí, ja vindrà.
Com veu aquesta onada de violència que pateix Mèxic?
Miri, hi estic vivint, hi estem vivint (diu mirant a la seva dona, present en l'entrevista), a Mèxic. Llançar avui dia una opinió personal sobre aquesta situació és per a mi impossible, no puc.
Per què?
Vostè ho sabrà concloure perfectament: jo hi visc, allà.
