Casa America Catalunya

Saben quina era la capital de l'Alt Volta, avui Burkina Faso? El Toni tampoc no ho sabia. Crec que va ser l'única vegada que el vaig guanyar al joc de les capitals. El joc amenitzava les deu hores de ruta amb cotxe de Cartagena a Barcelona mentre al radiocasset sonaven les cançons de Triana.

Argentina, capital? Buenos Aires. Colòmbia, capital? Bogotà. Xile, capital? Santiago. Nicaragua, capital? Managua ... Poc imaginava el meu nou amic, aquell estiu del 78, que anys més tard recorreria aquells països desenes de vegades i que viuria en alguns d'ells com a corresponsal de TVE.

Feia poques setmanes que ens havíem conegut. Ens va unir el servei militar, la mili, però sobretot el periodisme i les ànsies de llibertat dels que vam ser adolescents durant la transició. I allà estàvem, vestits de mariners, ratllant els dies al calendari i comptant els que faltaven per tornar a casa i a la facultat de Bellaterra.

A Cartagena els dies eren calorosos i les nits fredes. I els caps de setmana la joventut ballava en discoteques al ritme de ‘Aplauso’, aquell programa de TVE presentat per José Luis Fradejas. I així es va forjar l'amistat entre dos tipus molt diferents. Un, callat i introvertit. L'altre, extravertit i parlant pels colzes. Era la seva millor arma, i sempre ho ha estat: la paraula. Amb la paraula era invencible. Amb la paraula jo l’he vist guanyar-se la confiança dels comandaments militars, convèncer professors que mereixia millor nota, crear ponts de diàleg entre enemics irreconciliables i, com no, aconseguir els favors de les noies.

Els que durant tots aquests anys han treballat amb ell a Casa Amèrica saben del que parlo. Toni ha aconseguit una cosa avui tan escasa com és el consens, que tots estiguin d'acord en un projecte comú. Diàleg i concòrdia són els conceptes que han marcat sempre el seu camí.

El nostre amic argentí Rafa Veljanovich diu que era un tipus que despertava "afecte a primera vista", un d'aquells tipus imprescindibles. Ell, ja ho saben, no era creient, però si algun dia llegeixen que Déu i el diable estan negociant, no dubtin que és obra d’en Toni.

Aquests dies els amics del G-4 (Pere Cullell, Francesc Cruanyes i un servidor) hem plorat la seva marxa, i hem rememorat episodis de les nostres trobades. Una cosa sempre hem admirat d’en Toni, la seva capacitat per enaltir els seus èxits professionals i familiars fins a l'exageració.

Permetin-me que torni a citar Rafa Veljanovich quan em deia que "el millor que té Toni és l'entorn familiar”. Toni no mentia quan qualificava de meravellosa a la seva dona, a Mari Àngels. I tampoc mentia quan enumerava les virtuts de la seva princesa, la seva filla Amanda.

Amanda, sí, el nom de la protagonista d'aquella cançó de Víctor Jara, el cantautor assassinat per la dictadura de Pinochet. Toni era un home de pau, de diàleg, però mai va renunciar als seus orígens ni als seus principis.

Parlava amb orgull de Ràdio Obrera, l'emissora del sindicat Comissions Obreres on vam començar la nostra carrera radiofònica. Després va arribar aquest llarguíssim currículum de càrrecs i corresponsalies. Va ser corresponsal de TVE a diversos països de l'Amèrica Llatina entre el 1988 i el 1990, i més tard va ocupar després diversos càrrecs de responsabilitat a Ràdio Nacional i TVE a Catalunya i les Balears.També va ser director de continguts i informació del Fòrum Internacional de les Cultures 2004.

Però, abans que res, en Toni era una bona persona, un bon tipus, un d'aquests tipus imprescindibles que diu Rafa. Un tipus que, a més, mai va tenir la necessitat d'amagar les seves simpaties polítiques, culturals, musicals i esportives.

Ens queda el consol que ha tingut una vida plena, que va tenir la fortuna de conèixer, estimar i fer amistat amb aquells personatges que vam estudiar a la facultat, com García Márquez, com Eduardo Galeano o com Mario Benedetti. Ara està ja amb ells, i també amb Fidel Castro, l'assignatura pendent que em deia fa poques setmanes, el dirigent a qui no va poder entrevistar.

La Casa Amèrica. Aquí està el seu llegat. Llatinoamèrica, el seu gran amor, ja està una mica més a prop gràcies a ell. Fa uns mesos va fer el seu últim viatge a aquesta pàtria que portava al cor. Em va trucar des del poble més recòndit del Xile austral, gairebé des de la fi del món. Estava en una mena de cabana contemplant les estrelles. Em va dir que no era un comiat, però els dos sabíem que ho era.

Li vaig preguntar per la capital d'Alt Volta, avui Burkina Faso. Ja la sabia: Ouagadougou. Li vaig dir que fins aviat i que ens veuríem a la tornada. Es va quedar mirant les estrelles mentre escoltava una cançó de Serrat. Vaig pensar que el meu amic era realment un somiador; potser l'últim somiador.