La primera edició del LATcinema Fest. Festival de cinema llatinoamericà a Barcelona ha permès comprovar la bona salut del setè art generat al continent, malgrat les grans dificultats de producció a sortejar i els obstacles que n'impedeixen l'accés als circuits comercials.
Al costat del mural Amèrica XXI instal·lat a Casa Amèrica Catalunya parlem amb els cineastes que van venir a Barcelona a presentar les seves pel·lícules al LATcinema Fest. José Pablo Escamilla (Mostro; Mèxic); Macha Colón (Perfume de gardenias. Puerto Rico); Diana Montenegro (El alma quiere volar. Colòmbia), i Sergio Ramírez (1991. Guatemala) coincideixen: el cinema llatinoamericà actual és de resistència.
08/04/2022 / Barcelona
Balanç del LATcinema Fest: El cinema llatinoamericà resisteix
“Quan el cinema llatinoamericà no ha estat un acte de resistència? És molt, molt més difícil produir a l’Amèrica Llatina”, remarca d’entrada Macha Colón. “El cinema a l’Amèrica Llatina s'ha tornat un acte de resistència ja que resulta difícil i car”, afegeix Sergio Ramírez.
José Pablo Escamilla posa com a exemple d'aquest cinema de resistència la seva pel·lícula Mostro, autogestionada i autofinançada per un petit grup d'amics reunits al Colectivo Colmena. “Està creada amb molts valors que no són norma a la indústria del cinema, que és molt jeràrquica, d'egos... Al Colectivo Colmena treballem de manera més horitzontal. Mostro és una pel·lícula vocacional, que no té interès econòmic i que ens ha fet feliços com mai, ens dóna sentit, professionalment i existencialment”.
El cineasta mexicà explica que Mostro reflecteix també “la societat de consum, on els productes tenen més valor que les persones”, tot incidint en l'altre gran vector que defineix el cinema de resistència llatinoamericà: els seus continguts.
Un espai de resistència
"El cinema llatinoamericà és un espai de resistència i alliberament", afirma Diana Montenegro. “Durant dècades l’Amèrica Llatina ha resistit davant de les desigualtats a través del cinema i especialment les seves directores han posat un segell i una signatura al cinema internacional. A Colòmbia en particular passen coses que no semblen reals. Sense el cinema no tindríem possibilitat de descriure aquesta realitat tan turbulenta i emocionant”.
Sergio Ramírez, per la seva banda, destaca una paradoxa: la manca de suports facilita “la llibertat d'abordar les temàtiques que ens agraden, que les pel·lícules siguin més profundes i que promoguin la discussió fora i dins de les nostres fronteres”. Tot plegat lamentant que a Guatemala resti pendent el suport a la cultura. “L'estat encara no s'ha adonat de la importància i la projecció del nostre cinema”.
El llimb porto-riqueny
Macha Colón s'adhereix a aquestes reflexions subratllant el llimb en què es troba Puerto Rico i que determina el contingut i la producció del cinema de l'illa caribenya. “Quan aspirem a fons econòmics, per als europeus som nord-americans i per als Estats Units som caribenys o llatinoamericans”, explica, tot i que el suport dels EUA ha millorat després del pas del devastador huracà Maria per l'illa el 2017.
“Cultural i històricament, els porto-riquenys han emigrat als Estats Units per la facilitat en ser colònia. Això ha creat uns enllaços culturals ben forts. La cultura porto-riquenya és al naixement del hip-hop, a la salsa, en tantes coses... Cal admetre aquesta experiència d'estar i anar als Estats Units i de consumir cultura americana. Fer cinema porto-riqueny, amb el pressupost que sigui, és un repte grandíssim perquè molta gent ens compara amb les pel·lícules americanes”, afegeix.
Pel que fa a la seva òpera prima Perfume de gardenias, film inaugural del LATcinema Fest, la polifacètica directora la qualifica de “pel·lícula caribenya amb greix tropical”. “És una barreja dels paisatges que formem el Carib. No només som platja o festa, som una varietat de coses. El Carib és ple de contradiccions”, subratlla.
Cinema autèntic
“El cinema llatinoamericà és autèntic, ens permet escapar de formats uniformes i homogenis com els plantejats per plataformes com Netflix”, assenyala Diana Montenegro.
“Des d'Europa es pensa que el cinema llatinoamericà només aborda temàtiques ètniques o de desigualtats socials quan tenim universos igual de complexos on hi caben històries de terror i drama encara que el teló de fons del contingut social i polític sempre estarà”, manifesta la directora colombiana, que va estudiar cinema i va residir a Barcelona uns anys.
“Hi ha una etiqueta del que s’espera del cinema llatinoamericà. Això em sembla summament conservador i perillós perquè no permet el seu creixement”, redunda Macha Colón. Tot i que Sergio Ramírez es mostra més optimista: “El cinema llatinoamericà actual explica les històries del nostre dia a dia, temàtiques socials i de drets humans. És en un gran moment”.
"M'agrada pensar que la inquietud europea pel cinema de l'Amèrica Llatina és per apropar-se i aprendre d'aquesta diferència i de les resistències que es donen a la regió", diu Escamilla, que conclou: "A Mèxic estan molt clars els conceptes de resistència i solidaritat, valors molt anticapitalistes que aprenem dels pobles indígenes. Després de la pandèmia tenim més consciència i ens diem: OK, com ho hem de fer a partir d'ara?”
Festival organitzat amb el suport de la Diputació de Barcelona.
