Continuació de l’entrevista concedida per Cristina Banegas a Casa Amèrica Catalunya. La gran senyora del teatre argentí i directora d’escena del recital Del Amor que el poeta Juan Gelman i el Mederos Trío presentaran dimarts, 28 de setembre, a L’Auditori de Barcelona continua desgranant les seves vivències d’anys i panys amb l’enorme creador, potser el millor poeta viu de l’actualitat. Quatre dècades d’íntima amistat donen per molt. La nostra Fundació tindrà l’honor d’organitzar i estrenar un espectacle únic que tant de bo, en desig de Banegas, arribi a Buenos Aires, a l’Argentina, i a altres molts escenaris, cors i ànimes.
28/09/2010 / Barcelona
Banegas: “Tant de bo Barcelona fos el començament d’una gira amb Gelman, Mederos i el recital Del Amor” (i 2)
Poc li costa a La Banegas recordar. És como si fos ahir, “vaig conèixer Gelman als 14 anys, llegint el seu llibre Gotán, tango a l’inrevés. Me’n recordo que el passava a les companyes del Liceu, tot entusiasmada en la seva lectura. Era l’any 62 i el professor de Literatura, un reaccionari, em va fer fora de classe per revolucionària. Tal com entrava ell a l’aula, sortia jo per la porta. Després, el vaig conèixer de veritat a casa de Paco Urondo, poeta assassinat per la dictadura. Allà fèiem trobades entre el Sargent Pepper’s dels Beatles i l’àlbum Madrugadas de tangos, fet pel Tata Cedrón…”. D’altra banda, Rodolfo Mederos no hi té aquest vincle afectiu amb Cristina: “A ell l’admiro com artista, tanmateix. És un dels tres millors bandeonistes de l’Argentina, al costat de Néstor Marconi i Leopoldo Federico. No comparteixo, malgrat respecti, la seva idea de que el tango ha mort. Ell no hi està d’acord amb les transformacions que porten els nous temps als gèneres. Per mi, mentre existeixi el Río de la Plata, hi haurà tango. És el riu més ample del món. Mentre existeixin a les seves vores, dos països tan similars com l’Argentina i l’Uruguai en la seva sensibilitat, dues ciutats com Buenos Aires i Montevideo a les que el riu aplega com a fons inesgotable de poètiques i estètiques, el tango continuarà, ja convertit en patrimoni universal de la Humanitat. Gaudeix de molt bona salut, tot i que el creuin amb música electrònica o experimentin amb ell”. Parlant d’experiments, hi haurà continuïtat després de Barcelona per Del Amor?: “Segur, enregistrarem un DVD i es realitzarà per televisió, pel que quedarà immortalitzat. Si això vol significar el començament d’una gira, ja ho veurem. Dependrà de diversos factors: Els compromisos i agendes de cadascú, la salut d’en Juan, les ganes.... És clar que seria fantàstic portar-lo a Buenos Aires, per exemple, o veure’ns a altres llocs de l’Argentina o del món o s’apreciarien aquests versos i aquesta música. Veure’l a Buenos Aires seria veure’l al seu entorn natural. Cada cop que Juan ve a l’Argentina significa un espectacle cultural extraordinari”. I aquí exploten ja les emocions de Cristina Banegas en puro sentiment i afecte: “La poesia de Juan Gelman ha estat una bandera tota la meva vida. He recitat els seus poemes a l’entrada de la ESMA al bell mig de la dictadura, amb els mariners apuntant-me amb les seves armes darrere de la tanca, a escassa distància. Els he llegit a la Plaza de Mayo, al costat de les Madres i Abuelas. He fet espectacles de les seves obres, com Salarios del impío o País que fue será. Quan vaig a Mèxic D. F., soc hoste de Mara Lamadrid, la seva esposa, una dona extraordinària. És un honor humà conèixer-lo, conèixer la seva profunda intel·ligència, el seu profund humor... Vaig estar al Sindicat de la Premsa vetllant les despulles del seu fill Ariel quan per fi va ser localitzat després de llargs, llargs anys desaparegut durant la dictadura....”. I arribats fins aquest punt, no cal dir res més. Silenci. Es fa una pausa còmplice entre Cristina i entrevistador. Pausa de respecte, de no anar més enllà. Tornem a centrar-nos en l’activitat de la dama, hiperactiva com sempre en el 2010. Premiada amb Medea al teatre, premiada amb la sèrie televisiva Trátame bien en la que encarna a una psicoanalista, al costat de Cecilia Roth, incansable en el seu El excéntrico de la 18 on forma talents: “Treballo molt i m’agrada molt treballar, tot i que cada cop senti més pànic escènic. Tota la meva carrera ha estat de risc, de viure-la a punt de precipici, de fugir cap endavant amb molt teatre alternatiu. Me la jugo cada cop més i més”. També quan es fica a la pell del director d’escena?. “El dia de l’estrena no sé on posar-me, em quedo descol·locada i em perdo. No abandono als meus companys, naturalment, però em resulta molt diferent a viure-ho com actor. En el cas de Del Amor, li espero un bon destí. Tan bon punt arranqui, tindrà la seva pròpia vida. A partir de que vegi a Juan i a Rodolfo dalt de l’escenari, ja fluirà tot perfecte, segur”. I segur que resultarà inoblidable gaudi per a l’ànima dels afortunats presents a L’Auditori.
