Casa America Catalunya

Per Ramon González, traductor, editor i responsable de literatura de Casa Amèrica Catalunya.

Com és conegut, en el decurs dels anys seixanta del segle passat, Barcelona es va convertir en un dels centres – per no dir el centre – de la difusió de la literatura llatinoamericana al món. Havia a Barcelona una agència literària amb molta influència, editorials potents dirigides per professionals amb bon gust i una certa predisposició davant tot allò que és nou. I tot plegat de res hauria servit si bona part dels escriptors llatinoamericans no haguessin considerat Barcelona un lloc raonable on viure, escriure i publicar; però el cert és que, malgrat la dictadura, molts d’ells –Vargas Llosa, García Márquez, Donoso– van decidir d’establir-se aquí i no en qualsevol altre ciutat espanyola o europea.
No pretenc entrar en els detalls d’aquest fenomen – per a més informació, els remeto a l’esplèndid "La llegada de los bárbaros", de Joaquín Marco i Jordi Gràcia (Editorial Edhasa), que poden consultar lliurement a la biblioteca de Casa Amèrica Catalunya - però sí volia reflexionar breument sobre un fet que resulta una mica pertorbador: ¿per què la capital de la literatura llatinoamericana no era aleshores, ni probablement tampoc avui, una capital geogràficament llatinoamericana? Es pot objectar – i amb no poca raó - que el DF, Buenos Aires i fins i tot La Habana han jugat aquest paper llargament; també Caracas va disposar d’un instrument de difusió editorial molt eficaç. Però la realitat és tossuda i sovint difícilment comprensible, i el cert és que, tot i el llarg camí recorregut des d’aquells anys del boom, per a que un escriptor llatinoamericà d’avui sigui traduït a l’anglès, francès o alemany, ha de procurar publicar abans a una editorial espanyola. Però encara més: les opcions d’un escriptor de la Tierra del Fuego per ser llegit a Tijuana són molt majors si abans ha comptat amb el vist-i-plau de la indústria editorial espanyola. ¿S’imaginen que un autor dels Estats Units no tingués la seguretat que el llegiran al Canadà sense la benedicció d’una remota empresa editora de Londres? Doncs bé, això és el que els hi succeeix als escriptors llatinoamericans.
En tot cas, i per ajustar-me a l’assumpte que ens ocupa, ¿què pot fer Barcelona, la seva indústria, les seves institucions, per facilitar el tràfic d’idees i textos entre els països llatinoamericans, i entre aquests i Espanya, i fins i tot Europa?. Cal ser moderadament optimista pel que fa a la indústria. Barcelona continua essent la seu de les principals agències literàries del món hispà, del primer grup editorial en llengua castellana i d’algunes llibreries de referència; a més, molts escriptors llatinoamericans segueixen venint a Barcelona per escriure mentre exerceixen de docents o de corresponsals d’algun periòdic, tradueixen literatura d’altres llengües, escriuen en mitjans o, en el millor dels casos, viuen dels seus propis llibres. Cert és que Barcelona ha perdut part del seu pes específic
–en benefici de Madrid, en algun cas; en d’altres, de les capitals llatinoamericanes a les que m’he referit abans- però em sembla que el seu paper continua estant ineludible.
D’acord, em diran. Però, ¿què hi ha de les institucions publiques, que han de garantir un intercanvi que actuï al marge de les motivacions econòmiques de la indústria; les que han de fer front, en el cas català, a la presència de més de mig milió de ciutadans llatinoamericans al seu territori? D’una banda, hi ha la magnífica tasca de les biblioteques municipals, que, a més de millorar els resultats de qualsevol campanya de promoció, operen en àmbits de gran importància social gràcies a la seva estesa xarxa –n’hi ha gairebé cent seixanta només a la província de Barcelona–. Com a exemple tenim el carnet de soci d’aquestes biblioteques, que va permetre molts llatinoamericans demostrar la seva perllongada estada a Espanya durant el període de regularització. També hi són les universitats, que actuen en un plànol diferent però que també acompleixen la seva tasca en rebre centenars de professors i estudiants procedents de Llatinoamèrica i dedicar programes especialitzats a la cultura americana. ¿Però què han de fer les institucions especialitzades que tenen com a objectiu específic aquesta tasca de difusió cultural, com és el cas de Casa Amèrica Catalunya, institució en la que, a fi de comptes, hi treballo?
Una bona manera de respondre a aquesta pregunta seria repassar la trajectòria de la institució en els darrers mesos. A tall d’exemple, durant 2005 han pronunciat conferències, presentat llibres o ofert xerrades a Casa América Catalunya Juan Abreu, Rolando Sánchez Mejías i Jorge Ferrer, cubans; Edmundo Paz Soldán, bolivià; Rodrigo Fresán, Nora Catelli i Edgardo Dobry, argentins; Juan Gabriel Vásquez, colombià; Jordi Soler i Juan Villoro, mexicans; Ana Nuño, veneçolana; Nicole d´Amonville Alegría, de Costa Rica; Leonardo Valencia, equatorià... Però hi ha una segona resposta que ha de ser més meditada i compromesa: una institució com Casa Amèrica Catalunya ha d’encarregar-se de difondre la cultura llatinoamericana a Catalunya, d’acord, però ha de fer-ho mirant de solucionar, fins on pugui, la situació descrita anteriorment. Això és, intentant construir –tot i que modestament– els canals que permetin a la literatura llatinoamericana voltar per tot el continent sense dependre en exclusiva de la indústria espanyola. I això només és possible mitjançant la creació d’un teixit que aplegui institucions, editorials, agències i mitjans de comunicació que, conscients que els interessos respectius poden ser divergents, han d’esforçar-se en comú per l’objectiu compartit. I Casa Amèrica Catalunya potser hagi de ser el mediador d’aquest procés i més ara, quan les noves tecnologies, la immigració i la transversalitat de les identitats permeten no vincular de forma necessària un projecte cultural a la vella idea de nació. Barcelona pot continuar com a ciutat de referència en la literatura llatinoamericana, però de manera inequívoca ho haurà de ser d’una altra forma. Perquè potser arribi el dia en que els autors de la Tierra del Fuego voltin per Tijuana sense gairebé adonar-se com hi han arribat.