D’aquí a poques hores, una de les grans incògnites de la política llatinoamericana s’haurà esclarit i coneixerem el nom del vencedor de les eleccions generals bolivianes i, potser, el del futur president. I dic potser perquè només si un dels candidats obté la meitat més un dels vots en joc podrà autoproclamar-se president la mateixa nit de les eleccions. En cas contrari, cosa bastant probable, seran les aliances dels partits les que determinaran en qui recau la presidència. Avui el dilema es troba entre Evo Morales, convertit cada vegada més en un símbol de l’antiglobalització, i Tuto Quiroga, el gran valedor del neoliberalisme a Bolívia i l’home de les transnacionals i l’ambaixada nord-americana. De prop, però, les eleccions bolivianes es presenten carregades de matisos que cal analitzar detingudament...
Bolívia: els desposseïts aixequen la veu (per Josep Maria Deop)
1.- La supervivència de la classe política tradicional.
Després de les massacres d’abril del 2000 (“Guerra de l’Aigua” a Cochabamba) i d’octubre del 2003 (“Guerra del Gas” a La Paz i El Alto) ja res ha tornat a ser el mateix en un país dominat per unes estructures socials heretades directament dels temps colonials. En pocs anys el vell sistema polític s’ha vist sacsejat per la irrupció en escena de les classes més marginades, encapçalades per dos veritables outsiders de la política boliviana: Felipe Quispe, més conegut com el “Mallku”, i Evo Morales, bregat a la zona cocalera del Chapare i una autèntica “bèstia negra” per a les elits bolivianes. Al cap dels anys, el primer ha perdut bona part del seu carisma i ho té difícil per tornar a repetir l’exitós paper de les eleccions de l’any 2002, mentre que el segon ha sabut aplegar al seu voltant les restes del naufragi de la vella esquerra tradicional i l’emergent moviment indigenista, fortament arrelat a les valls i les selves de Cochabamba. Si en algun moment va semblar que el “Mallku” i Morales podrien construir una aliança amb possibilitats, avui aquesta opció és més llunyana que mai. Amb tot, però, ambdós comparteixen un mateix esperit: el repudi del vell sistema polític i la seva voluntat de “refundar” l’Estat bolivià.
Però malgrat les aparences, la força dels moviments populars bolivians és limitada o, per dir-ho d’una altra manera, la capacitat de supervivència de la vella classe política sembla ser il·limitada. Tot i el fort desgast que van suposar les dimissions de Gonzalo Sánchez de Lozada (després d’un reguitzell de morts) i de Carlos Mesa, molts dels diputats que integraven la coalició governant (MNR, NFR i MIR) s’han integrat sense cap mena de problemes en els nous partits creats per mirar de sortir del pas: PODEMOS (Poder Democrático y Social), que recull les restes de l’ADN del dictador Hugo Bánzer, i UN (Unidad Nacional), que fa el mateix amb el MIR de Jaime Paz Zamora. El primer està encapçalat per Tuto Quiroga, un home que va governar el país durant uns mesos després de la mort d’Hugo Bánzer, ja que havia estat el seu vicepresident durant quatre anys sota el govern d’ADN (un govern conegut com la “pegacoalición”, és a dir, la coalició dels que només busquen un lloc on col·locar-se, ja que en total, van ser quatre els partits que la van integrar: la governant ADN, el MIR, la UCS i CONDEPA, deixant sol en “l’oposició” a l’MNR). El segon, liderat per en Samuel Doria Medina, un històric del MIR que ha trencat amb la seva formació de tota la vida, i que va ser un dels artífexs del procés de “capitalització” dels anys 90, és a dir, de la venda massiva de totes les empreses estatals (curiosament, una d’aquestes empreses, dedicada a la producció de ciments, és avui propietat seva i l’ha permès esdevenir un dels empresaris més rics del país). Tant l’un com l’altre sobreviuran a la crisi del vell sistema polític i hauran demostrat, una vegada més, la inesgotable capacitat de supervivència de les elits llatinoamericanes, tot i el seu imparable desprestigi social. De fet, un d’ells, en Tuto Quiroga, té serioses possibilitats de proclamar-se president.
2.- El president: un indígena o un home de l’elit blanca.
Aquesta és la disjuntiva bàsica que se li presenta a la població boliviana. I no és pas una disjuntiva senzilla. El rerefons de la disputa electoral és eminentment ètnic, que a Bolívia també vol dir “de classe”. Evo Morales es indígena, d’origen aimarà, i això significa que és hereu directe de segles d’humiliacions, vexacions i explotacions. Morales és més un símbol que “un polític a l’ús”, però ha estat el veritable catalitzador del cansament de la societat boliviana amb el sistema polític tradicional. De fet, l’esquerra tradicional boliviana –les restes dels abans poderosos Partit Comunista Bolivià i del sindicat Central Obrera Boliviana- ha pogut renovar el seu discurs gràcies a l’aliança amb l’indigenisme d’Evo Morales. L’elecció del candidat a vicepresident, Álvaro García Linera, un intel·lectual blanc que havia militat en l’MRTK (Movimiento Revolucionario Tupaq Katari), exemplifica l’abast d’aquesta aliança entre l’indigenisme de les poblacions històricament marginades i les tesis socialistes i comunistes de les elits. La tria del nom per al partit de Morales, MAS (Movimiento al Socialismo), és, en aquest sentit, força clarificadora.
Convé aclarir, però, que al naixement del Morales com a símbol dels oprimits també ha contribuït –i de quina manera!- l’elit boliviana, que l’ha convertit des de la seva elecció com a diputat en l’ase de tots els cops. Empresonat, ferit per la policia, portat als tribunals... Morales ha anat aguantant totes les envestides d’una forma que l’ha catapultat al lideratge de les forces populars que volien transformar el sistema. En aquest procés, Evo Morales s’ha guanyat el suport –sincer o forçat- de les velles elits de l’esquerra, que són conscients que només amb ell podran accedir al poder.
L’esforç dels dos partits tradicionals que suposen el principal obstacle de Morales, PODEMOS i UN, se centra en presentar Morales com un home “poc preparat”, amic de Fidel Castro i Hugo Chávez, i incapaç de “generar llocs de treball”. I és un esforç que, probablement, doni els seus fruits el dia 18. El suport directe que la candidatura de Quiroga està rebent de les grans fortunes del país –vinculades directament a les transnacionals que n’exploten els recursos naturals i a l’ambaixada nord-americana- es tradueix en campanyes massives a la televisió, la premsa i la ràdio. La presència mediàtica de les candidatures de Quiroga i Doria Medina és molt superior a la de Morales, que, per expressar-ho gràficament, lluita amb uns mitjans “més artesanals”.
I si bé és cert que Doria Medina ha negat constantment que vagi a pactar amb cap dels seus principals adversaris, sembla evident que es tracta d’una simple estratègia electoral dirigida a recollir els vots de tots aquells bolivians –i no són pocs- que no desitgen un país polaritzat. És una estratègia que pot resultar efectiva i, alhora, demolidora, per a les aspiracions del MAS, perquè, si les coses no canvien molt, Doria Medina serà qui atorgui la presidència a Quiroga.
Per a que Evo Morales assolís la presidència hauria d’obtenir el 51% dels vots, una xifra bastant improbable. En canvi, Tuto Quiroga en tindria prou amb un resultat digne –un 30 o 35%- per aliar-se amb en Doria Medina –entre un 10 i un 15%- i proclamar-se president. La presència d’altres partits seria merament testimonial, com la de l’MNR, que ha decidit “suïcidar-se” en aquestes eleccions tot esperant temps millors (els seus dos grans líders, Sánchez Berzaín i Sánchez de Lozada, van fugir als Estats Units després de la “Guerra del Gas”), però el que és evident és que el MAS no tindrà cap aliat natural al Parlament (en tot cas, els tres o quatre diputats que pugui obtenir el MIP –Movimiento Indígena Pachakuti- de Felipe Quispe, però ni això sembla segur).
Vistes així les coses, tot sembla indicar que Tuto Quiroga serà el nou president de Bolívia, per bé que no serà el candidat més votat. És probable que la mateixa nit de les eleccions Evo Morales celebri la seva victòria –per un 40 o 45% dels vots- i faci una crida a respectar la decisió del poble bolivià, però paral·lelament, Quiroga insistirà que –amb la llei a la mà- serà el Parlament qui decideixi el nou president, cosa que donaria pas a l’aliança PODEMOS-UN. La incògnita es troba en saber com reaccionarà el MAS al que probablement es viurà com un nou robatori de les elits a la voluntat sobirana del poble. No és fàcil predir-ho, però és evident que tant un bàndol com l’altre s’acusaran mútuament de no respectar les normes democràtiques i de conduir el país a l’abisme.
3.- La propietat dels recursos naturals.
La importància de les eleccions bolivianes ve determinada per les immenses reserves d’hidrocarburs que, en els darrers anys, s’han trobat a les terres del sud i l’est (justament les terres que van quedar fora de l’explotació colonial i que històricament havien estat oblidades per les elits de La Paz i Sucre, concentrades en l’explotació d’unes mines que, avui, s’han exhaurit pràcticament). La preocupació del govern nord-americà per la possible ascensió d’Evo Morales al poder no es deu tant a la seva simpatia per Hugo Chávez com a que pugui incrementar els impostos que paguen les grans transnacionals que operen al país. El gas bolivià, que segons els projectes de Tuto Quiroga, hauria de viatjar cap a Xile i després a Califòrnia, és el principal objectiu, però tampoc cal oblidar les prospeccions de petroli (Repsol és la propietària de l’antiga companyia estatal YPFB) i les “possibilitats” que per a les grans transnacionals de l’alimentació ofereixen les terres de les planures orientals per als monocultius transgènics -com la soja o l’oli- i per a la ramaderia intensiva. Aquestes terres es troben en mans de les elits de Santa Cruz –molts d’ells descendents de croats i serbis arribats durant el segle XX i, per tant, poc relacionats amb les elits de La Paz i Sucre-, que són les que han impulsat un moviment autonomista que flirteja amb una possible independència de les terres orientals. La falsa dicotomia que plantegen és: “l’occident és salvatge i indòmit, és la misèria i la pobresa; nosaltres som el pol del desenvolupament, del mirall europeu, de les noies boniques (i bonic, a Bolívia significa “blanc”) i del progrés”. Una dicotomia, és clar, que no resistiria cap mínima anàlisi històrica o econòmica, però que té la seva eficàcia en l’imaginari col·lectiu, com es veurà a les eleccions del dia 18.
Cal tenir en compte, però, que Evo Morales ha insistit una i una altra vegada que ell no expropiarà les companyies estrangeres i que mirarà d’assolir un pacte que permeti deixar més diners al país (diners amb què, sens dubte, posaria en marxa programes d’educació i sanitat a l’estil veneçolà). Alguns dels candidats de Morales, com el postulat a prefecte de Cochabamba, Jorge Alvarado, fins i tot han treballat per a aquestes companyies (Repsol) i saben perfectament que una expropiació massiva els conduiria a l’aïllament internacional i a una desestabilització que cap d’ells desitja. Si el MAS arribés a la presidència necessitaria els diners dels hidrocarburs per posar en marxa els seus programes socials –que serien exigits amb impaciència per la població- i això el duria, forçosament, a pactar amb les empreses transnacionals. Però això, és clar, només passarà si Morales aconsegueix el 51% dels vots.
4.- Les prefectures.
El dia 18 de desembre Bolívia no només escollirà un nou president, sinó que cada departament del país (en són nou) haurà de votar el seu prefecte, un càrrec que podria equivaldre al dels presidents autonòmics espanyols. Seran les primeres eleccions per a aquest càrrec i, en realitat, han estat acceptades de bon grat per l’elit boliviana no perquè hi hagi una sincera voluntat de descentralitzar l’administració de l’Estat, sinó perquè els suposen una mena d’as sota la màniga. El MAS d’Evo Morales serà sens dubte el partit més votat a les eleccions generals i qui tindrà més diputats al Parlament, però gairebé és segur que no obtindrà ni una sola de les nou prefectures en joc, ni tan sols al seu bastió de Cochabamba, al centre del país.
Això s’explica pel gran poder d’atracció que tenen algunes figures locals que provenen de la vella classe política i que –aparentment trencant amb el passat- han fet autèntics jocs malabars per presentar-se a les eleccions amb la “cara neta”. Els casos més extrems són els dels més que probables prefectes dels departaments de La Paz i Cochabamba: José Luis Paredes, ex-alcalde de El Alto i ara candidat de Tuto Quiroga; i Manfred Reyes Villa, ex-alcalde de Cochabamba i soci de govern de Gonzalo Sánchez de Lozada durant la “Guerra del Gas”. Reyes Villa ha trencat amb la formació que el va catapultar a la coalició de govern, l’NFR, i ha creat un nou partit, l’AUN (Alianza por la Unidad Nacional), un nom que més sembla un sarcasme que no pas una honesta elecció de sigles.
El cas de Santa Cruz, un altre dels departaments més poblats del país i una de les zones on el MAS té menys força també és simptomàtic. El candidat a prefecte és Rubén Costas, un home que ha encapçalat massives manifestacions en favor de la autonomia de les regions orientals (manifestacions que juguen amb el fantasma d’una emancipació definitiva) i que dissimula ben poc el seu racisme de boc gros. D’altres departaments, com Tarija, amb enormes reserves de gas natural, quedaran controlats per homes de l’MNR (Mario Cossío) o relacionats directa o indirectament amb l’antiga ADN del general Bánzer (reciclats en el PODEMOS de Quiroga), com passarà al Beni o a Pando, a les selves del nord del país.
Sembla clar, doncs, que en cas que Evo Morales assolís la presidència la mateixa nit del 18, les diferents prefectures del país continuarien en mans de les velles elits, que amb la cara més o menys rentada, continuarien exercint la seva capacitat de bloqueig polític i econòmic. En el millor dels casos, Evo Morales haurà de comptar amb una disputa constant de competències amb les prefectures, que ràpidament es convertiran en el bastió des d’on practicar una oposició destructiva, desobeint les instruccions del govern de La Paz i atribuint-se competències no cedides.
5.- Els Estats Units.
Parlar de Llatinoamèrica i no fer-ho dels Estats Units és com parlar de l’oceà i no tenir en compte les tempestes. Els Estats Units han assumit des de la Doctrina Monroe un paper tutelar a la regió, que s’ha traduït en constants ingerències, invasions, cops d’Estat i múltiples maniobres destinades a col·locar les seves peces en els llocs clau del poder. I és evident que Evo Morales no és pas de l’estimació personal del president Bush. Segons la divisió del món en “bons i dolents” que darrerament fa l’administració republicana, Morales seria una mena de bandit cocaïnòman i comunista que estaria aixecant els bàrbars indígenes contra l’ordre i la moral representades per Tuto Quiroga i la seva companya en aquestes eleccions, la candidata a vicepresidenta María René Duchén, una periodista blanca que menysprea públicament l’acte de mastegar la coca que practiquen milions d’indígenes i mestissos (l’akulliku), un acte que en molts casos és una veritable reivindicació identitària (com quan el practicaven els diputats del MAS i del MIP al Parlament, cosa que feia posar els pèls de punta als diputats “tradicionals”).
No sembla probable, però, que els Estats Units estiguin disposats a orquestrar un nou cop d’Estat a la regió després del desori provocat a Veneçuela, encara que és evident que hi ha plans per fer-ho. Així, si Morales obtingués la victòria en vots –però no directament la presidència- i insistís en la seva voluntat de formar govern, els Estats Units insistirien en la vella cançó del respecte del joc democràtic i de les institucions, és a dir, de la més que possible aliança PODEMOS-UN. Tuto Quiroga és un home dels Estats Units, com ho era Sánchez de Lozada (que avui viu a Washington i sobre el que hi ha plantejat un “judici de responsabilitats” a Bolívia, un eufemisme per acusar-lo directament de la massacre de la “Guerra del Gas”). Si la situació al país es tornés caòtica i conflictiva, els Estats Units mirarien d’impulsar una intervenció militar sota l’auspici de l’ONU que, en teoria, serviria per restituir “la normalitat democràtica” (llegeixi’s Quiroga) però, sobretot, per allunyar Morales i els seus del poder. La possibilitat que un govern socialista i indígena assoleixi el poder a Bolívia no es planteja, ara com ara, als despatxos de Washington. L’administració nord-americana només està mesurant acuradament les conseqüències. No estem als anys 70, però hi ha altres vies per imposar el “nou ordre global”, com bé saben a l’Irak.
Cochabamba, Bolívia, desembre de 2005
Per Josep Maria Deop.
És periodista i antropòleg. Membre del Comitè de Solidaritat amb els Pobles Indígenes d’Amèrica.
