Casa America Catalunya

Trencant tots els pronòstics, Evo Morales es va proclamar el passat diumenge president a la primera, tot superant el 50% dels vots, un resultat que el converteix en el president amb més legitimitat de la història boliviana. A simple vista, la victòria és incontestable. El MAS d’Evo Morales no haurà de sotmetre’s a cap votació en un Parlament on la presència de les forces “tradicionals” encara serà considerable. Malgrat tot, Bolívia es converteix així en la primera república llatinoamericana que aconsegueix situar en la presidència a un representant de les classes humils que –i aquesta és la novetat- ha fet del seu origen i de la crítica al model econòmic i social la seva principal raó de ser. Analitzem, però, quins seran les principals línies d’acció del seu govern durant els primers mesos.

1.- Extradició de Gonzalo Sánchez de Lozada. L’antic president de Bolívia durant dos mandats (1993-1997 i 2002-2003) és considerat el responsable directe de la “Massacre del Gas”, la matança indiscriminada de més de 80 persones a les ciutats de El Alto i La Paz que demanaven la nacionalització dels hidrocarburs. La patètica fugida de Sánchez de Lozada, més conegut com el “Goni”, als Estats Units no va fer més que confirmar a la població boliviana quins interessos hi havia darrere de les decisions d’un president que la gent recorda com “el gringo”. L’estancat “judici de responsabilitats” que el Govern bolivià mirava d’impulsar contra Sánchez de Lozada pot viure ara una revifalla. Aparentment pot semblar un tema menor, però a ningú se li escapa que una demanda d’extradició en tota regla xocarà directament amb el govern dels Estats Units, un govern –no ho oblidem- que veu amb una gran preocupació l’ascensió de Morales al poder. No entra dins de cap càlcul que l’administració Bush concedeixi l’extradició d’un home que no només ha obeït religiosament els mandats del Fons Monetari Internacional, sinó que manté excel·lents relacions amb els cercles empresarials nord-americans. El “cas Goni” serà, sens dubte, un dels principals motius de conflicte amb el govern Bush.

2.- La nacionalització dels hidrocarburs. “Necessitem socis, no pas patrons”. Amb aquesta contundència s’expressava Evo Morales durant la seva primera conferència com a president electe. L’expropiació no només es descarta, sinó que es reconeix que –en un primer moment- no seria possible a causa de la manca de mitjans tècnics. El que el govern del MAS mirarà d’impulsar és, d’una banda, l’anul·lació de la propietat de les reserves de gas i petroli per part de les transnacionals; i d’una altra, la signatura de “contractes de serveis” amb aquestes mateixes empreses que permetin que els immensos guanys generats per l’explotació dels hidrocarburs es quedin al país. La idea del MAS és clara: els hidrocarburs pertanyen al poble bolivià i, per tant, només pagarem el servei d’explotació a empreses com Repsol. I si bé és cert que aquesta companyia –propietària, no ho oblidem, de l’antiga empresa estatal, YPFB- ha caigut ràpidament en la Borsa de Madrid (més del 2% l’endemà de la victòria del MAS), tampoc cal descartar un acord similar al que van signar no fa pas gaire temps Repsol i el govern d’Hugo Chávez, una altra de les “bèsties negres” de Washington que –malgrat tot- no va tenir problemes a l’hora de fotografiar-se al costat d’Antoni Brufau, l’actual president de la companyia.

La voluntat de nacionalitzar els hidrocarburs, però, és un dels motors que han impulsat la candidatura d’Evo Morales entre la població boliviana –cansada de sentir-se literalment “robada”- i, per tant, també constituirà un dels principals eixos del programa polític del MAS.