Casa America Catalunya

Trencant tots els pronòstics, Evo Morales es va proclamar el passat diumenge president a la primera, tot superant el 50% dels vots, un resultat que el converteix en el president amb més legitimitat de la història boliviana. A simple vista, la victòria és incontestable. El MAS d’Evo Morales no haurà de sotmetre’s a cap votació en un Parlament on la presència de les forces “tradicionals” encara serà considerable. Malgrat tot, Bolívia es converteix així en la primera república llatinoamericana que aconsegueix situar en la presidència a un representant de les classes humils que –i aquesta és la novetat- ha fet del seu origen i de la crítica al model econòmic i social la seva principal raó de ser. Analitzem, però, quins seran les principals línies d’acció del seu govern durant els primers mesos.

3.- Redistribució de les terres. Aquesta serà una altra de les fonts de conflicte obert amb les forces que s’oposen a Morales, no tant les exteriors com les interiors. Recordem que el MAS només controlarà dues de les nou prefectures del país, una mena d’autonomies des d’on les elits plantejaran una forta batalla. I la redistribució de terres “ocioses”, en paraules de Morales, probablement es converteixi en una lluita eterna tant en la Cambra de Diputats com en el Senat (on fins i tot, el partit opositor de Jorge Quiroga, PODEMOS, ha obtingut un lleuger avantatge, 13 sobre 12). No sembla senzill que els grans terratinents de l’orient –que serien els principals “perjudicats” d’aquesta nova política- estiguin disposats a cedir terres alegrement. Des de l’esquerra, a més, la irrupció de l’MST (Moviment Sense Terra) també es convertirà en un element de pressió sobre el govern Morales, forçat a donar respostes ràpides a una població que les espera amb delit.

4.- La coca. El MAS ha estat força clar en la seva opinió sobre aquest cultiu: “no hi haurà eradicacions forçades” i això –novament- el durà a un enfrontament –de moment verbal- amb l’administració Bush. I és que si hi ha un tema que Evo Morales coneix bé és el de la brutal repressió que els diferents governs bolivians van exercir durant els anys 80 i 90 sobre els camperols cocalers de les zones del Chapare i dels Yungas. Va ser al Chapare, precisament, on Morales es va bregar com a líder sindical i també va ser allà on va ser apallissat i detingut per les forces d’UMOPAR, la unitat especial de la policia boliviana que teòricament combat el tràfic de drogues, però que en la pràctica es va convertir en un cos repressor dels cocalers. El Chapare ha viscut durant prop de 20 anys en estat de setge, ocupat militarment i és en aquesta zona de Bolívia on s’amunteguen més violacions dels drets humans per part de la policia i de l’exèrcit. La figura d’Evo Morales no es pot entendre sense copsar aquesta part del seu passat.

Malgrat tot, Morales també ha estat clar en la seva voluntat de “lluitar contra el narcotràfic”. I és que tothom sap a Bolívia que qui realment té la capacitat i els contactes per sintetitzar la fulla de coca, convertir-la en cocaïna i distribuir-la als mercats nord-americà i europeu no és pas el camperol quítxua. L’anècdota del gendre d’Hugo Bánzer –el dictador dels 70 que el 1997 va aconseguir ser president a les urnes-, pescat a Miami amb una avioneta farcida de cocaïna és un clar exemple de qui mou els fils de la droga a Bolívia. No cal dir, però, que el gendre –Alberto Valle- va ser ràpidament excarcerat i que, fins i tot, molts anys després, va arribar a ser prefecte de La Paz, un càrrec del que va haver de sortir amb la cua entre les cames acusat “d’administrar irregularment els recursos públics”.

5.- L’Assemblea Constituent. Va ser el gran caball de batalla dels moviments socials i una de les grans renúncies del MAS a l’hora de presentar-se a aquestes eleccions, ja que va haver d’acceptar-les en primer terme. Això significa que, de ben segur, el govern de Morales mirarà d’impulsar la seva convocatòria en els pròxims mesos. Els bolivians, doncs, hauran de tornar a votar, però aquest cop sota unes bases i unes regles de jocs diferents. No oblidem que prop d’un milió de ciutadans no han pogut exercir el seu dret a vot. A poblacions del Chapare, com Villa Tunari, gairebé la meitat dels electors no han pogut votar, com no s’ha cansat de denunciar el MAS. Aquest exemple serveix per il·lustrar com Bolívia s’ha construït d’esquena a la seva població, afavorint les seves elits blanques i comdemnant a la misèria i la humiliació la resta de la població, que, com a molt, podia aspirar a “emblanquir-se” (mitjançant els estudis, per exemple, o el matrimoni amb algú més blanc, cosa que et catapultava a una millor posició social).

L’objectiu final és evident, l’elaboració d’una nova Constitució que reculli les aspiracions de la majoria de la població i que sigui un retrat fidel d’una societat plural, tot el contrari del que ha passat fins ara.