Article del director general de Casa Amèrica Catalunya, Antoni Traveria, publicat el dimarts 10 de juliol a El Periódico de Catalunya: “Ja fa més de dues setmanes del cop institucional polític que va destituir de forma fulminant, en a penes 24 hores, el President constitucional del Paraguai, Fernando Lugo.
12/07/2012 / Barcelona
Canvi llampec al Paraguai: Un cop d’Estat del segle XXI
Lugo fou triat per sufragi universal directe el 20 d'abril de 2008, amb un percentatge del 41 per cent dels vots, més de deu punts percentuals de distància sobre els obtinguts per la candidata del poderós instrument polític, el Partit Colorado, que va governar el Paraguai durant més de sis dècades i al qual pertanyia el general Alfredo Stroessner, el dictador que es va mantenir en el poder 45 anys (1954-1989).
L'heterogènia, o seria més precís dir, la pintoresca coalició de partits de l'Aliança Patriòtica pel Canvi (APC) que va encapçalar Fernando Lugo ha certificat la traïció que figurava en el guió que qualsevol observador neutral podia concloure com a possible, i fins i tot com molt probable, després de succeir-se fins a 23 intents anteriors de destitució. El neoliberal Federico Franco, vicepresident amb Fernando Lugo i dirigent del Partit Liberal Radical Autèntic (PLRA), ha vist complert per fi el seu anhel d'arribar a ser President, encara que només sigui per uns mesos, i s’ha convertit per això en ostatge del vot dels diputats i senadors colorados, sense que hagi mostrat el més mínim rubor.
En aquesta persistent intriga palatina s’hi barreja la defensa d'opacs interessos econòmics, amb inevitables vincles ideològics d'un passat que es resisteix adeixar via lliure. En una encara molt fràgil democràcia com la del Paraguai -una societat, malgrat tot, molt conservadora- la notable experiència d'aquells que des de l'ombra han contaminat durant molts anys tots els ressorts dels diferents poders influents van dir prou a deu mesos d'unes noves eleccions en les quals es pretén que tot torni a ser com sempre havia estat i mai hauria hagut de deixar de ser, una altra vegada amb el Partit Colorado en el poder executiu, per temps indefinit.
Els anys de govern de Fernando Lugo van estar marcats des dels seus inicis pels camps de mines instal·lats pels seus adversaris, els seus propis errors -fruit de la inexperiència política- amb l'afegit del seu passat religiós com a bisbe i el reconeixement per fi, forçat, de la paternitat de dos fills. Va vèncer sense partit polític propi mentre els diputats li han bloquejat totes aquelles lleis essencials que conformaven el cor del seu programa. Ha hagut de compartir govern amb estudiosos de Maquiavel, per al final, després del fet que ha servit de pretext perencolomar-li la mort de set policies i onze camperols a Curuguaty, al nord-oest del país, en circumstàncies encara molt confuses, acabar per nomenar ministre de l'Interior un dirigent colorado que ja havia ocupat el mateix càrrec amb el President Nicanor Duarte (2003-2008), antagonista de l'exbisbe.
Les noves autoritats no han estat reconegudes per cap país de l’Amèrica Llatina. Els seus veïns del Mercosur van decidir congelar la seva pertinença al grup fins a la celebració de les eleccions d'abril, sense dictar sancions econòmiques. Federico Franco nega que es tracti d'un cop d'estat. En tot cas, ho sembla. Una destitució llampec amb sabor a cop d'estat del segle XXI, amb massa ingredients similars al succeït a Hondures amb el President Manuel Celaya el 2009, excepte en la violació del seu domicili amb nocturnitat i l'expulsió del país.
El gran escriptor paraguaià Augusto Roa Bastos deia als seus joves alumnes que el seu país estava constituït per tres països: “Asunción, que és un país en si mateix, la capital, que ignora a la resta del país; l'interior, que és un altre país que desconeix la capital; i finalment, el tercer país, el Chaco, que ningú coneix excepte els que van participar en la Guerra i els excombatents” Paraguai és el país més desconegut d'Amèrica Llatina. En tota la seva jove història –el 2011 va complir 200 anys d'independència- han estat escasses les ocasions en què els seus ciutadans han sentit alegries col·lectives per compartir com a poble. Quan alguna notícia traspassa les seves fronteres, la majoria de vegades té a veure amb el dolor o l'escàndol.
Davant del palau de govern, el Palacio López, en ple centre d'Asunción, s'alça una escultura del reconegut pintor i escultor guaraní, Carlos Colombino. D'una estàtua dedicada, entre altres prohoms, al dictador Stroessner, obra de l'espanyol Juan de Ávalos –autor de les gegantines figures evangelistes del Valle de los Caídos–, Colombino la va desfer a trossos per unir-los després en un bloc de ciment del qual sobresurten un braç, un genoll i el retallat bigoti per sobre d'uns llavis amples. Durant més de trenta anys aquella estàtua amb el sinistre general havia dominat el cim del turó Lambaré. Hi ha qui va expressar que era tot un símbol d'uns temps que mai havien de tornar. La greu crisi institucional del Paraguai recorda ara en excés episodis molt dramàtics no gaire llunyans, en un país que semblaria condemnat a la desesperança.
